Keynes va titular el seu cèlebre assaig del 1919 Les conseqüències econòmiques de la pau. Llavors advertia que les reparacions imposades a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial serien insuportables. Que una pau mal dissenyada podia convertir-se en la llavor del següent conflicte. La història va acabar donant-li la raó.

Més d'un segle després, l'expressió torna a tenir sentit. La devastació de Gaza obliga a pensar no només en termes polítics o humanitaris, sinó també econòmics. Segons estimacions conjuntes de les Nacions Unides, la Unió Europea i el Banc Mundial, el cost de reconstruir l'enclavament superarà els 50.000 milions de dòlars. Més del 90% dels edificis estan destruïts o danyats. Si la pau és l'horitzó, reconstruir serà una de les tasques més colossals d'aquest segle.

En aquest context, es parla que els Estats Units podrien liderar un pla internacional d'aportacions financeres. Seria una forma de reparació indirecta o de corresponsabilitat política. És previsible que els Estats Units exigeixin a Israel que hi participi, almenys parcialment, en aquest esforç econòmic. Washington manté vincles estrets amb l'economia israeliana i amb la seva xarxa d'aliats financers. Per això no és forassenyat pensar que part del cost de la pau recaurà sobre els hebreus, tot i que no de forma oficial ni com a sanció, sinó com a contribució a un nou equilibri regional.

Trump (que somia amb una “Florida de l'Orient Mitjà”) ja ha insinuat la seva visió de reconstruir Gaza com un pol turístic i comercial. Una mena de “Benidorm del desert” que transformi la destrucció en oportunitat. És una idea que encaixa amb el seu pragmatisme i visió del món com l'escenari de mil promocions immobiliàries: convertir el desastre en maons rendibles, en un aparador de poder econòmic estatunidenc. Però una pau basada només en la rendibilitat econòmica i operacions immobiliàries corre el risc de repetir els errors de 1919: si la càrrega no es reparteix bé, si la reconstrucció no inclou tots els actors, la llavor del ressentiment tornarà a germinar.

Si la pau és l'horitzó, reconstruir Gaza serà una de les tasques més colossals d'aquest segle

La pau només serà sostenible si les reparacions i les ajudes no es converteixen en un llast financer per a cap de les parts. Si Israel acaba assumint costos excessius, creixerà la temptació de tornar a l'enfrontament. Si, en canvi, l'ajuda es dissenya amb lògica d'inversió —amb transparència, supervisió internacional i beneficis compartits—, la pau pot ser també un motor de desenvolupament.

Perquè reconstruir un territori devastat no és només una qüestió moral o humanitària. També és una oportunitat econòmica. Una injecció massiva de capitals pot dinamitzar sectors sencers: construcció, transport, energia, serveis tecnològics. Per a Europa, podria representar fins i tot un estímul indirecte en un moment d'estancament econòmic, a través de les seves empreses d'enginyeria, infraestructures o energies renovables.

Però, com ha passat tantes vegades, el risc de corrupció i mala gestió hi és. Les ajudes es poden desviar, els projectes sobredimensionar-se, les promeses diluir-se en burocràcia. A més, s'ha demanat la retirada política —directa i indirecta— de Hamàs com a condició prèvia a la reconstrucció, cosa imprescindible si es vol que els recursos arribin on han d'arribar i no es perdin en xarxes clientelars o ideològiques.

No n'hi ha prou amb signar acords. La pau ha de poder sostenir-se econòmicament. La factura de la guerra ja s'ha pagat amb massa sang

Si la comunitat internacional aconsegueix coordinar aquest procés amb visió de llarg termini, les conseqüències econòmiques de la pau podrien ser positives. Però si s'improvisa o es castiga en excés, tornarà la història que Keynes va advertir: una pau que engendra la següent guerra.

En definitiva, no n'hi ha prou amb signar acords. La pau s'ha de poder sostenir econòmicament. La factura de la guerra ja s'ha pagat amb massa sang. Ara toca la factura que es paga amb diners. Esperem que es reparteixin adequadament les càrregues, els costos i els beneficis futurs, que n'hi haurà.