No estic segur que em pugui fer entendre amb el que intento dir en aquest article, però tinc ganes de fer-ho i esper que altres treballs emparin els objectius principals d’allò que hi ha darrere de les meves paraules, més enllà de supòsits implícits que ja he explicat en altres ocasions.

El que pens que pot passar amb la nova legislatura ho he escrit en aquest mateix diari, atorgant la probabilitat més elevada a unes noves eleccions per a resoldre l’actual impasse, davant de la pressió que rebrà l’actual govern espanyol, des de tot l’entorn que el circumda, per a renovar el seu mandat. Entre diversos factors, assenyalava jo el fet constatat que la població espanyola, exceptuada la de Catalunya i País Basc, volen govern de dretes. L'statu quo econòmic probablement ho prefereix, també, a un govern amb el suport de l’esquerra que tan poc estimen, i no diguem ja de la reacció dels mateixos socialistes, dels seus barons i electors, contraris radicalment a un acord amb els independentistes per poc contingut que aquest tingui. Sens dubte, l’actual president se n’ha sortit molt bé, fins ara, en múltiples conjuntures prou adverses. Tira els daus i fa sisos. Al joc de l’oca sempre, així, hauria de guanyar: d’oca a oca, sense presons ni caigudes. Però aquest cop, que li surti un sis és massa difícil. El que requeriran mínimament els independentistes a Sánchez no els ho podrà donar; ni volent-ho, ja que neix de la desconfiança i requereix uns compromisos que no només depenen de Sánchez. I és ingenu i il·lús pensar que, sense garanties (algunes requereixen la complicitat del PP, que, tot i que alguns analistes l’han demanat, sabem ja que no es produiran), les promeses siguin creïbles. I els succedanis difícilment funcionaran per la falta de confiança entre les dues parts, reblada recentment en el cas de l’Ajuntament de Barcelona, amb Collboni traint l’acord amb Trias.

Qualsevol reivindicació procedent de Waterloo la faran inassolible (si l’amnistia era tan bona per la convivència, per quina raó els socialistes no la varen dur en el seu programa?). Junts té límits a edulcorar la pretesa autodeterminació (no pot fer el que ha criticat tant, fins ara, a ERC), i el que pugui passar amb la seva negativa a unes noves eleccions a Espanya, els independentistes ho llegeixen en clau només catalana, dintre de l’espai sobiranista.

De manera que el que resulti, a l’entretant es consumin els fets, s’ha de mirar d’analitzar sense la passió de qui li agradaria arribar a un acord per a construir ara un estat federal de veritat. (Per cert, no ho era ja? Mira que s’han cansat part dels seus protagonistes proclamant que era l’estat més federal del món!). Així, per exemple, a la valoració entusiasta que es pugui fer de la concessió, a canvi del suport (cantat en qualsevol cas) en favor de Francina Armengol, a canvi de la suposada oficialitat del català a les institucions, interpretat per aquells com a símptoma de l’acord que ha de seguir.

En aquest sentit, per alguns, entre els que em compto (d’aquí que potser, com deia, sorprengui l’article) tant la sol·licitud de la utilització del català al Congrés de Diputats, com la seva concessió, si es compleix, no ens satisfà. Efectivament, no soc partidari de fer oficials al Parlament espanyol, i si m’apuren tampoc a l’europeu, aquestes tres llengües de l’Estat espanyol. I menys encara que això sigui la gran mesura d’enganxó del que es vol que sigui la nova Espanya federal. I és que, més enllà del català, objecte de negociació amb els sobiranistes catalans, arrossega l’acord la utilització també de l’euskera i el gallec. Cap dels seus polítics, que jo sàpiga, ho havia demanat. Una mostra més dels catalans assumint marrons en benefici de tercers, amb el disbarat afegit del guió, ja acceptat, de català-valencià (i balear?).

Mentre Espanya sigui un sol estat, per molt plurinacional que es digui que és, em sembla acceptable que a les cambres de representants hi hagi una sola llengua comuna, com els acadèmics tenim l’anglès per moltes de les nostres activitats si volem participar en fòrums transnacionals. Als polítics que acceptin la Constitució i la representació parlamentària espanyola els entra en les obligacions parlar castellà; està clar, sense rialles supremacistes contra accents i tonalitats territorials. Ni un euro, per tant, dels avui necessaris per a forçar traduccions del que totes les senyories ja entenen. Traduccions, a més, ja ho veurem, acceptades sota condicionants reglamentaris del tipus "avís amb anticipació, de textos preredactats, només per mocions i certs debats...", i amb les queixes dels legisladors contraris que impugnin textos per traduccions insuficients, frases fetes que no es coneixen, etc. Un despropòsit de diners gastat allà on no toca, i aguantant a més la tonteria, com deia, de la traducció al català-valencià, disbarat que jo mateix vaig patir en la meva etapa de conseller de govern del Banc d’Espanya quan vaig exigir, i aconseguir, que la web del BdE tingués entrada i alguns materials penjats en català... i que va respondre al seu dia el governador Fernández Ordóñez fent-ne una altra entradeta en ‘valencià’, això sí, de contingut idèntic!

El repte on els sobiranistes han d’esmolar l’eina és en la utilització de les llengües pròpies al si de l’administració espanyola, almenys a l’àmbit de pertinença territorial: a la justícia, la sanitat, l’ensenyament, als ens policials... Que cap ciutadà es vegi privat del seu ús per imperatiu legal, com ara succeeix. Per la resta de coses que passen als parlaments, les seves senyories ja s’apanyaran; no són ells el gran problema per la utilització normal de la nostra llengua. Ho són els funcionaris! Aquest problema està en el front office de les activitats ciutadanes, que no poden utilitzar la llengua de manera normal. Quan la provisió del servei és única, l’empleat públic hauria d’estar obligat, li entra en el sou, a conèixer l’idioma cooficial d’allà on se’l destina. Quan es compta amb diversos proveïdors, correspon a l’Administració habilitar que en tot lloc i circumstància el ciutadà es pugui acollir a la seva llengua, amb igualtat de condicions d’accés. Mai no canviaria jo el reconeixement primer per a acceptar mantenir el sotmetiment segon.

Més enllà del ja comentat, les ofertes que poden seguir no semblen més prometedores: diners en el finançament autonòmic, que es diluiran a les butxaques de molts dels qui s’oposen ara a l’acord amb els partits catalans, promeses pel desenvolupament de les comandes de gestió (art. 150.2 de la Constitució), amb allò de "trabajaremos para posibilitar su desarrollo" quan no ho han fet en els darrers 45 anys; i no parlem ja del traspàs de Rodalies o de l’aeroport quan aquests no depenen ni tan sols del govern... En fi. Fins després de l’Epifania, la política espanyola viurà de cartes als Reis d’Orient i promeses que acabaran en carbó, tot i que ja esgotat el semestre europeu i davant l’inici de les consolidacions fiscals, sense possibilitat d’utilitzar la vaselina de la despesa pública per acontentar les parts, el candidat redemptor és probable que tiri la tovallola i busqui acollida a les institucions europees. I tant de bo m’equivoqui. Els més catastrofistes, davant la impossibilitat de pactes entre els grans partits nacionalistes espanyols i el mai resolt conflicte català, pensen que s’obrirà llavors una tercera transició per a una nova democràcia a Espanya.