Aquesta setmana em preguntaven en una entrevista sobre la tendència que hi ha d'obrir comptes bancaris a menors d'edat.

La proliferació de comptes infantils diu diverses coses alhora. La primera, que els bancs han trobat un nou nínxol comercial. La segona, que l'educació financera comença a entrar per fi en la conversa pública. Ja era hora. A Espanya es parla molt d'esforç i poc d'administració. S'aconsella estudiar, treballar, portar-se bé. Però poques vegades s'ensenya a gestionar un pressupost, a diferenciar entre despesa i caprici, a estalviar per a alguna cosa concreta o a entendre que els diners, si no es controlen i gestionen, s'evaporen.

Jo no soc partidari de convertir el compte infantil en un mantra. No cal obrir un compte en néixer per penjar-se la medalla de pare previsor. L'important és utilitzar qualsevol eina, compte, guardiola o paga, per ensenyar als nostres fills una lògica. La lògica de l'escassetat. La lògica de l'elecció. La lògica del temps. És a dir, la vida mateixa.

Aquest aprenentatge esdevé més important ara que els diners han deixat de semblar diners. Abans hi havia monedes, bitllets, una cartera. Els diners eren molt més visibles i tangibles que ara. Acostem un mòbil a un datàfon i… voilà! Pagament fet. Això és el que els nens perceben!: que el mateix dispositiu on veiem fotos i vídeos ens proporciona coses. I aleshores les coses semblen gratis. Si afegim que moltes d'aquestes compres són a crèdit, aleshores ja la vivència és totalment fantàstica. El mòbil et dona diners que ni tan sols tens.

L'important és utilitzar qualsevol eina, compte, guardiola o paga, per ensenyar als nostres fills una lògica. La lògica de l'escassetat

Mòbil, targeta o pagament invisible desemboquen en el fet que no hi ha sensació de sortida. Quan els diners no es toquen, també costa més entendre'ls. Per això crec que l'educació financera ja no pot consistir només a dir-li a un nen que estalviï. Cal ensenyar-li a mirar moviments, a distingir una despesa recurrent d'una d'impulsiva, a saber quants diners li queden, a fixar objectius.

Hi ha gent que pensa: “Ja aprendrà quan sigui gran i tingui nòmina”. És un disbarat. Ningú espera que un fill condueixi sol per explicar-li els semàfors. Amb els diners passa igual. Quan el salari arriba, el caràcter financer ja ve bastant format. O bastant deformat. La relació amb els diners comença abans. Comença quan un nen descobreix que no pot tenir-ho tot. Comença quan entén que gastar avui redueix les seves opcions de demà. Comença quan percep, a més, com ho viuen els seus pares.

Després em van preguntar per les pagues dels fills. És millor donar-la, o no donar-la? Hauríem de premiar-los quan ajuden a casa amb les tasques domèstiques?

Segons la meva opinió, la paga és molt més educativa que donar diners a demanda. El fill demana. El pare avalua. De vegades concedeix. De vegades nega. Aquest sistema sembla pràctic, però educa malament. El menor aprèn a negociar amb l'adult, no a administrar recursos. És molt més útil una paga fixa, adaptada a l'edat, encara que sigui modesta. Perquè obliga a administrar durant un temps determinat. Obliga a pensar si ho vull avui o ho prefereixo divendres. Obliga, en definitiva, a conviure amb un límit.

L'educació financera està entrant amb força a les escoles. Ensenyar a administrar és, al capdavall, ensenyar a decidir bé

Per cert, la paga ha de, segons les capacitats de cadascú, anar augmentant amb l'edat i espaiant-se en els lliuraments. Per exemple, als vuit anys és millor donar cinc euros a la setmana que vint euros al mes. Però als quinze anys, és millor donar una quantitat superior mensual. Per exemple, quaranta euros al mes.

En augmentar el tram temporal sense rebre diners, el fill va aprenent a administrar amb horitzons temporals cada vegada més llargs.

Pel que fa a vincular sempre la paga a tasques domèstiques, pot ser un error. Col·laborar a casa hauria de formar part de la normalitat familiar, no d'un mercat laboral en miniatura. Una altra cosa diferent és premiar un esforç extraordinari o un encàrrec especial. Però premiar amb diners cada gest domèstic a un preu pot fer creure al fill que tota responsabilitat mereix contraprestació. I això empobreix la vida familiar i confon el sentit dels diners.

L'educació financera està entrant amb força a les escoles. És important perquè el sector educatiu aplana diferències socials, iguala tothom en els aprenentatges.  S'educa financerament a casa, a l'escola. Hi ha instituts que, fins i tot, creen monedes per dins de l'escola i es realitzen simulacions d'inversió o de mercats.

Em sembla, com a economista, una gran idea. Ensenyar a administrar és, al capdavall, ensenyar a decidir bé.