Detesto les teories de la conspiració. Almenys en el sentit clàssic de grups totpoderosos que ho controlen tot des de les ombres, no em resulten seriosos ni lògicament ni operativament. Les institucions s'equivoquen, amaguen informació, improvisen, competeixen entre elles i protegeixen els seus propis interessos. No necessiten una conspiració perfecta per produir silencis cridaners.

En el cas dels drons sobre infraestructures estratègiques europees, el que apareix és un patró visible per a qualsevol que es prengui la molèstia de llegir les notícies amb un full de càlcul al costat.

Les dades hi són. El 2014, França va comptabilitzar almenys 15 sobrevols de drons no identificats sobre centrals nuclears en poques setmanes. En l'última dècada, els països nòrdics van registrar drons sobre plataformes petrolieres, amb detencions de ciutadans russos i documents acadèmics que ja els citen com a exemples de guerra híbrida. En aquest 2025, informes de monitoratge assenyalen drons sobre bases aèries a Alemanya i Bèlgica, a més d'una fàbrica de munició de Thales. Tot això en un context on l'OTAN afirma que Rússia “està provant” l'Aliança.

Al mateix temps, proliferen tancaments d'aeroports europeus per albiraments i es multipliquen els articles sobre l'airspace awareness gap: el dèficit de sensors que impedeix saber què vola per sota dels corredors tradicionals. I ara, França reconeix sotto voce que el cas d'Île Longue, la seu dels seus submarins nuclears, no és aïllat.

Admetre que dotzenes de drons barats van sobrevolar actius estratègics erosiona la imatge de control que els estats venen als seus ciutadans

Amb aquest context, la pregunta no és si els drons existeixen. La pregunta és per què el tractament públic es manté en un registre gairebé administratiu. Existeixen quatre explicacions que, combinades, són més potents que qualsevol conspiració.

La primera és tècnica i legal. Els informes admeten que no és senzill neutralitzar un dron i vincular-lo a un operador sense causar danys col·laterals, i la legislació restringeix qui pot interferir senyals fora de perímetres militars estrictes.

La segona és estratègica. A l'est d'Europa, on la guerra és oberta, s'assenyala Rússia explícitament. França o Espanya, en canvi, mantenen la línia de “cap atribució sense prova”. Si un govern vincula un dron sobre una base nuclear amb Moscou, queda obligat a una resposta proporcional. Si aquesta capacitat és limitada, s'arrisca una escalada, l'incentiu del govern és la discreció.

La tercera és reputacional. Admetre que dotzenes de drons barats van sobrevolar actius estratègics erosiona la imatge de control que els estats venen als seus ciutadans. El cost polític de transparentar aquesta vulnerabilitat és més alt que el de tolerar acusacions disperses d'opacitat.

No hi ha una mà negra. Només burocràcies evitant l'admissió de fallades estructurals i marcs legals obsolets davant la realitat tecnològica

La quarta és mediàtica. Cada incident funciona com a notícia breu: un aeroport tancat, un polític endarrerit. Però convertir aquesta sèrie en un relat únic sobre un “nou front” requereix una feina de context que no encaixa bé en el cicle de clics ràpids. A més, si les fonts oficials prefereixen subratllar la calma, la línia editorial sol alinear-se.

La conseqüència d'aquestes forces no necessita una mà negra. Es tracta de burocràcies evitant l'admissió de fallades estructurals i marcs legals obsolets davant la realitat tecnològica. En aquest entorn, la seqüència d'incursions esdevé visible només per a aquells que uneixen les peces.

La reacció lògica consisteix a formular les preguntes que falten. Per què no hi ha sèries llargues d'interpel·lacions parlamentàries sobre aquests fets? Per què els executius que denuncien la guerra híbrida a les fronteres no expliquen amb la mateixa claredat el que passa sobre les seves centrals nuclears i nodes energètics?

No és qüestió d’alimentar fantasies de control total, sinó d’obligar els governs a triar: o bé els episodis són sorolls menors i es classifiquen així amb dades a la mà, o bé representen una campanya de prova de defenses. Si és el segon cas, requereixen discussió pública i recursos. Avui Europa sosté ambdues coses alhora, i aquesta ambigüitat és la veritable anomalia.

Les coses com són.