El passat mes de desembre vam celebrar el tercer aniversari de la darrera reforma laboral i, fa poques setmanes, el segon de la nova Llei d’Ocupació. En cada aniversari es repeteixen les anàlisis sobre l’impacte generat, les assignatures pendents i el que hauríem de fer per superar-les. La conclusió consensuada entre molts especialistes és que seguim suspenent l’assignatura relativa a la dualitat de les condicions laborals.

En aquest camp, el cert és que tot i que s’intenti mostrar el contrari, la distància entre les condicions que gaudeixen treballadors i treballadores amb elevats nivells de protecció i estabilitat respecte als qui estan lligats a la precarietat no només es redueix, sinó que es manté i fins i tot pot arribar a créixer en determinats aspectes. Tal com assenyala Javier Esteban en les encertades anàlisis que desenvolupa en el seu blog, encara que el pes quantitatiu dels assalariats 'intocables' hagi caigut deu punts (a conseqüència de l’accés a la jubilació de molts d’ells), la dualitat segueix sent una clara evidència. I d’aquí la pregunta que ell i jo mateix ens formulem: ha donat la norma impulsada per l’actual govern de l’Estat –recordem que es va aprovar gràcies al lapsus d’un diputat del PP– en una de les dianes en les quals va errar el PP el 2012?

La qüestió transcendeix la mera dicotomia entre contractes indefinits i temporals per centrar-se en el suposat llast entre treballadors que gaudeixen d’unes condicions laborals més protectores (sector públic i algunes empreses del sector privat) respecte a la resta. I això a conseqüència que seguim mantenint una determinada estructura econòmica i una resistència atàvica als contractes de caràcter indefinit fent ús i abús de fórmules contractuals substitutòries. Aquest seria un dels factors que explicaria les dificultats d’accés al mercat laboral i la rotació que pateixen els joves, però també els obstacles que troben els majors de 55 anys per accedir o retornar al mercat de treball.

La conclusió consensuada entre molts especialistes és que seguim suspenent l’assignatura relativa a la dualitat de les condicions laborals

Des de fa gairebé 20 anys, aquest ha estat el diagnòstic en el qual gran part dels analistes de la situació d’ocupació han coincidit en major o menor mesura, apostant per una recepta per a remeiar-ho: la 'flexiseguretat'. Un terme que resulta no acceptable en determinats entorns en la mesura que pot amagar una proposta polèmica: reduir la protecció de determinats col·lectius –tot i que es puguin respectar els drets adquirits– a canvi de millorar les condicions generals amb la finalitat de facilitar un major equilibri en aquestes.

En un mercat amb una taxa de temporalitat dels assalariats que ha arribat a superar el 30%, la solució sembla estar a reduir els contractes eventuals, com es va plantejar amb la legislació iniciada fa tres anys. Però, no ens enganyem, temporalitat i dualitat no són sinònims. De fet, molts recels cap a l’última reforma laboral es basaven en el fet que, si bé el seu disseny reduiria la signatura de contractes temporals, no incloïa incentius a les empreses per implementar-los.

El nostre mercat laboral pot ser un escenari d’il·lusionisme. Des de determinats entorns –polítics i econòmics– se’ns repeteix el missatge que l’ocupació és la gran via de la mobilitat social, però el que no s’explicita és que no tots els actors juguen amb les mateixes cartes. Ens fan creure que tots podem jugar sota regles clares, però, a la pràctica, molts es troben en un laberint dissenyat amb carrerons sense sortida per a alguns i autopistes sense peatge per a altres. En aquest teatre d’ombres, la dualitat i l’equitat no són només conceptes abstractes, sinó mecanismes de control i exclusió. La dualitat del mercat laboral és un fenomen pervers que divideix als treballadors en dues categories: els protegits i els d’un sol ús.

Se’ns repeteix el missatge que l’ocupació és la gran via de mobilitat social, però no s’explicita que no tots els actors juguen amb les mateixes cartes

D’una banda, tenim als privilegiats amb contractes fixes, beneficis i estabilitat. De l’altra, una massa de treballadors fixes discontinus, temporals, subcontractats o autònoms dependents, condemnats en una gran majoria de casos de forma involuntària a la incertesa permanent. Aquest esquema no és accidental. Moltes organitzacions ho justifiquen amb arguments com “necessitem adaptar-nos al mercat” o “és l’única manera de seguir sent competitius”. Però, curiosament, aquesta mateixa adaptabilitat no aplica per a determinats col·lectius i no només en el sector públic que, no hem d’oblidar-ho, ja suposa un terç de l’ocupació total.

Les barreres estructurals impedeixen que milions de persones puguin arribar a la línia de partida. L’equitat seria garantir que totes elles tinguin accés a les mateixes oportunitats, però en el seu lloc comptem amb un mercat que reforça la desigualtat a cada pas. Se’ns ven l’equitat com un valor fonamental, però en el món de l’ocupació aquesta no és possible mentre persisteixin desigualtats d’entrada (entorn familiar, centre formatiu, districte postal i xarxa de contactes, entre altres).

Hauríem de preocupar-nos no només de millorar la situació dels treballadors precaris, sinó de canviar la lògica del mercat laboral

Es parla del futur del treball amb una mescla d’optimisme ingenu i cinisme calculat. Se’ns diu que l’automatització i la intel·ligència artificial alliberaran els treballadors de les tasques repetitives i permetran ocupacions més creatives i significatives. Però la realitat és que la tecnologia, si no s’aplica de forma adequada o no disposa d’un marc de regulació adequat, només aprofundirà la dualitat existent. Si el futur del treball segueix aquest camí, veurem un món on una minoria privilegiada viurà en l’abundància, mentre la majoria sobreviu en l’economia del “fes el que puguis” sense unes cobertures socials apropiades i transparents. Sense regulacions que obliguin a una redistribució del valor generat per l’automatització, només estarem assistint a una versió 2.0 de l’explotació laboral. Si de veritat volem parlar d’equitat en el mercat laboral, necessitem un nou contracte social. No és suficient amb reformes superficials. Es requereixen canvis estructurals: des de garantir un salari mínim digne i accés universal a drets laborals, fins a repensar els models de protecció social.

Hauríem de preocupar-nos no només de millorar la situació dels treballadors precaris, sinó de canviar la lògica del mercat laboral en si mateixa. La dualitat en les condicions laborals d’un determinat mercat és un problema que ha de resoldre’s amb voluntat política, canvi de mentalitat, regulacions intel·ligents i pressió social. I això exigeix una voluntat política i una exigència social que avui no soc capaç de visualitzar.