El conflicte entre Rússia i Occident pels actius congelats va obrir una esquerda que combina història, dret i poder. Des que la Unió Europea i els Estats Units van immobilitzar més de 300.000 milions de dòlars del Banc Central rus després de la invasió a Ucraïna, el debat gira al voltant d'una idea simple, però explosiva: poden fer-se servir aquests fons per finançar la guerra de l'altre? La proposta de Brussel·les per destinar els interessos generats per aquests actius al sosteniment financer d'Ucraïna sona pragmàtica en un despatx, però pot transformar-se en un detonant estratègic. Es tracta del que ocorre quan una potència amb arsenal nuclear percep que li confisquen els seus diners. Si Rússia estima que l'apropiació és definitiva i respon amb amenaces o moviments atòmics, la frontera entre sanció econòmica i casus belli es tornaria indistingible.

La pràctica d'usar actius aliens com a eina de guerra té una llarga història que arriba fins al present i explica per què el cas rus desafia les regles i els costums anteriors. Des del segle XIX les potències congelen, confisquen o redirigeixen fons d'estats vençuts o sancionats per pagar reparacions, finançar l'ocupació o per al cobrament d'una compensació, i aquesta lògica es repeteix amb variacions tècniques al llarg del temps.

El 1815, les potències vencedores van obligar França a pagar 700 milions de francs després de Waterloo, una forma primerenca de convertir pèrdua militar en renda política. El 1919, els aliats van imposar a Alemanya càrregues que van desembocar en l'ocupació del Ruhr el 1923 per cobrar-se amb la producció industrial, un exemple clàssic on la coerció econòmica es va convertir en ocupació material. El 1945-1953, els guanyadors de la Segona Guerra Mundial es van apropiar d'actius i or dels perdedors i van reestructurar xarxes financeres per atendre compensacions i reconstrucció. Aquests precedents mostren una regla simple: la derrota militar obre la porta a l'apropiació econòmica, sovint institucionalitzada per tractats o administracions estrangeres.

La derrota militar obre la porta a l'apropiació econòmica, sovint institucionalitzada

Durant la segona meitat del segle XX i en l'era de les institucions multilaterals van aparèixer variants sota control d'organismes internacionals. Després de la primera guerra del Golf es va crear la Comissió de Compensació de l'ONU per processar reclamacions i es va retenir un percentatge dels ingressos petroliers iraquians per pagar les víctimes i finançar l'assistència humanitària, tot això a través de mecanismes de custòdia i comptes en dipòsit externs. El programa “Oil-for-Food” il·lustra un disseny modern: els ingressos d'un Estat sancionat passen a comptes controlats per tercers amb regles estrictes d'ús, amb resultats mixts en eficàcia i corrupció administrativa.

Els últims vint anys multiplicaren els casos de fons congelats per raons polítiques, de seguretat o per canvis de règim. Després de la revolució iraniana es van retenir milers de milions en bancs estrangers i es van articular tribunals ad hoc per dirimir reclamacions entre estats i particulars. Després de la caiguda del govern afganès el 2021 milions de dòlars del banc central afganès van quedar immobilitzats en comptes estrangers i una part va ser destinada a un fons fiduciari per a assistència humanitària, amb litigis sobre la titularitat i la legitimitat d'ús. Aquests episodis mostren la tensió entre interessos humanitaris, demandes de reparació i la fragilitat de la propietat sobirana quan el control polític es trenca.

El cas rus presenta un canvi respecte a la majoria de precedents. La congelació massiva de reserves del banc central rus per part d'Occident després de la invasió d'Ucraïna, implica la immobilització de centenars de milers de milions de dòlars en diferents custodis internacionals, centralitzats en instruments com Euroclear a Brussel·les. A diferència d'escenaris anteriors, la potència les reserves de la qual es congelen no està derrotada ni fora del tauler; manté capacitat militar significativa, recursos energètics, aliances estratègiques i un arsenal nuclear operatiu. Aquest muntatge altera l'equació clàssica entre el cost econòmic d'una mesura i la capacitat de l'Estat sancionat per prendre represàlies.

La discussió política actual a la UE sobre utilitzar els rendiments o fins i tot el principal d'aquests actius per a un finançament a Ucraïna enfronta dos plans diferents: el tècnic-legal i el polític-estratègic. En el pla tècnic hi ha arguments sobre immunitat sobirana, la protecció legal de reserves de bancs centrals, l'estabilitat del sistema de custòdia internacional i riscos de litigis arbitratges si un Estat al·lega expropiació. En el pla polític la pregunta és de poder: qui decideix, qui assumeix la responsabilitat d'actuar sense un tractat de pau i quin cost polític i militar està disposada a suportar la comunitat internacional. Aquesta dicotomia explica la postura cautelosa d'Estats com Bèlgica i l'ofensiva política de la Comissió Europea en presentar escenaris de cost alternatiu per forçar una decisió col·lectiva.

En termes teòrics existeixen normes internacionals i pràctiques consolidades que regulen el tractament d'actius sobirans, incloent-hi immunitats, procediments de congelació sota sancions i mecanismes de compensació post-conflicte. A la pràctica, aquestes normes se subordinen a la relació de forces entre Estats quan la seguretat estratègica està en joc. La història mostra que la legalitat apareix després de les decisions de poder i se sotmet a reinterpretació en funció de qui imposa el dictamen. Això no és una apologia; és una constatació històrica de com es resol la qüestió de la riquesa aliena en contextos de conflicte.

Quan el sancionat posseeix capacitats de destrucció massiva, la retòrica d''ús legítim d'actius' es barreja amb un joc de dissuasió

L'element nuclear no és un afegit retòric, és una variable estratègica que canvia els incentius calculats pels Estats. En conflictes en els quals el sancionat posseeix capacitats de destrucció massiva, la retòrica d'ús legítim d'actius es barreja amb un joc de dissuasió que transcendeix la comptabilitat pressupostària. La possibilitat de represàlies asimètriques obliga a replantejar quines mesures són viables en absència d'un marc de seguretat que redueixi el risc d'escalada. Els precedents mostren que quan l'agressor està derrotat, la comunitat internacional pot imposar solucions dramàtiques; quan l'agressor conserva capacitat de dany greu, la comunitat tendeix a limitar-se a instruments que minimitzen el risc de resposta desproporcionada.

El punt operatiu que afronta Occident avui és doble: primer, decidir si l'ús d'actius congelats es transforma en regla pràctica que un altre Estat invocarà en el seu favor més endavant; segon, acceptar que la seguretat material condiciona l'eficàcia de qualsevol opció financera. El corol·lari és conegut des de Hobbes: la llei que imposa la força la fa el poder mateix. En l'arena contemporània això significa que la fermesa institucional exigeix suport geoestratègic proporcional. Si no existeix aquest suport, la pretensió jurídica perd poder efectiu i l'economia serveix de palanca política sense garantia d'aplicació segura.

La lliçó històrica és clara. Les pràctiques de retenció i redireccionament d'actius no són noves, la tècnica va evolucionar i els precedents ofereixen models operatius, des d'ocupacions físiques amb cobrament en espècie fins a comptes fiduciaris internacionals i programes d'escrow. La novetat resideix en el context d'un Estat no derrotat, amb capacitats nuclears i reserves internacionals immobilitzades, obliga a reescriure la sintaxi entre dret i poder. El resultat serà un mapa de regles noves orientades per interessos estratègics més que per certeses jurídiques; així s'escriuen les regles entre cops de realitat, no en tractats morals.

Les coses com són.