El Comitè Europeu de Drets Socials ha declarat recentment, per segona vegada, que la regulació espanyola en matèria d'acomiadament no és conforme amb la Carta Social. Aquest comitè d'experts és l'encarregat d'interpretar i vigilar el compliment de l'esmentada Carta, elaborada en el si del Consell d’Europa i ratificada pel nostre parlament. En concret, la presumpta vulneració de la Carta es refereix a la regulació de l'acomiadament que es produeix sense que concorri una raó vàlida, cosa que es correspon en el model espanyol, sobretot, amb l'acomiadament improcedent i, en part també, amb l'acomiadament nul. La primera decisió de fa un any, a conseqüència d'una reclamació presentada per la UGT, se centrava en la indemnització que ha d'abonar l'empresa en aquests casos d'acomiadament improcedent. La segona decisió, de resultes d'una reclamació presentada per CCOO, a més de tornar a tractar el relatiu a la indemnització, analitza l'obligació de l'empresa de reincorporar el treballador a l'empresa en casos d'acomiadaments injustificats.

En la nostra regulació, la reincorporació es preveu per als acomiadaments lesius de drets fonamentals o que, sense causa justificada, es produeixen en els temps en què el treballador gaudeix d’absències per conciliar la vida professional amb la laboral; però no es contempla per a la resta dels supòsits d'acomiadament improcedent, on, com a norma general, és a l’ocupador a qui li correspon optar entre la reincorporació i l'extinció amb indemnització. Ens centrem en aquest assumpte, en tractar-se de la primera ocasió en què el Comitè es pronuncia sobre l’absència de reincorporació en la nostra regulació en cas d'acomiadament improcedent, declarant que s'ha d'introduir en la legislació espanyola la facultat del jutge de condemnar l'empresa a la reincorporació en cas d'acomiadament improcedent. La decisió considera per primera vegada contrària a la Carta la fórmula prevista tradicionalment, des de fa més de 65 anys, en la nostra legislació laboral, posant en qüestió un dels elements centrals del nostre sistema d'acomiadament. Encara que tampoc es tracta d’un pronunciament tan nou per part del Comitè, ja que reitera el criteri ja defensat en altres casos, singularment en la decisió de 2016 referida a la legislació sobre acomiadament a Finlàndia i, en part també, en la decisió de 2022 sobre la legislació francesa.

La lectura de la decisió del comitè sobre aquest assumpte, una vegada més, resulta molt decebedora, ja que els seus fonaments són extremadament febles, clarament contradictoris, de poca rigorositat, acabant per forçar que la Carta digui el que no diu.

El Comitè Europeu de Drets Socials ha declarat per segona vegada que la regulació espanyola en matèria d'acomiadament no és conforme amb la Carta Social

Cal tenir present que la Carta es limita a establir que en aquests casos d'acomiadaments injustificats els treballadors tenen dret a “una indemnització adequada o a una altra reparació apropiada”. No hi ha cap menció a la Carta al dret a la reincorporació del treballador, reconeixent-ho així el mateix Comitè Europeu: ja en el cas de Finlàndia partia de la premissa que la Carta no reconeix expressament la reincorporació, cosa que reitera la darrera decisió relativa al nostre país. No obstant això, a continuació de manera contradictòria, el Comitè interpreta que, en la referència a una altra reparació apropiada, s’hi “hauria de” incloure la reintegració a l’empresa. L'assumpte és de tal importància que, si realment aquest hagués estat el desig dels signants de la Carta, ho haurien recollit expressament; especialment tenint en compte que el Conveni 158 de l’OIT utilitza literalment la mateixa referència a la reparació apropiada i expressament ho contempla per a aquells supòsits en què no hi ha reincorporació.

Dit d'una altra manera, s'hauria d’haver efectuat una interpretació analògica de la Carta Social amb el que preveu el Conveni de l’OIT, que el Comitè coneix perfectament, per excloure la reincorporació del concepte de “reparació”. El terme reparació enllaça més fàcilment amb mesures de compensació als treballadors a través de prestacions de Seguretat Social (per exemple, la prestació per desocupació) pels perjudicis derivats d'un acomiadament improcedent. Fins i tot si acceptéssim que dins dels mecanismes de reparació possible hi hauria la reincorporació, això seria com una possibilitat, no com un imperatiu legal, ja que s'està oferint a cada legislador nacional la llibertat d’escollir entre les fórmules de reparació econòmica via Seguretat Social i la reincorporació. A més, el text de la Carta no obliga el legislador nacional com a única opció a establir un mecanisme de “reparació”, ja que, alternativament, contempla també la possibilitat que s’estableixi una “indemnització adequada”; mitjançant una conjunció disjuntiva “o”, es contempla la possibilitat que el legislador opti entre un sistema indemnitzatori i un sistema de reparació, de la mateixa manera que li permet escollir entre un sistema reparador de Seguretat Social o de reintegració, incloent-hi fórmules mixtes.

A més, el comitè incorre en una altra incongruència, quan basa el dret a la reintegració en altres preceptes de la mateixa Carta que declaren expressament la il·legalitat de l'acomiadament d’una treballadora des de l’embaràs fins al final del permís per maternitat o altres supòsits d’atenció a responsabilitats familiars. A banda que aquesta il·legalitat no té per què materialitzar-se en el dret a la reincorporació, fins i tot cabent aquesta conclusió, en sentit contrari, la Carta no estaria contemplant el dret a la reincorporació per a la resta dels supòsits d'acomiadament improcedent. En cas de ser així, la legislació espanyola seria plenament respectuosa amb la Carta, ja que, per a aquests supòsits d’embaràs, permís per maternitat i atenció a responsabilitats familiars, sí que es contempla a l’Estatut dels Treballadors el dret a la reintegració a l’empresa.

Cal assenyalar també que la doctrina del Comitè Europeu dona certes giragonses en la seva interpretació del dret a la reincorporació, ja que, en algunes decisions ho contempla de manera taxativa, mentre que, en altres casos, ho relativitza, portant-ho a la irrellevància. Em refereixo en concret a la seva decisió sobre la legislació francesa, on dona per vàlida i conforme amb la Carta la seva regulació, legislació nacional que, en la pràctica, contempla un fictici dret a la reincorporació. En efecte, en el sistema francès, que s’analitza en la decisió, es preveu que el jutge, en cas d’acomiadament sense causa justa, pugui proposar la reincorporació, però, immediatament després de la resolució judicial, es faculta lliurement qualsevol de les parts al fet que la reincorporació no es produeixi, substituint-la per una extinció indemnitzada. La decisió del Comitè atén només la primera part de la regulació, quan preveu una reincorporació, però que, en ser una reincorporació potestativa a tots els efectes, aboca a un sistema de centralitat de l’extinció indemnitzada. Es tracta d’un sistema més lent, que dilata el resultat de l’extinció indemnitzada, però que no introdueix materialment el dret a la reincorporació. En definitiva, no s’entén el motiu pel qual un sistema més senzill com l’espanyol es titlla de contrari a la Carta, quan, en termes pràctics, estableix un equilibri de facultats entre les parts idèntic al francès.

El Comitè Europeu es juga esdevenir un òrgan irrellevant, per absència d'eficàcia material dels seus pronunciaments

No és pura casualitat que, essent conegut el criteri del Comitè Europeu sobre el dret a la reintegració a l’empresa des de 2016, al seu judici deduïble de la Carta, cap jutjat o tribunal espanyol hagi utilitzat el control de convencionalitat dels tractats internacionals, per aplicar directament la Carta Social, imposant el deure empresarial de reintegració més enllà dels supòsits contemplats actualment a l’Estatut dels Treballadors. Mentre que els nostres òrgans judicials han acudit en diverses ocasions al control de convencionalitat per aplicar directament la Carta, particularment en casos de determinació de la indemnització per acomiadament improcedent, en cap cas s’ho han plantejat respecte del dret de reincorporació. Sembla que el Comitè Europeu té poca capacitat de convicció en aquesta matèria, almenys fins al moment present, en els fòrums judicials nacionals.

El risc principal d’aquest tipus de decisions del Comitè Europeu, amb una evident pobresa argumental, intentant canviar el text de la Carta per una via interpretativa del tot forçada, és que això acaba per soscavar el prestigi i l’autoritat del Comitè Europeu, que hauria de ser conscient del perill fundat que això comporta que se li perdi el respecte i s’atengui poc als seus pronunciaments. Ens enfrontem a un resultat transcendent, no pel contingut del pronunciament sinó pel que afecta la seva consistència, quelcom especialment important quan es tracta d’un òrgan internacional d’interpretació i vigilància de la Carta les decisions del qual manquen de força vinculant en el sentit jurídic del terme. Per això, tota la seva influència material l’exerceix per la via d’una argumentació sòlida i plenament convincent. En cas contrari, es juga esdevenir un òrgan irrellevant, per absència d’eficàcia material dels seus pronunciaments.