Milers de famílies estan ja de vacances aquests dies, i moltes d’altres sortiran aquests pròxims divendres i dissabte a gaudir d’unes setmanes de viatge. Els que marxin amb cotxe es trobaran una realitat sobre la qual la Comissió Europea fa anys que ha posat el focus, però que Espanya no acaba de resoldre: podran viatjar per tot l’Estat sense peatges –en queden alguns, però la majoria es poden evitar–, però tan bon punt travessin la frontera pels Pirineus, començaran a pagar per fer servir les autopistes.

Quina sort, oi? Puc anar al meu poble, al dels avis, a la casa de la muntanya, al càmping o a l’hotel vora la platja sense pagar peatges, de franc, mentre els francesos o alemanys que es mouen per Europa es gasten una morterada a les autopistes. Doncs en realitat no és una sort. Sense pagar peatges sí, però de franc, no, perquè el manteniment el paguem amb impostos i els europeus que venen, siguin turistes o transportistes, no hi contribueixen, mentre que nosaltres, si sortim d’Espanya, sí que contribuïm al manteniment de les vies franceses i de molts dels països que visitem amb el cotxe perquè passem per caixa.

El debat dels peatges no viu un moment àlgid, però no s’ha apagat, està adormit. Les mateixes empreses del sector han decidit buscar negoci fora, mentre aquí es conformen a mantenir el que els hi queda. La línia que marca Brussel·les és que tots els països de la Unió Europea han de tenir sistemes de pagament per ús, però Espanya ho ha anat esquivant amb acords bilaterals amb la Comissió. Són temporals, el govern espanyol només ha guanyat temps, per la qual cosa, el tema es tornarà a posar sobre la taula i s’han de tenir en compte diversos factors.

Jo soc un dels conductors que he decidit anar de vacances amb el cotxe, travessar la frontera i pagar peatges. En aquell moment em molestarà, tant aturar-me com pagar. I quan penso en tots els caps de setmana que agafo l’A2 o l’AP7 i no passo per cap peatge, sento cert alleujament. És lògic que la tendència natural del conductor sigui ser antipeatges, a ningú li agrada pagar, però si hi posem una mirada econòmica, és el més racional.

És lògic que la tendència natural del conductor sigui ser antipeatges, a ningú li agrada pagar, però és el més racional

Les autopistes i autovies, sigui la construcció o el manteniment, s’han de pagar. Si no és amb peatges, o altres sistemes de pagament per ús, és amb els pressupostos públics. Això vol dir impostos. I qui paga els impostos? Tots nosaltres. Per tant, acabem pagant tots, utilitzem o no la infraestructura. I qui dirigeix les inversions és un ministeri, que pot tenir la temptació de prendre decisions amb criteris polítics i electorals i no de necessitat o grau d’ús de la via.

És més just que pagui qui la utilitza, i també més eficient, ja que les autopistes amb més ús, que seran les més desgastades, tindran més ingressos per a manteniment. Evidentment, hi ha d’haver un control públic, després d’un concurs amb unes bases ben especificades, per assegurar-se que es dediquen a manteniment els recursos que són necessaris.

El sistema no és perfecte i poden existir desajustos, com el fet que els veïns d’algunes zones, per anar a treballar, es vegin obligats a pagar, mentre en d’altres no. D’entrada, el sistema de pagament per ús ha de ser per a totes les vies d’alta capacitat, no només algunes. Si no es generalitza, pot generar greuges comparatius, com el que ha patit Catalunya respecte de gairebé tota la resta de l’Estat durant dècades i que explica la fòbia que tenim els catalans a les cabines taronges i les barreres dels peatges. I ha de tenir en compte aquestes especificitats, amb descomptes, fins i tot del 100% si cal, per a veïns.

El que no pot ser és que milers de camions travessin cada setmana l’AP7 i l’A2, malmetent l’asfalt molt més que un cotxe, i no paguin. No només destrossen el paviment, també contaminen molt. Algú podria argumentar que si els fem pagar peatges, apujaran el preu de les mercaderies i pot provocar inflació, o pot restar competitivitat a les nostres empreses que exporten. Fem uns números ràpids: un camió que vagi, per exemple, de Polònia a Barcelona, va pagant peatges a diversos països, prop de 100 euros en total. En gasoil gastarà centenars d’euros. A això cal sumar el salari del camioner o camioners, l’hotel, les dietes... Què pot canviar 20 euros més de La Jonquera a Barcelona? Res.

El pagament per ús de les autopistes és una necessitat: és més just, més eficient i més ecològic

L’altre principi en el qual es basa Brussel·les per tornar a les autopistes de pagament, a més del pagar per utilitzar, és pagar per contaminar. És a dir que qui més contamini sigui qui més pagui. Ja hi ha excepcions per a cotxes elèctrics en els peatges que queden; generalitzar-ho, no només compliria aquest principi, sinó que, a més, incentivaria l’electrificació del parc d’automòbils espanyol, un procés que està costant més del que es preveia fa uns anys. També incentivaria, si les empreses consideren que els peatges encareixen massa les seves despeses logístiques, que busquessin alternatives més ecològiques als camions pesants.

El pagament per ús de les autopistes és una necessitat: és més just, més eficient, més ecològic i, històricament, les autopistes de peatge han estat més ben mantingudes que la resta, cosa que fa baixar els accidents.