Resten setmanes de complexes negociacions polítiques per escatir si finalment un nou govern espanyol veurà la llum o bé si els Reis d’Orient ens duran carbó en forma de repetició electoral. Temps al temps. Mentrestant, dia rere dia es va posant de manifest que l’economia perd embranzida i que les conseqüències desfavorables de l’enduriment en les condicions financeres i de l’alentiment dels mercats exteriors es deixen sentir als pressupostos familiars i a l’activitat empresarial, sobretot a la indústria. La desacceleració està en marxa i progressivament es deixarà sentir al mercat laboral, que ja no viu l’eufòria dels trimestres immediatament posteriors a la pandèmia. La transmissió de la política monetària a l’economia real finalment està funcionant. És molt significatiu que el Banc d’Espanya hagi ajustat gairebé mig punt a la baixa la previsió de creixement econòmic per al 2024. Quan en cerquem els motius hi trobarem les seves expectatives poc favorables sobre l’evolució dels preus de l’energia, els mercats d’exportació i els tipus d’interès.

En aquest context, convindria reflexionar envers quines haurien de ser les prioritats econòmiques del nou executiu que tard o d’hora acabi ocupant la Moncloa. Un primer element a tenir en consideració ha estat el paper actiu de les administracions públiques en la reactivació econòmica. Tant pel que fa a la creació d’ocupació pública, com a les mesures de suport a les rendes familiars o al dinamisme inversor, la política fiscal ha servit per mitigar la intensitat dels efectes recessius de la pandèmia i per accelerar la recuperació de l’activitat econòmica. Però poc recorregut li queda perquè bufen vents de canvi a les instàncies europees i la crida a la disciplina fiscal ressona a l’horitzó, ja que la intensitat de l’augment en el cost del deute públic dificulta la seva sostenibilitat en el temps, sobretot quan l’activitat econòmica perd força. Caldrà doncs canviar de rumb. Una bona mostra ens l’ofereix el rendiment dels bons del Tresor que, en el darrer any, han passat del 2,3% al 4,1%. La cosa no millora amb el finançament a curt termini, perquè en el mateix període de temps el rendiment de les lletres del Tresor a un any ha passat de l'1,9% al 3,9%. I cada punt d’encariment a l’interès del deute representa una despesa suplementària de més de 15.000 milions d’euros. Poca broma.

Dins la unió monetària, Espanya se situa com una de les economies amb majors nivells de deute, per sobre del 110% del PIB, circumstància que la fa més vulnerable als episodis d’inestabilitat als mercats financers. Aquest risc es fa més evident pels canvis observats en la distribució dels tenidors de deute públic. En el darrer any, les famílies i empreses han passat d’invertir conjuntament 70 milions d’euros a disposar d’actius financers en forma de deute sobirà superiors als 25.000 milions d’euros. L’exposició del sector privat als canvis en la valoració del deute és doncs considerablement més elevada. Correspon al nou executiu el disseny d’un pla de ruta clar envers la política pressupostària i fiscal dels pròxims anys que tingui en la sostenibilitat de les finances públiques un dels seus eixos principals. En particular, convé decidir i fer públic el calendari de retirada de les mesures d’estímul o de sostenibilitat de rendes, com també d’intervenció als mercats de l’energia o l’habitatge, entre d’altres. I caldrà fer-ho en un context que no serà pas favorable.

Per millorar les opcions d’èxit cal una administració molt més diligent i eficaç. Caldrà gastar menys però millor

La Comissió Europea ens farà tenir molt present aquesta primera prioritat i la negociació sobre les regles fiscals estarà sobre la taula. Però hi ha un segon aspecte, segurament més rellevant, que convé tenir molt present. Es tracta de les dificultats per millorar els nivells de productivitat. L’activitat econòmica ha mostrat una capacitat de resiliència i de creació d’ocupació admirables, però les dificultats per crear llocs de treball generadors de més valor continuen sent molt evidents. És essencial que el govern espanyol, mitjançant l’aplicació dels fons Next Generation, encerti en impulsar un procés estratègic de reindustrialització sustentat en la transició energètica i la digitalització del teixit productiu. Sobre la taula hi ha els sospitosos habituals: la pobra qualitat dels llocs de treball creats i les limitacions del model productiu dominant. Però al nou govern espanyol cal exigir-li altura de mires, imaginació i valentia perquè el valor generat en cada hora de feina determina la capacitat per remunerar el treball i és la base que sosté la complexa i malmesa arquitectura de l’estat del benestar, amb el sistema públic de pensions en primera línia de foc.

Generalment, es justifica la intervenció de la política econòmica sobre l’oferta productiva quan el mercat per si sol fa una assignació insatisfactòria dels recursos productius, ja sigui per la presència d’externalitats, per la manca de competència efectiva, per l’existència de moltes asimetries d’informació o per d’una provisió insuficient de béns públics. Però si entenem l’economia des d’una perspectiva evolucionista, l’acció complementària del govern espanyol és necessària quan les institucions que han de promoure el canvi tecnològic no es treuen la son de les orelles. Si la manca de talent, d’esperit de risc, de visió estratègica, de desenvolupament i implementació de tecnologies emergents, de voluntat de cooperació, de flexibilitat laboral o d’inversió en capital humà restringeixen el potencial de creixement de la productivitat laboral a moltes empreses caldrà posar-hi les accions i incentius oportuns per girar la truita. El temps de la millor política industrial és la que no existeix certament ja ha passat. Raó? Truquin a Washington. Però per millorar les opcions d’èxit també caldrà una administració molt més diligent i eficaç. Caldrà gastar menys però millor.