La recerca acadèmica més puntera de l’economia s’està oblidant del creixement econòmic tal com tradicionalment s’havia anat considerant (taxes absolutes de creixement del PIB), que és complementat pels nous conceptes de desenvolupament sostenible i indicadors de benestar. Primer, perquè sense un concepte relatiu de renda, basat en capacitats efectives (de compra, d’accés a serveis), els valors monetaris, absoluts i nominals, diuen ben poc del benestar dels individus. Segon, perquè el desenvolupament requereix sostenibilitat: sostenibilitat econòmica, considerant quant extrapolable és l’activitat productiva existent envers la seva continuïtat en el futur; és a dir, si és o no compatible amb carregar-se el planeta. I a la vegada, cal que sigui sostenible socialment perquè la distribució del creixement de l’economia no malmeti la cohesió de la comunitat, que és el que fa perdurable una societat.

Pel que fa a la sostenibilitat mediambiental, no pot haver-hi dubtes d'on estem, encara que els negacionistes s’hi esforcin: o ens espavilem en les maneres de produir, o el planeta se’n va a fer punyetes. Respecte del benestar comunitari, el model existent ve amenaçat per una creixent desigualtat; desigualtat interna a la majoria dels països, tot i la major igualtat externa assolida entre països. I és que el creixement econòmic, tal com es genera avui, alhora que consumeix amb escreix els recursos no renovables, crea respostes egoistes a problemes que són comuns i dinàmiques ferotges d’incentius en guanys que incrementen la desigualtat. A la vegada, la globalització mundial de l’economia, contràriament al que molts pensen, permet sortir de la pobresa a milions de persones que així poden vendre els seus productes; ben cert que en condicions que a molts de nosaltres no ens agraden, però que per a ells és millor que qualsevol de les alternatives. Però tot a costa, també, d’un comerç amb força petjada ambiental que el planeta no aguanta.

Pel que fa a sostenibilitat econòmica, el model productiu s'ha de compaginar amb dos objectius més de sostenibilitat: ambiental i social

Pel que fa doncs a la sostenibilitat econòmica, del model productiu, no toca altra que compaginar-lo amb els altres dos objectius de sostenibilitat: ambiental i social. Sense aquests dos últims no podrà perviure el sistema econòmic. Amb altres paraules, desenvolupament econòmic i millora de benestar sí, però de manera sostenible i amb cohesió social, per a evitar tant l’escalfament global com la polarització comunitària.

Pel que fa a l’economia catalana, d’entre les anteriors disjuntives, algunes les podem confrontar millor que d'altres. Cal focalitzar els deslliuradors, comuns denominadors màxims per a resoldre-les. El de més calat, amb més transcendència futura més enllà de les conjuntures, és el del manteniment i millora de la formació del capital humà. Deixant els estudis, en una economia low cost, hom sempre pot trobar alguna feina, sense importar massa la seva qualitat a futur. Per tant, continuar per la via d’un model de serveis de baix valor afegit no porta enlloc.

Totes les dades mostren que, en realitat, quan un jove abandona la seva formació primerenca és llançat, i acollit, al mercat de treball, que li procura un poc de pa per avui, però li deixarà gana per a demà, vist com en termes de rendes futures s’estancarà per la resta de la seva vida. Ens ho recordava recentment R. Blundell en una conferència a la Universitat Pompeu Fabra: sense un nivell mínim de capital humà, aquests joves són carn de canó d’aquelles empreses que sovint no són mediambientalment sostenibles, ni capaces de generar excedents per pagar millors salaris. Ara, a més, és més que probable que la intel·ligència artificial acabi rematant aquests treballadors pobres (working poors) en capacitat adquisitiva, que tenen activitats repetitives substituïbles per la robòtica. Per a ells, l’estat del benestar només compta amb uns minsos subsidis, en un futur que els fa dependents dels ajuts socials i de les pensions no contributives.

Deixant els estudis, en una economia 'low cost', hom sempre pot trobar alguna feina, sense importar massa la seva qualitat a futur

Anem ara a la cosa bona de la disjuntiva actual. A molts altres indrets de la geografia productiva de la península, fins i tot allà on es localitza gent prou formada, les empreses marxen per obsolescència dels seus cicles productius. Desapareix l’avantatge competitiu del producte —certa manufactura, l’auto de motor de combustió, la metal·lúrgia, el tèxtil...—, i es buida el territori d’activitat en una Espanya despoblada. Això, a casa nostra, no pot passar, o si és el cas, no del tot. L’avantatge competitiu del model en bona part és el territori, els paratges naturals, la costa, i no un producte del mercat, que atreu l’exportació invisible que és el turisme. I aquest avantatge és permanent, almenys mentre no trinxem més el país. La natura en certa manera ens protegeix! Compareu altrament la situació de l’Espanya despoblada o d’alguns estats americans!

Dues feines, doncs, pels responsables polítics: mitigar la part dolenta de les disjuntives i ancorar millor la bona. Afavorir la formació, per fer efectiu el “no one left behind”, assegurant cicles formatius de veritat a la part inferior i el màxim talent a la superior. Flexibilitat, musculació en el capital humà per ajustar-se a les noves necessitats. I per a mantenir l’actiu més atractiu, el que la natura ha dotat a falta d’altres recursos, cap broma en modificar lleis i plans territorials per la temptació a un expansionisme turístic basat a fer més del mateix. Necessitem un model que transiti cap a activitats que evitin crear més bretxa social i a carregar-nos el planeta com ho estem fent. Prenguem seriosament el finançament dels projectes que haurien de possibilitar els ajuts europeus Next Generation, ja que poden ser una de les últimes oportunitats per aquella transformació.