L’economia industrial no és circular, és entròpica. De les tones de materials que entren a l’economia mundial no es reciclen ni el 10%. Al voltant d’un terç dels materials que entren en una economia industrial típica són combustibles fòssils. Es cremen, l’energia es dissipa i aquí acaba la història si no fos per l’excés de diòxid de carboni que produeixen. No hi ha reciclatge. Altres materials, en forma de sorra i grava per a la construcció i les infraestructures, romanen fixos i inventariables durant dècades. El ciment, en general, no es recicla. El manteniment d’edificis i infraestructures antics requereix nous fluxos d’energia i materials. També utilitzem biomassa que creix gràcies a l’energia solar actual, però gran part d’ella desapareix com a fusta cremada o pinso per a animals o agrocombustibles líquids. Pot tornar a créixer a costa dels fertilitzants, la degradació del sòl i molta aigua. Finalment, tenim els metalls, com el coure o el níquel, la bauxita o el mineral de ferro, el pal·ladi, el liti, les terres rares, la ilmenita. Existeix la possibilitat de reciclar-los, però els metalls deixen molts residus miners –com són per exemple les perilloses grans basses de Rio Tinto.

Hi ha una gran esquerda metabòlica o bretxa de la circularitat. Si a l’economia mundial entra actualment uns 100.000 milions de tones de materials (sense comptar l’aigua), menys del 10% són reciclats. L’economia mundial cerca constantment nous materials i fonts d’energia sovint desplaçant i de vegades matant a les poblacions indígenes. També busca llocs per posar els residus. On posar la producció excessiva de CO₂? Potser en plantacions d’arbres que desplacen a les poblacions locals?

Aquí combinem l’economia ecològica amb l’ecologia política que estudia els conflictes ambientals que anomeno conflictes de distribució ecològica (Martinez-Alier i Connor, 1996) per a deixar clar que no són simplement conflictes de distribució econòmica. No es tracta simplement d’internalitzar les externalitats en el sistema de preus. Les externalitats no són errors del mercat, sinó que realment són una transferència sistemàtica de costos socials a les generacions futures, als pobres i a altres espècies. Un preu zero per la contaminació o per l’extracció de recursos no assenyala un error del mercat, sinó una relació de poder (Martínez-Alier i O’Connor, 1999; O’Connor i Spash, 1999).

El decreixement vist des del Sud Global

Les persones privades de terra, aigua i aire net per les indústries extractives (o per l’abocament de deixalles) és possible que durant un temps estiguin millor gràcies a l’augment dels salaris o als dels diners de les indemnitzacions, mentre duren els projectes, però, tot i això, perden benestar i llibertats. Són desplaçades, de vegades a la força. Quan es queixen i boicotegen les mines o les prospeccions de petroli i gas, bloquegen els oleoductes o simplement es manifesten amb pancartes i cridant i cantant eslògans, estan exercint una mena de decreixement a la pràctica com ho fan sovint els activistes pobres i indígenes malgrat no conèixer o no estar gens d’acord amb la paraula “decreixement”. Els fets són més importants que les paraules.

Els moviments ecologistes de vegades aconsegueixen aturar el creixement del metabolisme sota la bandera de la justícia ambiental. Especialment els del sud del planeta, però també al nord, per exemple els Soulèvements de la Terra a França i Ende Gelände a Alemanya (contra la mineria de lignit). Els moviments de justícia ambiental són innovadors socials contra les economies dels països o regions industrialitzats avançats que malbaraten els recursos de la terra i abusen de la capacitat d’aquesta com a embornal de contaminació. Les indústries extractives i les infraestructures de transport fan mal localment i, a més, globalment fan que sobrepassem els límits biofísics sostenibles. Els exemples es multipliquen al llarg de les fronteres d’extracció de matèries primeres i de disposició de residus.

S’està gestant un moviment mundial per la justícia ambiental. Les poblacions rurals pobres i els indígenes són a primera línia de la resistència contra l’extracció de materials i de disposició de residus. Es veuen pertorbats per les incursions neocolonials a la recerca de combustibles fòssils, metalls i biomassa. També són ells els principals actors d’una transició socioecològica justa, excepte quan la repressió i la por obstaculitzen l’acció. En molts casos, les mobilitzacions han conduït a resultats satisfactoris. Dos conceptes paral·lels, el de la justícia ambiental i el de l’ecologisme dels pobres i indígenes, inspiren una mateixa pràctica. L’EJAtlas (ejatlas.org) arreplega gairebé 4.000 conflictes socioambientals. L’atles s’ha anat construint col·lectivament des de 2012. Una anàlisi de 649 casos de l’EJAtlas de moviments de resistència contra projectes energètics mostra que un 30% d’aquests projectes s’han cancel·lat, suspès o retardat. Són èxits dels moviments locals (Leah Temper et al. 2020, a Environmental Research Letters, 15(2)).

Hi ha conflictes ambientals que es poden resoldre amb l’ús de noves tecnologies. Però en general, el creixement econòmic implica més despesa d’energia i materials. Fins i tot, una economia industrial sense creixement implica més extracció perquè, com hem dit, l’economia és entròpica. Per tant, el discurs del Decreixement té cada cop més força.  De Georgescu-Roegen, el 1971, amb el seu llibre La llei de l’entropia i el procés econòmic, hem avançat a la macroeconomia ecològica de Herman Daly, Tim Jackson, Peter Victor i actualment al gran projecte de recerca sobre Decreixement de Giorgos Kallis, Jason Hickel, Julia Steinberger reconegut el 2023 amb un Synergy Grant del ERC. El Decreixement és beneït acadèmicament i políticament, però està massa centrat, a parer meu, al Nord Global, ja sigui en innovacions socials (agroecologia local, urbanisme ecològic) o en polítiques públiques orientades a la reducció de materials i energia en les economies del Nord Global. Des del Sud es reclama un gran Deute Ecològic dels països i regions riques causat pel comerç ecològicament desigual i pel canvi climàtic.

Al moviment del Decreixement li cal adoptar sistemàticament una visió des del Sud Global, tal com mostren els milers de conflictes recollits a l’EJAtlas. En paraules de Giorgos Kallis (2018), el petit moviment europeu del Decreixement troba aliats naturals en els moviments contra l’extractivisme i per la justícia ambiental al Sud Global (moviments que confronten a la pràctica, més que en la teoria, el creixement del metabolisme insaciable) així com entre els grups indígenes que professen valors de vida compartida, suficiència i propietat comuna, en el seu propi llenguatge i amb les seves pròpies significacions.

Les estratègies d'Oilwatch des de 1997 sobre LFFU ("deixeu els combustibles fòssils a terra"), la Sobirania Alimentària proclamada per la Via Campesina, les Consultes Populars contra els projectes extractius (Urkidi i Walter, 2011), l’aplicació dels drets territorials indígenes (el conveni 169 de l'OIT, o la Forest Rights Act a l’Índia) van en la mateixa direcció, però amb més força que els experiments socials al Nord d’agroecologia urbana i l’ús compartit de l’automòbil.

En resum, com diu Jason Hickel, el Decreixement no és només una crítica a l’excés de producció al Nord global; és una crítica als mecanismes d’apropiació i abaratiment colonialista que sustenten el creixement capitalista. “Si el creixement pretén organitzar l’economia entorn dels interessos del capital (valor de canvi) mitjançant l’acumulació (de beneficis), l’expropiació dels comuns i la mercantilització, el Decreixement demana que l’economia s’organitzi entorn de la satisfacció de les necessitats humanes (valor d’ús) mitjançant la desacumulació i la desmercantilització. El Decreixement també rebutja l’abaratiment de la mà d’obra i dels recursos naturals així com les ideologies racistes que es despleguen amb aquesta fi. En tots aquests sentits, el Decreixement és descolonització” (Hickel, 2021).