Per què un atac d’angoixa que neix d’una pressió insostenible no es pot considerar un accident laboral? Per què quan, superada, amb la respiració trencada, el cor comprimit i desig de no seguir, el metge et prescriu sistemàticament “baixa per malaltia comuna”? Per què costa tant que el nostre sistema admeti que, potser, aquesta vegada sí, la feina ha estat l’element desestabilitzador? Algú em pot dir què té de comú una ment abatuda per una feina que t’esmicola? El sistema s’estima més veure la salut mental com un problema privat, individual, deslligat de l’esfera laboral, perquè probablement reconèixer el veritable origen d’aquest patiment seria admetre responsabilitats. I, potser encara més incòmode, implicaria canvis.

Les dades ho diuen tot. Segons fonts del Verificat, tan sols a Catalunya l’any 2023 es van registrar 192.526 baixes laborals per salut mental, l’11 % d’un total d'1.731.439. I malgrat aquesta magnitud, la gran majoria continuen etiquetades com a “baixa comuna”, una classificació que invisibilitza l’arrel evident del problema i desprotegeix el treballador. La distància entre la realitat del sofriment i el reconeixement institucional és tan àmplia com alarmant. De fet, el 2020, de gairebé 95.000 baixes per salut mental, únicament 112 van ser reconegudes com a vinculades directament amb la feina. Una proporció irrisòria que fa vergonya.

El 2020, de gairebé 95.000 baixes per salut mental, únicament 112 van ser reconegudes com a vinculades directament amb la feina

Com s’explica aquest abisme? El sistema, tan hàbil per controlar costos, no vol veure en la depressió, l’ansietat o l’estrès crònic conseqüències de dinàmiques laborals malaltes. És més fàcil i més barat considerar-ho un assumpte personal. I així, qui cau, cau sol. Sense la cobertura reforçada que comporta un accident laboral, sense el suport específic de les mútues, sense la protecció legal que reconeixeria una responsabilitat empresarial.

Però el cos parla, i ho fa alt. El cervell es col·lapsa, les nits esdevenen trinxeres, el cor s’accelera a l’oficina, la memòria s’esvaeix entre reunions estèrils i terminis impossibles. El cos avisa, però ningú no vol escoltar. I quan, finalment, aquesta persona es trenca i clama auxili, l’administració li diu que allò no és un accident laboral, que és un afer personal, que potser no sap gestionar l’estrès. Una humiliació afegida al dolor.

El sistema no vol veure en la depressió, l’ansietat o l’estrès crònic conseqüències de dinàmiques laborals malaltes. És més fàcil i més barat considerar-ho un assumpte personal

Hi ha un manifest biaix sistèmic que culpabilitza la víctima. Se li diu que “no sap posar distància”, que potser “s’ho pren massa a pit”, que “no és prou resilient”, que “potser no està preparada pel que és avui la realitat laboral”. Tota una terminologia perversa que transfereix la responsabilitat de la malaltia a qui la pateix. I mentre les empreses continuen premiant el rendiment per damunt de la salut, el relat oficial parla de benestar, de fruita a l’oficina i de ioga al migdia. Però quan arriba el moment de la veritat, el sistema gira l’esquena. Perquè admetre que una feina et pot posar malalt implica acceptar que cal revisar-ho tot: els ritmes, les jerarquies, les càrregues, els lideratges tòxics, els objectius inabastables.

Algú podria dir que no és senzill establir la causalitat entre feina i malaltia mental. Cert. Però aquest criteri tan estricte només s’aplica quan es tracta de reconèixer drets. Per pagar indemnitzacions o activar protocols, es demanen proves gairebé forenses. Però per exigir rendiment, puntualitat i lleialtat, cap empresa dubta. Ens volen inesgotables fins a les acaballes i, si caus, que sigui discretament, sense fer soroll, sense qüestionar el sistema.

Urgeix una reforma valenta que reconegui el benestar emocional com una dimensió essencial del treball

Hi ha una paradoxa cruel, però. Com més entregada ets a la feina, més vulnerable et tornes. Perquè qui pateix burnout, massa sovint és qui més s’ha desviscut per no fallar, per ser-hi sempre. Però quan es trenca, ningú no li reconeix l’esforç i la implicació. Únicament rep silenci administratiu i l’etiqueta de “baixa comuna”. I això no és tan sols una injustícia, és un missatge devastador per a tota la plantilla. Perquè si el sistema no protegeix els qui cauen, tampoc protegeix els qui encara es mantenen dempeus.

Urgeix una reforma valenta que reconegui el benestar emocional com una dimensió essencial del treball. Cal que es revisin els criteris per determinar quan una baixa té origen laboral. Que les mútues es dotin dels mecanismes adequats per detectar senyals d’alarma. Que les empreses assumeixin la seva part: entorns laborals saludables, lideratges responsables, espais segurs per demanar ajuda. I, molt especialment, cal que es deixi de criminalitzar el patiment.

No podem continuar sostenint un model on l’únic accident laboral reconegut és una fractura o un refredat. Les ments també emmalalteixen, i quan ho fan, el dolor no és menys real, ni menys costós, ni menys digne de protecció. El problema és que les ferides mentals no es veuen ni una radiografia ni en un tac. Però hi són i soterren vides.

La salut mental ha deixat de ser un luxe. És una emergència

Tots, l’administració, l’empresa, la societat, hem d’encarar aquesta realitat. Perquè cada baixa no reconeguda és una oportunitat perduda de millorar el sistema. Cada treballador que s’esfondra és un fracàs col·lectiu. No es tracta només una qüestió mèdica, és una qüestió de justícia social, de dignitat i de responsabilitat empresarial.

La salut mental ha deixat de ser un luxe. És una emergència. I negar-li el seu lloc dins del marc legal dels accidents laborals és perpetuar una estructura que blanqueja el greuge, assenyala la víctima i normalitza el dolor. El sofriment no és anecdòtic, és simptomàtic. I el sistema, si vol ser digne, no es pot continuar mirant cap a una altra banda.