El juliol de 2025, Google va anunciar un acord pel qual va pagar 2.400 milions de dòlars per adquirir la tecnologia desenvolupada per una empresa emergent anomenada Windsurf i contractar els seus fundadors i un petit grup de treballadors clau. La resta de l’empresa —uns 200 treballadors— no va ser incorporada, no va rebre cap compensació ni participació en l’acord. Aquesta decisió, que en altres temps hauria provocat escàndol, avui s’accepta com un moviment estratègic. I això és exactament el que és interessant: l’escàndol ja no existeix. El que abans era impensable avui és amb prou feines una notícia. Perquè alguna cosa va canviar, i no és una anècdota: és una nova regla del joc.

Windsurf era una startup especialitzada en tecnologia d’intel·ligència artificial (IA). Com moltes altres empreses joves del sector, havia aconseguit fons d’inversors que apostaven pel seu creixement, va contractar desenes d’enginyers i tècnics de primer nivell, i oferia accions de l’empresa als seus treballadors com a part del paquet de contractació. Aquestes accions no s’entregaven de seguida, sinó que es meritaven amb el temps: el treballador s’havia de quedar, per exemple, quatre anys a l’empresa per rebre-les. A això se’n diu “vested options”. La promesa implícita era que si l’empresa creixia i era comprada per un gegant com Google, tothom se’n beneficiaria. Però en el cas de Windsurf, això no va passar. Google va comprar la tecnologia, va contractar els fundadors i uns quants més, i va deixar la resta.

Els temps han canviat. Abans, quan una empresa com Google comprava una startup, un dels actius més importants era l’equip humà. S’enduien els treballadors, els integraven a les seves files i els tractaven bé perquè sabien que el talent era escàs. A més, calia cuidar la imatge davant d’altres startups: si corria la veu que els treballadors eren maltractats o ignorats, les futures adquisicions es complicaven. Però això s’ha acabat. Les companyies ja no depenen d’aquests equips humans com abans, i la IA n’és la gran responsable.

Avui, les màquines poden fer una part creixent de la feina que abans feien els humans. No tot, encara, però sí prou perquè el talent ja no sigui tan valuós. I el que abans es resolia comprant una empresa, ara pot resoldre’s copiant la idea i desenvolupant-la internament. Google no necessita l’equip de Windsurf: necessita la seva tecnologia i la seva propietat intel·lectual (patents).

Les companyies ja no depenen d’aquests equips humans com abans, i la IA n’és la gran responsable

Aquest acord marca una advertència per als inversors i els mateixos treballadors de startups. Ja no és segur que treballar en una empresa emergent et porti a un gran premi si tot surt bé. L’empresa pot ser venuda, però si no ets entre els elegits, les teves accions no es meriten, no es rep res. La feina, que semblava una inversió de futur, pot no tenir cap valor. El que val ara és l’algoritme, la patent, el codi i no el programador.

Veiem l’inici del final del model clàssic de les startups com a escoles d’innovació i mobilitat ascendent. El capital de risc buscarà projectes amb propietat intel·lectual (patents) clara i transferible, i els gegants tecnològics capturen només allò que els serveix. Ja no hi ha promesa de recompensa per a l’equip complet. I el que queda és una economia on cada cop menys persones són necessàries, i les màquines ocupen el seu lloc.

Les coses com són.