Fa uns dies, passava amb el cotxe pel carrer d’un conegut, i car, municipi de costa de Catalunya, ple de grans cases d’alt estànding, amb jardí i piscina, i àmplies promocions de pisos que no crec que baixin del milió d’euros. En un parell de solars buits ja s’hi estava construint. Vaig pensar “mira, grues”, perquè costen de veure fent habitatge malgrat la urgència per la manca de pisos assequibles tant de lloguer com de compra. La llàstima, però, és que aquestes cases no serviran per cobrir les enormes necessitats d’habitatge que té Catalunya.

Es tracta del cas particular d’un poble, però no és una anècdota. És una tendència real. Es construeix poc, i dins el que es construeix, el luxe hi té un pes molt més alt del que té en el mercat. I es construeix molt poc habitatge protegit, com va denunciar la setmana passada l’Associació de Promotors de Catalunya (APCE). Pel que fa a les vendes d’habitatge, baixen a Espanya, mentre pugen lleugerament a Catalunya. Però les immobiliàries especialitzades en luxe preveuen que aquest segment continuí creixent aquest any.

L’any passat, tres de cada quatre municipis de les comarques de l’àrea metropolitana de Barcelona –Barcelonès, Baix Llobregat, els dos vallesos i el Maresme– no van iniciar cap habitatge de protecció oficial. Ni un. El 77% dels municipis. Això no s’acaba aquí. El 89% dels municipis en va fer menys d’un per cada 1.000 habitants. I els 3.004 que van obtenir la qualificació per ser protegits, si es fan tots, només cobriran un 2,9% de les necessitats. Per tant, 34 de cada 35 sol·licitants d’un HPO es quedaran sense.

El que volen dir aquestes xifres és que els problemes d’accés a l’habitatge no només no desapareixeran o es reduiran, sinó que s’agreujaran. Es creen noves llars, noves famílies, joves s’intenten emancipar, migrats necessiten un sostre... però l’oferta creix a pas de tortuga. El Pla Territorial Sectorial d’Habitatge preveu que les comarques de l’àrea metropolitana de Barcelona necessiten 15.500 nous habitatges anuals a causa de la creació de noves llars, però el 2025 els visats d’obra nova van ser de poc més de la meitat. Un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona parla d’un dèficit de 140.000 habitatges a Barcelona, i altres fonts eleven la xifra fins als 175.000.

L’escassetat ha convertit l’habitatge en un producte de luxe i per a inversors. Es pot legislar contra aquests, però si no es construeix, l’efecte és escàs

El resultat d'aquesta realitat són joves fins als 35 o 40 anys a casa dels pares –o que hi tornen anys després d’haver marxat perquè no poden pagar el lloguer o el propietari no els renova el contracte perquè s’estima més vendre’l–, d’altres que marxen fora, a països on els salaris sí que arribin per pagar un lloguer, parelles que posposen la seva vida en comú, famílies compartint habitatge, pisos pastera, etc.

L’escassetat ha convertit l’habitatge en un bé de luxe i un producte per inversors. Ja es pot legislar contra els inversors, però si no es construeix, l’efecte és escàs. Aquell que vol comprar habitatge com un actiu segueix creixent, segons dades també difoses la setmana passada. No als nivells de l’any passat, però no per les mesures dissuasives sinó per la manca d’oferta. I el preu continua pujant. Els habitatges de luxe, no només se’n continuen construint, sinó que les seves vendes sí que augmenten. Queda clar que alguna cosa, o més ben dit, moltes coses, estem fent malament.

Ens trobem davant una clara disfunció en el mercat immobiliari i la construcció en el pitjor moment, quan tots els esforços de totes les administracions s’haurien de destinar a què es generin nous pisos. De totes les tipologies. Lliures, de protecció oficial, de lloguer públic i de lloguer social. No dic que no es faci luxe, perquè hi ha barris ja especialitzats on, si es pot fer una promoció, el lògic és que no sigui de pisos públics. Però si es troba sol per fer luxe, se n’ha de trobar per fer la resta.

Es pot legislar perquè els ajuntaments que vulguin fer promocions d’alt estànding, hagin de fer també protegit, en la proporció que es consideri. Es poden fer mesures com el famós 30% d’HPO, amb el percentatge i fent un tipus de promocions que assegurin que al promotor li sortiran els números. No perquè es faci d’or, sinó perquè, si no, no es faran, com ha passat els últims anys a Barcelona. Els promotors ho han denunciat moltes vegades: fer un 30% de protegit en un bloc de quatre plantes i dos pisos per planta és molt difícil, però en un immoble de sis o set plantes i quatre pisos per planta ja és més fàcil, i si es fa una gran promoció de les que veiem en molts municipis de l’àrea metropolitana –lluny del centre–, que tenen fins i tot piscina compartida, encara més.

Es tracta en definitiva de posar les condicions perquè es construeixi, però ja no n’hi ha prou que els polítics facin de legisladors per facilitar-ho. Les administracions, començant pel Govern, han de fer habitatge públic i han de buscar la via per poder-ho finançar. Com va explicar Joan Clos en una entrevista a ON ECONOMIA, tenen un problema: no es poden endeutar més. Llavors, han de buscar solucions imaginatives, com fan en altres països, per exemple, construint en aliança amb fundacions. En cas contrari, hauran de retallar despesa d’altres llocs per finançar habitatge públic, però el que no ens podem permetre és no fer-ho. Perquè si no es promou habitatge, ens podem enfrontar a una crisi social molt més greu en els pròxims anys.