Totes les grans revolucions tecnològiques generen guanyadors i perdedors. El seu impacte defineix no només quines empreses prosperen, sinó també quines nacions acumulen riquesa i influència. Sense la revolució industrial, no hauria existit l'Imperi Britànic; sense el miracle econòmic xinès, la Xina d'avui no ocuparia un lloc tan prominent a l’escena global.

Per això és tan rellevant “guanyar” les revolucions tecnològiques. Però, què vol dir exactament guanyar? Ser els primers a inventar una tecnologia?

No necessàriament. Els nord-americans no van inventar l'automòbil, però durant dècades van dominar la indústria. Més tard ho van fer els japonesos, després els coreans, i ara els xinesos. L’experiència ens diu que no guanya qui inventa, sinó qui adopta abans i millor.

Amb la intel·ligència artificial generativa no serà diferent. El lideratge no vindrà només per ser pioner, sinó per adoptar-la massivament i estratègicament.

L’experiència ens diu que no guanya qui inventa, sinó qui adopta abans i millor

Ara bé, és cert que qui desenvolupa primer gaudeix d’un avantatge competitiu. En camps com els models de llenguatge, millorar és un procés fortament incremental: cal infraestructura, talent especialitzat i, sobretot, haver fet els passos previs. Sense tot aquest bagatge, és gairebé impossible fer avui una contribució significativa. Muntar un model competitiu des de zero sense la capacitat de computació, les dades, els processos d’entrenament refinats i provats, i una organització enfoca és simplement inviable.

Però tot això canviarà. A llarg termini, aquests models seran com l’aigua o la llum: serveis bàsics, estandarditzats, i omnipresents. La pregunta clau serà llavors: on es concentrarà la captura de valor?

Hi ha almenys tres àmbits clau:

  1. Infraestructura.
    Els primers guanyadors seran els proveïdors d’infraestructura. NVIDIA, amb els seus xips, i les grans plataformes cloud (AWS, Google Cloud, Azure...) n’eixiran reforçades. Sí, l’oferta acabarà sent un commodity, però d’un tipus especial: només uns pocs la podran oferir a escala global. I quan el subministrament és limitat, els marges es poden mantenir elevats.
  2. Proveïdors de models i serveis de IA.
    Els segons guanyadors seran les empreses capaces de construir i mantenir grans models de llenguatge. Tampoc n’hi haurà gaires: és una disciplina costosa, tècnicament exigent i amb fortes barreres d’entrada. A més d’aquests creadors de models, també s’hi sumaran les plataformes que en generin serveis massius: ChatGPT, els nous agents d’OpenAI, GitHub Copilot, etc. Aquests actors jugaran un rol similar al que en el seu dia tingueren Microsoft o Oracle.
  3. Organitzacions que adoptin la IA per transformar-se
    Ara bé, hi ha un tercer espai de creació de valor —potser el més rellevant per a països com el nostre: aquelles organitzacions que adoptin la IA per redefinir-se. No es tracta només d’automatitzar processos, sinó de reinventar la manera com operen, com es relacionen amb els clients i com competeixen. Els beneficis poden ser similars als de l’era punt com: cost marginal pròxim a zero, però ara aplicat a serveis personalitzats, aconseguint productivitats molt altes i escalant globalment.

En aquest tercer grup és on veurem el renaixement de sectors sencers. ERP i CRM es transformaran radicalment, però també ho faran els despatxos d’advocats, les escoles, les universitats, els hospitals, els serveis socials... Un equip reduït podrà atendre centenars o milers de persones mitjançant agents d’IA. I, tanmateix, el paper humà no desapareixerà: el missatge, les excepcions i la governança del procés seguiran en mans de les persones. Això sí, cada una d’aquestes persones serà el responsable no d’uns pocs sinó de molts clients, usuaris..., de tota una línia de servei.

Sí, no cal ser ni la Xina ni els EUA per guanyar la cursa de la IA!

Ara bé, cal actuar amb rapidesa, consolidar posicions i excel·lir en l’adopció.

El repte és, doncs, el mateix, tant si dissenyem polítiques públiques com si liderem una organització, una empresa o un petit equip: com ens organitzem entorn de la innovació.

Aquest és un aspecte fonamental en temps de disrupció, perquè l’adopció àgil i efectiva de la tecnologia sovint marca la diferència entre guanyar i perdre —entre sobreviure i desaparèixer.

Alguns països ja s’han estructurat al voltant de la innovació. Els Estats Units n’és l’exemple clàssic; la Xina, cada cop més, també. Però la majoria de societats no ho estan. I el mateix passa amb les organitzacions. Tret de les startups, la major part d’empreses no són vehicles d’exploració, d’innovació sinó de prestació de serveis. S’organitzen en base a l’eficiència en la prestació d’un servei o en l’execució d’una proposta de valor. En aquest marc, la innovació és una eina complementària, no el centre de gravetat.

Adoptar ràpid, aprendre de pressa i reorganitzar-se per innovar són les claus de la nova competitivitat

Però en temps de disrupció —com els que vivim— cal un enfocament diferent. Cal reorganitzar-nos per innovar, perquè el ventall d’oportunitats que s’obre és immens. I si no les aprofitem nosaltres, ho farà algú altre. I llavors ens trobarem en una posició desavantatjosa, intentant competir amb eines antigues en un món nou.

Aquesta, i no una altra, és la raó per la qual tantes organitzacions perden rellevància —o fins i tot desapareixen— durant períodes de disrupció.

Guanyar és possible. No cal inventar-ho tot. Adoptar ràpid, aprendre de pressa i reorganitzar-se per innovar són les claus de la nova competitivitat. És temps de moure fitxa.