El BCE acaba d'apujar els tipus d'interès, col·locant-los en el 4,50%. A veure, està clar que la inflació baixa més a poc a poc del que a tots agradaria. Però el que no pot fer és passar en catorze mesos d'un euríbor que ronda el 0% a un 4,50%. Entre altres coses perquè ni famílies ni empreses no tenen temps d'adaptar les seves economies, la seva despesa i el seu pressupost. Sincerament, penso que el BCE s'està passant de frenada. I ho afirmo per diversos motius.

El primer és que cal tenir una mica més de paciència. Les pujades de tipus triguen uns mesos a traslladar-se a la inflació. S'estan posant molt nerviosos. Apugen tipus i si al mes següent els preus no baixen l'esperat, insisteixo. Una mica de calma, si us plau. Donin temps a què les seves decisions monetàries siguin absorbides pel mercat. I més tenint en compte que la inflació és d'aquells fenòmens econòmics que porta inèrcia. Quan arrenca amb força costa frenar-la.

El segon és que aquesta és una inflació d'oferta. És cert que estem ja en la situació en què inflació causa inflació (inflació de segona ronda), però els preus no s'apugen perquè l'economia creix a doble dígit o el consum està reescalfat amb crèdit desbocat. Més aviat al contrari. El mateix BCE ha anat reconeixent les diferents causes de la inflació en cada moment: crisi de cadena de subministrament; conflicte Ucraïna; gas i petroli; electricitat; matèries primeres... Totes les causes esgrimides són d'oferta. Absolutament totes! I, tanmateix, a matxucar sobre la capacitat de compra i inversió de ciutadans i empreses.

És com si li dic al meu fill que entre tots els pares volem reduir l'assignació setmanal als nostres fills per veure si el botiguer que els ven les llaminadures davant l'escola abaixa preus perquè els ha apujat molt. I resulta que el botiguer s'ha limitat a repercutir l'augment dels costos d'unes llaminadures que es fabriquen a l'estranger.

El 1973 es va produir la crisi del petroli amb el consegüent xoc d'oferta de 1974. La inflació a Espanya era del 17% i als Estats Units, del 12%. Es van augmentar tipus d'interès només temporalment, però és que l'economia nord-americana va créixer de manera sostinguda entre un 7% i 10% durant tota la dècada. Amb augments del PIB de doble dígit, es pot augmentar tipus. Però amb l'economia a punt d'entrar en recessió, cal anar amb molt de compte.

El tercer motiu és que penso sincerament que el BCE realitza un tipus d'anàlisi molt economicista, estadística, matemàtic. Oblida que les xifres són estadístiques, però que després està el que les persones realment fan. El PIB és el PIB, però la inflació o l'IPC és el mesurament mitjançant mostreig de l'augment dels preus a la venda. No significa necessàriament que les famílies estiguin assumint aquest augment del cost! Existeix el que anomeno la inflació personal, que és la que cada un es construeix a partir dels seus hàbits de consum. Les famílies poden aconseguir que la seva despesa augmenti menys que l'IPC gràcies a canvis de marca, optar per altres punts de venda més discount, etc. És a dir, el ciutadà pot defensar-se de la inflació, però, en canvi, no pot defensar-se dels augments de tipus. Si el PIB es manté raonablement bé és a causa de tal motiu.

Finalment, el mateix BCE ha reconegut errors recents en tota la seva anàlisi i diagnòstic sobre la naturalesa de la inflació. Si després de la pujada de tipus, els preus continuen sense corregir-se, què ens dirà? Perquè Lagarde va afirmar aquesta setmana que mantenint així els tipus un temps, la inflació es controlarà segur. Ens diran: "Ai, perdonin, que veiem que la pujada de tipus no era la medicina".

El mal ja estarà fet perquè els asseguro que la pujada de tipus li està fent més mal a les famílies amb hipoteques que la mateixa inflació. I el mateix a les empreses.

Si el BCE vol treure liquiditat del sistema, té altres vies més urgents. Deixar de finançar estats ineficients, de ser còmplices d'un deute públic desbocat i fruit de la corrupció i sucursalisme polítics i, finalment, treure l'enorme liquiditat que va posar en el sistema financer durant la pandèmia.

Per cert, la inflació als Estats Units derivada de la crisi del petroli de 1974 es va solucionar molt ràpidament. I la solució no va estar en els tipus d'interès.