En les meves xerrades amb directius m’he adonat que seguim tenint una idea bastant limitada del que és el risc. Gairebé tothom l’identifica amb una cosa: la possibilitat que el preu d’un actiu baixi. La volatilitat, els alts i baixos de la cotització o del valor d’un actiu. I sí, aquesta és una dimensió del risc. Però ni de bon tros l’única.

El risc és un concepte molt més ampli. I més important encara: més possible de gestionar del que sembla.

En matèria d’inversions financeres, hi ha qui compra deute públic. I hi ha qui compra criptomonedes. A simple vista, un inverteix en estabilitat, l’altre en volatilitat, esperant un retorn de doble dígit. Un busca rendibilitat amb baixa exposició al preu, l’altre busca multiplicar per cinc. Però si alguna cosa he après, és que el risc no és només a l’actiu. És, sobretot, en l’inversor.

Per què dic això? Perquè el risc es multiplica quan no s’entén allò en què s’inverteix i, especialment, allò que envolta l’actiu. És a dir, quan un no sap en què s’està ficant. El més perillós no és comprar cripto. El més perillós és comprar cripto creient que és com un dipòsit. O el perill d’invertir en renda fixa és pensar que és líquida quan no ho és.

El risc no és només a l’actiu, és, sobretot, en l’inversor: es multiplica quan no s’entén allò en què s’inverteix

El risc té diverses cares. Hi ha diversos tipus de risc que hauríem de tenir sempre presents. N’apunto alguns que sovint s’obliden:

El primer i, per descomptat, el clàssic: risc de preu. Que el valor de l’actiu baixi. Però aquest és només un més. El més visible. El que surt en pantalla. Però no necessàriament el més determinant.

Poca gent es fixa (si no són experts) en el risc de liquiditat: no poder sortir d’una inversió quan ho necessites. Això li passa a qui inverteix en actius no cotitzats, però també en fons amb finestres llargues o sense mercat secundari. Molta gent se n’adona tard. En criptos això és un tema clau. Hi ha plataformes on pots entrar amb tres milions d’euros, però només en pots sortir de tres mil en tres mil.

Després hi ha el risc de contrapartida: qui et deu els diners? Què passa si l’emissor de l’actiu no pot complir? Això no és només un problema d’empreses. Els països també entren en default. El subjacent. Què hi ha aquí darrere? Són molts els països, no només iberoamericans, sinó també asiàtics, que han impagat deute públic al seu venciment. Els inversors van obtenir un 25% d’interessos, però van perdre tot el principal. Sri Lanka n’és un exemple recent. Resultat: -75%. Pas mal.

En criptos, la liquiditat és clau. Hi ha plataformes on pots entrar amb tres milions d’euros, però només en pots sortir de tres mil en tres mil

Per això cal considerar el risc polític. Els canvis governamentals o de poder que alteren les condicions de l’actiu.

Després tenim el risc fiscal i legislatiu, ja que moltes decisions d’inversió es prenen per la fiscalitat esperada. Però aquesta fiscalitat canvia. I quan canvia, canvia la rendibilitat. És al que en aquesta columna m’he referit tantes vegades com a “inseguretat jurídica”. Espanya n’és un clar exemple. Sense anar més lluny i parlant clar.

No podem menysprear el risc operatiu. Inversions que requereixen l'acció humana i, per tant, la inversió està subjecta al risc d’errors humans, errors de procés, errors d’execució. Des d’una transferència que no es fa a temps fins a una ordre mal tramitada. Sí, també és risc.

I, finalment, el risc d’inflació: quan la rendibilitat nominal és positiva, però en termes reals perds poder adquisitiu. Aquesta ha estat una gran lliçó dels últims anys.

Un mateix actiu pot ser d’alt o baix risc depenent de qui el compri, quan, amb quin horitzó i amb quin objectiu

I com es gestiona el risc? Aquí és on entrem els directius. Perquè el que diferencia un inversor especulador d’un gestor professional és precisament això: que el segon s’anticipa al risc. L’identifica. El mesura. El segmenta. I, sobretot, el contextualitza.

Un mateix actiu pot ser d’alt o baix risc depenent de qui el compri, quan el compri, amb quin horitzó i amb quin objectiu. La inversió, com la medicina, depèn del pacient. Una mateixa dosi pot curar o matar. A vegades, allò que creiem que és una inversió prudent és en realitat una bomba de rellotgeria. I a l’inrevés: allò que sembla agosarat, si s’entén bé i es gestiona amb control, pot ser fins i tot més segur que moltes inversions tradicionals.

Perquè el risc no és el nostre enemic. El nostre enemic és desconèixer totes les seves cares.