Segurament, no hi ha cap altre concepte que reuneixi un suport tan unànime i conciti un consens tan universal com el de l'economia circular. No fa falta esplaiar-se gaire per convèncer que l'ús lineal dels productes, que s'inicia en la fabricació i acaba en el rebuig, no té cap mena de lògica sostenible i que el més adequat és l'ús circular, que es tanca amb la reutilització d'aquest producte o dels seus materials al final de la seva vida natural.

Pocs conceptes tenen un suport institucional tan intens com aquest de l'economia circular. Només en l'àmbit nacional tenim una Estratègia Espanyola d'Economia Circular; el pla Espanya Circular 2030; un Pla d'Acció d'Economia Circular; un Consell d'Economia Circular; un Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR) que inclou un Perte (projectes estratègics per a la recuperació i transformació econòmica) en Economia Circular. Tenim una Fundació de l'Economia Circular i grups de pressió com ara Economia Circular en Acció, que engloba empreses i institucions compromeses amb aquest objectiu, i tenim també una Sotsdirecció general d'Economia Circular dins del MITECO, amb el seu corresponent Consell Assessor d'Economia Circular. No hi ha cap gran corporació (Santander, Repsol, Energy, Iberdrola...) que no inclogui entre els objectius estratègics l'impuls de l'economia circular i el difongui adequadament a través de les eines de comunicació pública. També tenim un entusiasta grup d'incondicionals que celebra cada any el Circular Monday. En l'àmbit europeu ja ni compto les institucions i programes que hi ha entorn de la circularitat.

Un suport tan incondicional i entusiasta hauria de generar uns resultats més que òptims, però resulta que no és així i que l'economia circular va bastant pitjor del que caldria esperar

Un suport tan incondicional i entusiasta hauria de generar uns resultats més que òptims, però resulta que no és així i que, fins i tot, les coses en això de l'economia circular van bastant pitjor del que caldria esperar. Ho acaba de posar en evidència el darrer estudi elaborat per la Fundació BBVA i l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (Ivie) sobre l'evolució de l'economia circular al segle XXI. En resum, diu que en els tres eixos essencials de l'economia circular, reduir, reciclar i reutilitzar, Espanya va bastant bé en el primer, ja que s'han aconseguit reduccions importants en la generació de residus fins al punt que Espanya ha passat de generar una quantitat de residus urbans per càpita més alta que la mitjana europea (653 kg per habitant) l'any 2000 a reduir aquesta xifra en un 32,5% i situar-se en 472 kg per habitant, més d'un 10% per sota de la mitjana europea, segons les últimes avaluacions.

Respecte al reciclatge, les taxes espanyoles són encara molt reduïdes, ja que només es recupera el 48% del total de residus, davant la mitjana de la UE-27, que assoleix el 58%. Això dona com a resultat una taxa d'ús circular de materials, de reutilització, molt modesta, del 7,1% davant l'11,5% de la mitjana dels 27 de la UE. I el que és més preocupant, aquesta taxa d'ús circular dels materials, que mesura la relació entre l'ús circular de materials i l'ús general de materials, no ha fet més que empitjorar amb el pas del temps, en reduir-se 3,3 punts percentuals des del 10,4% del 2010 fins al 7,1% actual. Aquestes dades coincideixen bàsicament amb les recollides per la Fundació Cotec al seu IV Informe sobre Economia Circular a Espanya publicat a finals de l'any passat en què s'assenyalava que el 8,9% de les necessitats totals de material a Espanya van ser cobertes per material recuperat, una taxa inferior a l'anterior registre, que era del 10%.

Ecoembes publica una taxa de reciclatge del 84,4% que és refutada contundentment per Greenpeace, que la situa en el 37,3%

I en aquest tema de la recuperació de materials no s'ha de deixar de banda la intensa polèmica existent sobre la recuperació dels envasos domèstics, plàstic, metall, cartró i fusta, on l'entitat encarregada de la gestió, Ecoembes, publica una taxa de reciclatge del 84,4% que és refutada contundentment per Greenpeace, que la situa en el 37,3%, en insistir que la recollida selectiva d'envasos és molt deficient i encara hi ha una ingent quantitat de residus domèstics que són dipositats en contenidors que van directes a l'abocador i que ningú no controla. I tampoc no es pot deixar de banda l'eterna qüestió de quin és el grau real de reciclatge dels envasos bric, aquest endimoniat conglomerat de cartró, plàstic i alumini, que tots sabem que ha de dipositar-se en el cub groc, però que en un altíssim percentatge de casos acaba igualment a l'abocador.

Amb totes aquestes dades a la mà i malgrat la notable conscienciació ciutadana sobre separació de residus; de l'impuls destacat que viu en els últims anys tota la indústria de la recuperació i reciclatge, amb més de 500 complexos, que factura més de 10.000 milions d'euros a l'any; malgrat l'èxit concret en el reciclatge de sectors com el vidre (70%), metalls fèrrics (90%), pneumàtics (60%), d'aparells elèctrics i electrònics (85%), cal dir ben clar que tot l'embolic de l'economia circular a Espanya està estancat. La línia que neix a la fàbrica segueix de forma tossuda una marxa rectilínia que la porta ineludiblement a l'abocador i li costa molt remuntar i entrar en la reutilització i arribar a la circularitat. Tant entusiasme, tanta conscienciació, tant interès i tot just avancem cap aquest ideal de sostenibilitat circular.

Hi ha qüestions que exigeixen una mica més d'esforç col·lectiu per assolir aquest ideal de circularitat, com l'ecodisseny i la innovació per treure de les escombraries la riquesa que de veritat conté

On és el problema, el coll d'ampolla que genera aquest estancament? La qüestió, com és lògic, té un milió d'arestes i l'objectiu de la circularitat plena, com és igualment lògic, és impossible. A més de l'optimització dels sistemes de separació i reciclatge dels residus, hi ha qüestions que exigeixen una mica més d'esforç col·lectiu per assolir aquest ideal de circularitat. D'una banda, hi ha la qüestió de l'ecodisseny, encara a les beceroles al nostre país, on es fabrica sense tenir en compte l'ús final dels materials i que ha de convertir-se en un element definitori en qualsevol procés industrial. D'altra banda, hi ha la qüestió de la innovació. En això del reciclatge i recuperació de materials la veritat és que en la majoria dels casos som davant de processos molt rudimentaris, de mera separació d'elements per a la seva reutilització amb l'ús de tecnologia bàsica i sense cap aportació innovadora. Aquí és on crec que pot injectar-se un impuls eficient perquè el model d'economia circular deixi l'estancament i avanci una mica.

Necessitem innovació, inventiva, models i processos per treure de les escombraries la riquesa que de veritat conté. A Europa anem amb retard en aquesta qüestió, amb menys d'una patent per cada mil habitants; però a Espanya és pitjor encara, amb menys de 0,4 patents per cada mil habitants. Les últimes dades assenyalen que Espanya se situa un 4% per sota de la mitjana europea a l'índex d'ecoinnovació (índex sintètic que mesura la situació dels països europeus segons diferents dimensions relacionades amb l'ecoinnovació) i aquesta diferència és encara més gran respecte a països com Alemanya (22%) o França (13%). Hi ha dades fefaents que assenyalen que en cada milió de telèfons mòbils rebutjats hi ha 24 quilos d'or, 350 quilos de plata i 14 de pal·ladi. Les escombraries, dotades de forta innovació, són font gairebé inesgotable de riquesa.