Espanya afronta un repte creixent amb les incapacitats temporals i negar-ne l’abast seria tan irresponsable com utilitzar-lo per convertir qualsevol treballador de baixa en sospitós. Aquests darrers anys, el nombre de processos derivats de malalties comunes ha crescut de manera sostinguda, amb un impacte evident sobre la productivitat, els costos empresarials, l’organització dels equips i la despesa pública. Segons les dades del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, al tancament del 2024 la prevalença de les baixes per contingències comunes se situava en 53,3 processos per cada mil treballadors amb aquesta cobertura, gairebé el triple dels 19,1 registrats el 2012.

No es tracta, per tant, d’una simple percepció empresarial ni d’una exageració interessada, sinó d’una evolució que mereix ser examinada amb rigor, molt especialment en un país que arrossega dèficits estructurals de productivitat, disposa d’un teixit empresarial format majoritàriament per pimes i autònoms i compta amb un sistema sanitari sotmès a una pressió creixent. Tanmateix, reconèixer l’abast del fenomen no significa acceptar qualsevol explicació ni, encara menys, donar per bona la idea que darrere de l’ascens de les baixes s’amaga una epidèmia generalitzada de mandra, desídia o manca de compromís.

I és així, com qui no vol la cosa, amb la mateixa banalitat amb què es pot parlar del color de les estovalles, dies enrere Alberto Núñez Feijóo situava els treballadors de baixa al centre de la diana. Qualificava l’escalada de les incapacitats temporals de “càncer” per a l’economia i posava damunt la taula la possibilitat que les persones que no poden exercir la seva activitat professional per motius de salut percebin una retribució inferior. Ho plantejava gairebé com una deducció elemental: si durant una baixa es mantenen els ingressos, quin incentiu hi ha per reincorporar-se?

La pregunta pot resultar eficaç com a titular i, fins i tot, despertar complicitats en una part de la societat, però rere aquesta aparent simplicitat s’amaga una premissa profundament discutible: que una proporció significativa dels professionals utilitza la incapacitat temporal no pas perquè està malalta, sinó perquè el sistema de protecció li ofereix l’oportunitat de deixar de treballar sense assumir-ne les conseqüències econòmiques.

No es pot donar per bona la idea que darrere l’ascens de les baixes s’amaga una epidèmia generalitzada de mandra, desídia o manca de compromís

És aquí on el debat deixa de ser una reflexió legítima sobre la sostenibilitat de les prestacions per convertir-se en una sospita generalitzada. Perquè una cosa és preguntar-se si els instruments de supervisió funcionen, si existeixen abusos o si determinats processos es prolonguen més del que seria clínicament raonable, i una altra de ben diferent és insinuar que la protecció econòmica durant una malaltia actua com un incentiu a la inactivitat.

La incapacitat temporal no és una recompensa per no treballar, sinó un mecanisme de protecció davant la impossibilitat acreditada de fer-ho. A més, la idea que totes les persones de baixa perceben els mateixos ingressos que quan treballen tampoc no respon a la realitat. En els casos de malaltia comuna i quan el conveni col·lectiu no estableix millores, no es percep cap prestació durant els tres primers dies, es cobra el 60% de la base reguladora entre el quart i el vintè i el 75% a partir del vint-i-unè. Els complements fins al salari íntegre depenen de la negociació col·lectiva i no constitueixen, en cap cas, una cobertura universal.

Convertir el manteniment parcial dels ingressos en l’origen del problema implica desplaçar el focus des de les mancances del sistema cap a la conducta individual del treballador, des de la responsabilitat de prevenir, diagnosticar, controlar i facilitar la reincorporació cap a la comoditat d’assenyalar. Fins i tot el concepte d’absentisme s’empra sovint de manera equívoca, ja que no hi ha una definició única i una interpretació àmpliament acceptada exclou les baixes mèdiques justificades, els permisos legals i les absències vinculades a la conciliació.

Amb això no pretenc negar que en determinats casos hi pugui haver frau. Probablement existeixen baixes insuficientment justificades, comportaments oportunistes i processos que s’allarguen perquè el sistema no disposa dels mecanismes adequats de supervisió. Qualsevol sistema de protecció pot generar disfuncions i l’Administració té l’obligació d’identificar-les, fiscalitzar-les i corregir-les. Cal reforçar la inspecció, millorar la coordinació entre els organismes implicats, agilitzar les revisions clíniques i actuar amb determinació davant les irregularitats. Perseguir el frau no és atacar els drets laborals, sinó preservar la credibilitat i la sostenibilitat del model perquè pugui continuar protegint qui realment ho necessita. Ara bé, l’existència de conductes fraudulentes no converteix el conjunt de les persones amb una incapacitat acreditada en presumptes defraudadores.

La idea que totes les persones de baixa perceben els mateixos ingressos que quan treballen no respon a la realitat

Darrere d’aquesta evolució hi ha causes estructurals força menys còmodes d’analitzar. Tenim una sanitat saturada, amb llargues llistes d’espera per accedir a especialistes, sotmetre’s a proves diagnòstiques, rebre una intervenció o iniciar determinats tractaments. No sempre són les persones les que triguen massa a reincorporar-se. De vegades, és el sistema el que s’eternitza a l’hora de diagnosticar-les, tractar-les i facilitar-ne la recuperació. Per això, qualsevol estratègia destinada a escurçar la durada de les incapacitats temporals que no abordi les llistes d’espera, la saturació de l’atenció primària i la manca de recursos corre el risc de quedar-se en una operació cosmètica.

A aquesta realitat s’hi afegeixen entorns professionals marcats per una elevada exigència, equips infradimensionats, pressió constant, objectius canviants i una disponibilitat que sovint es presenta com a compromís quan, en realitat, pot ser esgotament sostingut. L’estrès, l’ansietat i el deteriorament de la salut mental no apareixen espontàniament ni es poden atribuir sempre a una fragilitat individual. En molts casos, són el resultat d’organitzacions que han après a exigir més, però no necessàriament a escoltar millor, prevenir els riscos psicosocials o adequar les càrregues de treball als recursos disponibles.

Durant massa temps, algunes empreses han confós productivitat amb intensificació del treball. Han reduït estructures, han acumulat funcions sobre menys persones i han fet de l’excepcionalitat una normalitat. Es demana flexibilitat, adaptació constant i disponibilitat gairebé absoluta, sovint sense revisar els recursos ni les condicions amb què s’han d’assolir els resultats. I després, quan algú arriba al límit i necessita aturar-se, el debat es concentra en la cadira buida, no pas en el context que l’ha deixada buida.

A tot plegat s’hi afegeix l’envelliment progressiu del capital humà. Les plantilles són cada vegada més veteranes i, per tant, creix la prevalença de patologies musculoesquelètiques, malalties cròniques i altres afeccions associades a l’edat. Pretendre mantenir les mateixes taxes d’incapacitat en una població activa més envellida, sense adaptar els llocs de treball, reforçar les polítiques preventives ni impulsar mesures que afavoreixin una vida professional més saludable, és ignorar una transformació demogràfica que afecta Catalunya, el conjunt d’Espanya i bona part d’Europa.

Les pimes no poden assumir indefinidament els costos d’un model que sovint no facilita ni la recuperació ni una reincorporació àgil

A Catalunya, on les petites i mitjanes empreses representen la pràctica totalitat del teixit productiu, l’impacte de les absències és especialment sensible. En una gran corporació, la manca temporal d’un professional pot ser absorbida amb més recursos, mentre que, en una organització de deu persones, una incapacitat prolongada pot alterar torns, incrementar la càrrega de la resta de l’equip, ajornar projectes, dificultar l’atenció als clients i reduir considerablement uns marges que sovint ja són estrets.

Aquesta realitat empresarial també mereix ser escoltada, perquè les pimes no poden assumir indefinidament els costos directes i indirectes d’un model que sovint no facilita ni la recuperació ni una reincorporació àgil. Necessiten suport, instruments que facilitin les substitucions i una administració capaç d’acompanyar els processos amb més eficàcia. Ara bé, exigir solucions no és el mateix que reclamar càstigs indiscriminats.

Tampoc no és honest comparar assalariats i autònoms per concloure que els primers agafen més baixes perquè poden permetre-s’ho. Que molts professionals per compte propi continuïn treballant malalts no demostra que els assalariats abusin del sistema, sinó que evidencia que nombrosos autònoms no es poden permetre aturar l’activitat perquè no tenen ningú que assumeixi els clients, les comandes, les responsabilitats ni la facturació. Treballar amb febre, dolor, ansietat o una patologia que requereix recuperació no sempre és una mostra de compromís, sinó que sovint és el resultat de la necessitat i d’una protecció insuficient. Potser no hauríem d’utilitzar l’autònom malalt que continua treballant com a exemple de responsabilitat, sinó preguntar-nos per què hi ha professionals que no es poden permetre exercir el dret elemental de recuperar-se.

La resposta, per tant, no pot consistir a triar entre el control i la protecció, com si fossin principis incompatibles. Controlar no és criminalitzar, de la mateixa manera que protegir no equival a tolerar el frau. Cal detectar les irregularitats, reforçar el seguiment mèdic i evitar que determinats processos es prolonguin sense una justificació suficient, però també garantir que les persones malaltes rebin l’assistència deguda, accedeixin a les proves diagnòstiques i als tractaments que necessiten i puguin recuperar-se sense perdre drets ni suportar penalitzacions econòmiques indiscriminades.

Controlar no és criminalitzar, de la mateixa manera que protegir no equival a tolerar el frau

La sostenibilitat del sistema no es garantirà retallant drets de manera generalitzada, sinó actuant sobre les causes: millorant la prevenció i l’assistència sanitària, agilitzant els diagnòstics i els tractaments, facilitant reincorporacions progressives quan siguin mèdicament adequades i oferint suport real a les empreses que han d’afrontar absències prolongades.

La incidència creixent de les baixes constitueix un repte econòmic, empresarial, sanitari i social massa rellevant per convertir-lo en una consigna electoral i massa complex per resoldre’l reduint els ingressos de les persones malaltes. Atribuir-lo a la idea que els treballadors no es reincorporen perquè cobren massa pot generar titulars i alimentar prejudicis, però difícilment contribuirà a resoldre les causes que hi ha al darrere.

Potser la pregunta no és només per què hi ha tantes persones de baixa, sinó per què emmalalteixen, per què triguen tant a ser diagnosticades, per què la recuperació s’allarga i quin model laboral estem construint perquè cada vegada més professionals arribin a un punt en què ja no poden continuar.

Perseguir el frau és responsabilitat, millorar els controls és una obligació i garantir l’assistència sanitària és un deure inexcusable. Tanmateix, convertir la malaltia en culpabilitat i la protecció social en sospita no és cap reforma valenta, sinó una manera massa còmoda de no afrontar el problema real.