A començaments dels 2000 vaig participar d’alguns debats sobre el dimensionament de l’empresa catalana i espanyola. Abans de la crisi financera de 2008, en alguns fòrums econòmics, el tamany de les empreses va generar interès. Per què l’empresa espanyola tenia en termes comparatius —i en absoluts, per descomptat— tamanys més petits que els seus competidors internacionals? En una economia creixentment internacionalitzada i global, el tema, que no era nou, suscitava algun interès. Les explicacions, llavors, eren múltiples i de naturalesa molt diversa, com sempre que els reptes són complexos: elements culturals tant nacionals com individuals, alguns amb molta càrrega històrica, entre els quals trobàvem tant la recança a tenir socis, la poca tradició per la transparència o l’ambició nacional, entre altres.

També trobem elements de naturalesa econòmica, com l’estructura financera feble dels balanços de moltes companyies o el seu revers en el mercat financer, la inexistència de productes financers sofisticats de suport al creixement; alguns d’híbrids, la tradició de patrimonialitzar immobiliàriament i descapitalitzar les empreses, que pot ser tan cultural com fruit d’un mercat immobiliari als paradisos mediterranis més vibrant i enfocat a la propietat que als gels del nord; i fins i tot alguns que són tant input com output, el retard o la inexistència en disposar d’instruments de capital risc (private equity) suficients i sofisticats o mercats borsaris prou atractius. No em vull estendre en les diagnosis del passat, però el tema va tenir el seu moment.

La crisi financera de 2008 va trastocar moltes coses. N’hem sortit amb lliçons apreses, potser no totes, i algunes noves realitats alteren les lectures del passat sobre el tema: 1) el capital risc ha viscut una nova etapa de desenvolupament i han aparegut tant més fons, com més gestors; l’aterratge d’inversió institucional estrangera ha augmentat i també han aparegut mecanismes i tipus de vehicles nous; en general l’estructuració dels balanços de moltes pimes s’ha sofisticat, o, en tot cas, la consideració sobre els recursos per finançar el creixement ha madurat i la inversió en empreses prolifera. 2) La irrupció o l’eclosió dels esquemes d’alt creixement al voltant de la disrupció tecnològica, el món de les start-ups i les scale-ups i, per tant, la concepció sobre el creixement o el mateix concepte d’escabilitat han alterat el món econòmic i financer de manera rellevant. Allò que podem anomenar el món del venture capital altera els principis de la inversió financera tradicional, crea ecosistemes nous, capgira calendaris i maneres d’entendre el fer empresa. És un món nou que en 20 anys s’ha fet un lloc i condiciona la resta —quan la disrupció tecnològica entra en un sector en remou les estructures i les condiciona alternativament per sempre—.

El debat del dimensionament de les pimes no ha tornat amb força perquè l’hem substituït pel seu equivalent al món de les start-ups: Com és que a Espanya no tenim més unicorns o scale-ups? I el debat ha deixat de ser nacional per ser paneuropeu: per què Europa té menys unicorns que els Estats Units o Àsia? Si ho llegim en clau nacional, en aquest debat hi trobarem algunes pautes molt similars a la dels debats sobre tamany de les empreses del canvi de segle. Darrere les causes de per què no tenim més unicorns o grans empreses d’alt creixement trobem vells coneguts: falten grans fons radicats a Espanya amb incentiu a mantenir espais de decisió aquí; la cultura de l’emprenedor, com la dels seus avis, tot i que ara ja ha sofisticat el seu balanç i té un munt de socis, segueix sent força curtterminista; sortir a Borsa interessa poc, i som més venedors que compradors d’empreses, el projecte ideal és vendre al cap d'unes quantes sèries, i que el gran creixement el lideri algú més global. Els portfolis inversors són una mica més sofisticats que en el passat, però la lògica patrimonial s’assembla força.

En 30 anys, una generació, hem transformat força l’estructura de la nostra economia però seguim sent un país de teixit empresarial més venedor que comprador. Hi ha alguns elements de massa crítica que resoldrem amb dificultats, el mercat local com a punt de partida tant en consumidors com en capacitat d’estalvi dona pel que dona, però el mercat europeu, cada cop més paneuropeu o únic i l’avantatge llatinoamericà, permetrien obtenir resultats equivalents a sorgir de mercats nacionals grans. El sector públic no és a casa nostra, ni el primer ni el més innovador dels compradors, i és un factor decisiu a molts sectors —una de les poques excepcions al dimensionament de les empreses a Espanya són les que han crescut a l’empara del BOE—.

En els darrers anys han passat coses que ens permetrien construir gegants nacionals d’ambició global: tenim exemples d’èxit, Fluidra, Inditex o Puig, per citar alguns només entre els que no han partit de l’ajut del pressupost públic; l’accés a la inversió financera institucional ha millorat; certament a còpia de ser molt venedors a molts sectors ens hem quedat sense campions nacionals però la rapidesa de la disrupció tecnològica i els canvis a molts factors estructurals —sostenibilitat, impacte…—, fan que el ritme de creació de noves empreses i nous paradigmes vagi tan ràpid que els gegants que ja no tenim els podem tornar  a construir. Hi ha alguns elements que potser no han canviat, els empresaris espanyols es volen menjar menys el món que els anglosaxons o els xinesos? La cultura de la “superioritat” econòmica segueix pesant, els francesos venen a comprar empreses espanyoles perquè se’ls fa més complex comprar-ne a Gran Bretanya o Alemanya; som menys proteccionistes que francesos o italians (cosa que en general crec que és bo, però podem parlar de sectors estratègics en algun moment), i seguim pensant que un bon portfoli immobiliari és una millor manera de preservar el valor del patrimoni familiar. A la vegada, però, el destí de la inversió és creixentment financera i les noves generacions són més globals: internacionalitzar-se o innovar són funcions clarament internalitzades.

A finals de 2021, unes jornades sobre tamany de l’empresa catalana al Cercle d’Economia traslladaven algunes conclusions interessants i renovaven el debat: el vincle entre tamany i productivitat és dels més interessants. Les empreses més grans tendeixen a ser més productives. Espanya té un problema de productivitat que en part es relaciona amb el tamany de les seves empreses. Les grans empreses espanyoles son igual de productives que les d’altres països, és a les pimes i microempreses on perdem productivitat i en part es deu al tamany relatiu menor.

La productivitat, com algun factor mencionat anteriorment, és tant conseqüència com causa. Si les pimes invertissin més en talent i en innovar podrien assolir nivells de productivitat, i dimensió, superiors.

Altres factors més institucionals com el marc fiscal de suport a les empreses, la sobre regulació i les traves administratives o l’eficàcia del sistema judicial afecten, i molt, a la capacitat de comptar amb grans empreses nacionals.

Sorgeix, per tant, una pregunta: com podem promoure que hi hagi empreses grans de llarg recorregut, compradores internacionalment i empresaris amb ganes de fer multinacionals espanyoles? Tenir seus de decisió, fins i tot pels més paneuropeus, segueix sent un valor positiu per les economies nacionals. Els mercats financers han creat els mercats borsaris, els principals i els de pimes o alt creixement, precisament per resoldre la dicotomia entre la visió a llarg termini de l’empresari ambiciós i els terminis de sortida i realització de plusvàlues pròpies de la inversió financera i el capital risc. Per tant una primera gran política seria tenir mercats borsaris madurs, dinàmics i molt líquids. Ja hi estem avançant. Un marc institucional estable i afavoridor de l’activitat empresarial – en el terreny del regulador i en el de la justícia; en alguns mercats, en el de la compra pública, si pot ser innovadora…-, ajudaria. Pedagogia de les empreses d’èxit, també en el terreny tecnològic, a favor de l’ambició i el tamany. En aquest terreny hem millorat molt -la percepció dels emprenedors ha canviat a millor- però queda molt per fer: alguns dirigents públics es permeten parlar de manera irrespectuosa de grans empresaris i generadors de llocs de treball i molts emprenedors encara tenen una visió molt curtterminista sobre la realització de la plusvàlua de la seva feina.

Finalment, amb col·laboració públicoprivada, com s’ha fet en altres trams de valor, es podrien promoure instruments d’inversió en empreses amb vocació de llarg termini, de capital desenvolupament. Vehicles enfocats a generar i donar recolzament al dimensionament de campions nacionals i la seva expansió. El marc regulatori europeu no permet el proteccionisme, però hi ha espai per construir sense incomplir cap marc regulatori. L’esquema de retorn podria incloure rendiments en base dividend, però no cal renunciar a les plusvàlues, els mercats financers donen moltes opcions, només cal canviar els terminis dels inversors financers, per tant, el volum de rotacions i la permanència en el temps, no renunciar al rendiment, sinó alterar-ne el calendari.

L’economia espanyola té actius per competir a tot el món, per construir campions globals, a la indústria, a la tecnologia, fins i tot als serveis, com ja ha passat, i no vendre’s a un anglosaxó, un indi o un xinès, sinó tot el contrari. Hi ha economies que han sabut construir un teixit empresarial amb vocació de permanència i impacte global, des de cultures empresarials diferents, el Regne Unit, Itàlia, França o Alemanya i el seu Mittelstand, han sabut dimensionar millor les seves pimes per esdevenir grans empreses globals, sovint mantenint l’estructura familiar sense renunciar a recolzar-se amb socis financers.

A Espanya és interessant llegir els documents de la visió 2050 de l’oficina de Prospectiva del Govern o els treballs de la Fundación Cre100do. El debat del tamany de l’empresa torna, en un marc europeu més que nacional, i amb elements de debat competitiu nous: la competència quasi geoestratègica amb la Xina, el factor de la dependència energètica, l’impacte de la disrupció tecnològica en la creació de gegants globals i la reindustrialització del continent.