Dijous passat, l'Institut Ostrom va celebrar a Barcelona el seu sopar anual, una cita ja tradicional que enguany tenia una rellevància especial en coincidir amb el desè aniversari de l'entitat. Deu anys poden semblar poca cosa per a una institució, però és una fita important per a aquest projecte que va néixer el 2016 amb la voluntat modesta de mantenir vives les idees liberals en un país on no només no abunden, sinó que sovint són tergiversades i vilipendiades.

Com cada any, a l’acte es va fer entrega dels premis Ostrom al lideratge empresarial i al lideratge intel·lectual. El primer va ser per a Miquel Vila-Perelló, cofundador i conseller delegat de SpliceBio. La companyia catalana, nascuda el 2014, ha construït una plataforma d’unió de proteïnes, a partir de la recerca que el mateix Vila-Perelló va fer a la Universitat de Princeton. Dit de manera planera: els vectors virals que s'utilitzen en teràpia gènica només poden transportar gens d'uns 4,7 kilobases, i molts dels gens responsables de malalties són més llargs. SpliceBio els parteix en dos, els introdueix en dos vectors i fa que sigui la mateixa cèl·lula qui torni a unir la proteïna. La seva primera aplicació és un remei per a la malaltia de Stargardt, una distròfia hereditària de la retina, que ja és en fase clínica. L’any passat la companyia va tancar una ronda d’inversió de 118 milions d'euros, la més gran mai aconseguida per una biotecnològica a Catalunya i a Espanya.

El premi Ostrom al lideratge intel·lectual d’enguany va ser per a Tyler Cowen, catedràtic d'Economia a la George Mason University, director del Mercatus Center i, des del 2025, membre del consell assessor econòmic d'Anthropic, una de les empreses capdavanteres en intel·ligència artificial. El dia abans, a l'Ateneu Barcelonès, Cowen va pronunciar una conferència magistral. La seva tesi parteix de la realitat que els models actuals d’IA ja superen els humans en diagnòstic mèdic, en tests de raonament o en programació i, tanmateix, el creixement de la productivitat continua sent modest. És la mateixa paradoxa que Robert Solow va formular el 1987 a propòsit dels ordinadors, que es veien a tot arreu menys a les estadístiques de productivitat.

La seva teoria és que l'economia no avançarà a un sol ritme. Algunes parts de l'economia creixeran de pressa i d'altres quedaran enrere. Com a mínim la meitat de l'economia tendeix a ser molt lenta: l'administració, la sanitat, l'educació, les entitats sense ànim de lucre. Els innovadors hauran de substituir les institucions establertes, i això pot trigar. El problema més difícil serà vèncer la inèrcia, el cost psicològic, social i institucional de l'adaptació. Dit d'una altra manera, el coll d'ampolla no és la tecnologia, sinó nosaltres: la capacitat dels models millora gairebé cada mes, mentre que la de les organitzacions, les lleis i els hàbits per absorbir-ho tot plegat avancen molt més a poc a poc.

El talent hi és, i el capital, quan troba projectes sòlids, també arriba. El que falta és que l'entorn institucional deixi de ser un factor limitant

Aquesta lògica de dues velocitats, Cowen la va traslladar també a persones i empreses. D'una banda, les que adopten la IA de manera extensiva i profunda, a tot arreu i no com una curiositat de laboratori, i que segons ell en seran les grans guanyadores. De l'altra, la resta, que topa amb dos obstacles que poc tenen a veure amb la tecnologia: saber detectar on és realment aplicable i navegar el corporativisme intern de moltes organitzacions, és a dir, les resistències de departament, de professió o de jerarquia que converteixen qualsevol canvi de procés en una negociació.

Faríem bé d’escoltar el professor Cowen amb atenció. Europa arrossega tres dècades de productivitat estancada, i Espanya hi afegeix una capa de collita pròpia que dramatitza encara més la qüestió: el creixement s'ha fet per acumulació, amb immigració i turisme, no per eficiència. La IA podria ser un vent de cua important per corregir aquesta anomalia de fons, però res fa pensar que hi hagi un canvi de mentalitat que permeti, en aquesta ocasió, adoptar tecnologies embrionàries amb agilitat en lloc de frenar-nos a nosaltres mateixos amb requisits normatius inacabables. Un país on tramitar un projecte industrial o energètic pot costar més anys que construir-lo, on les normes s'acumulen més de pressa del que es poden complir i on el primer reflex davant d'una tecnologia nova és regular-la abans d'entendre-la és un país que ha decidit, sense dir-ho, situar-se a la meitat lenta de l'economia. El cas de SpliceBio demostra que el talent hi és, i que el capital, quan troba projectes sòlids, també arriba. El que falta és que l'entorn institucional deixi de ser un factor limitant.

L’Institut va néixer fa deu anys perquè més científics catalans puguin convertir la seva recerca en empreses capaces de competir a escala global i curar malalties que fins ara no tenien cura; per recordar que cap tecnologia, per potent que sigui, generarà prosperitat si les institucions no la deixen funcionar. Deu anys després, segueix essent necessari – potser més que mai – posar aquestes qüestions sobre la taula a Catalunya; i mentre ho sigui, l’Institut continuarà encadenant aniversaris.