Hi ha alguna cosa profundament incòmoda al nostre mercat de treball. No és nou. No és invisible. Però sí que està sistemàticament ignorat. Es diu “edatisme”. I no és un problema marginal. És estructural.

Vivim més anys. Treballem més anys. Sabem més que mai. I, tot i així, expulsem talent sènior mentre parlem d’escassesa de talent. Molts ho anomenarien contradicció. En el fons és una disfunció clara del nostre sistema social, ancorat en uns criteris culturals que necessitem revisar.

Gairebé 9 de cada 10 persones reconeixen estereotips associats a l’edat. L’arrel és senzilla: seguim confonent edat amb obsolescència. Però, alhora, 7 de cada 10 admeten que aquest estereotip s’hauria de revisar. El problema no és l’evidència. És la narrativa. Quan existeix una quasi unanimitat en un àmbit ja no parlem de percepcions. Parlem de disseny del sistema.

El fals conflicte generacional

Hem comprat una història que no existeix. Un de cada tres joves menors de 35 anys creu que el seu rendiment és superior al d’un sènior, mentre que gairebé el 90% d’aquests últims creu el contrari. I mentre en debatem —si és que ho fem— ningú no està dissenyant com serà la feina del futur. Un futur en què, per moltes raons diferents, necessitarem treballar i col·laborar junts.

Avui ja conviuen 4 generacions a les organitzacions, i és probable que aviat n'arribem a 5, si es consoliden les dinàmiques actuals d’allargament de l’esperança de vida i baixa natalitat. No hi ha guerra generacional. Hi ha estructures socials i organitzatives pensades per a un altre context. La diversitat generacional no és un problema a gestionar. És un avantatge que no estem sabent explotar.

L’edatisme no actua sol. Amplifica desigualtats quan l’edat es creua amb el gènere. Gairebé 6 de cada 10 dones afirmen haver patit discriminació per edat. I gairebé la meitat de la població percep que elles són les més afectades. Doble penalització. Mateix silenci. Si parlem de talent i d’eficiència, això no és només injust. És ineficient.

El major error: no invertir en qui ja hi és

Aquí hi ha el nucli del problema. Afirmem que l’experiència importa i que necessitem l’aportació de tothom, però no actuem en conseqüència. Al setembre, la Fundación Ergon presentarà un informe sobre longevitat. Un dels seus capítols parla sense embuts de la hipocresia del discurs —i de la gestió— del talent sènior: verbalitzem que l’experiència importa, però no invertim a mantenir-la vigent. Al contrari: fem fins i tot més del necessari per expulsar-la.

El 83% de les persones creu que les empreses no formen prou els perfils sèniors. No és per manca de recursos. És per manca de prioritats. El problema no és l’edat, és el marc mental —molt incorporat socialment— que ens porta a pensar que invertir en l’aprenentatge dels professionals sènior és una mala inversió. Això canviarà. No per moda, ni tan sols per responsabilitat social. Per pura supervivència.

El miratge del relleu generacional

Un altre concepte que hauríem de desmuntar. No hi ha relleu, hi ha desajust. Menys joves entrant. Més persones sortint. Més jubilacions. Menys reemplaçament. I mentrestant seguim expulsant talent sènior, sense que les nostres pràctiques de reclutament i selecció hagin canviat gens.

Més de la meitat de les persones creu que, un cop fora, és gairebé impossible tornar. I alhora creix la narrativa que "no volen tornar". Poques vegades ens preguntem quantes d’aquestes persones simplement no han trobat la porta per fer-ho.

Simplificació perillosa. Ni tothom pot quedar-se. Ni tothom vol marxar. Ni tothom té les mateixes opcions. El problema no és individual. És sistèmic. I mentre el seguim tractant com una qüestió de voluntat personal, el seguirem sense resoldre.

A manera de conclusió

Les solucions ja les coneixem. Incentius i bonificacions. Currículums cecs. Requalificació. Transferència de coneixement. Però res d'això serà suficient si no canviem alguna cosa més profunda: els models i marcs mentals. Perquè seguim gestionant el talent com si fos perible. Com si l’experiència caduqués. Com si aprendre tingués data límit. I no en té.

El veritable problema de l’edatisme no és que discrimini. És que revela alguna cosa molt més preocupant: que estem prenent decisions socials i organitzatives basades en prejudicis, en lloc d'en valor. I això, en un context d’escassesa de talent, envelliment poblacional i transformació tecnològica, no és només injust. És estratègicament suïcida.

La pregunta ja no és si ens podem permetre integrar el talent sènior. La pregunta és una altra: quant de temps més ens podem permetre seguir malgastant-lo?