Tirem d'ironia. Els mateixos que han creat la criatura ens demanen ara que frenem perquè admeten que no poden garantir-ne el control. Olé tu! La cursa ja està desfermada, la intel·ligència artificial s’ha infiltrat en empreses, professions, processos i decisions, i ara resulta que, després d’haver premut l’accelerador fins al fons, ens toca a tots posar-hi la tireta. Té nassos, la cosa.

Dario Amodei, conseller delegat d’Anthropic, ha reclamat alentir el desenvolupament de les capacitats dels models més avançats per disposar de més temps per avaluar-ne els riscos. Sam Altman, d’OpenAI, i Elon Musk, de xAI, han avalat públicament parts essencials de la proposta, mentre Demis Hassabis, màxim responsable de la IA de Google, també considera necessari reforçar les garanties i els mecanismes de supervisió. Amodei planteja auditors externs, compromisos verificables entre les grans companyies i coordinació internacional. De cop, els homes que protagonitzen una de les competicions tecnològiques més salvatges de la història contemporània coincideixen que seria convenient afluixar.

La primera pregunta és tan elemental que gairebé ofèn haver-la de formular: si realment creuen que correm massa, per què no frenen ells? Ningú no obliga una empresa privada a presentar un model més potent cada pocs mesos ni a continuar escalant capacitats fins a límits que després considera difícils de governar. O potser sí que hi ha una força que els obliga, només que no es diu govern, ni regulador, ni ciutadania. Es diu competència. Qui aixeca primer el peu de l’accelerador s’arrisca a perdre clients, inversors, talent, prestigi i, sobretot, una posició de lideratge que val milers de milions.

Aquí sorgeix la contradicció que no hauríem de permetre que el relat de la seguretat amagui. Quan qui va davant demana que tothom s’aturi, una frenada conjunta també serveix perquè continuï anant davant. Si només para el líder, el perseguidor l’atrapa. Si paren tots, les distàncies es conserven. Això no demostra que les advertències siguin falses ni que darrere de cada preocupació hi hagi una conspiració empresarial, però obliga a fer-nos una pregunta legítima: ens demanen prudència perquè realment temen les conseqüències o perquè necessiten unes regles comunes que impedeixin que cap competidor aprofiti la prudència dels altres? I si són totes dues coses alhora?

De cop, els homes que protagonitzen una de les competicions tecnològiques més salvatges de la història contemporània coincideixen que caldria afluixar

Les xifres expliquen per què aquesta pregunta no és maliciosa, sinó imprescindible. Segons l’AI Index Report 2026, elaborat pel Stanford Institute for Human-Centered Artificial Intelligence, la inversió corporativa mundial en IA va assolir els 581.700 milions de dòlars el 2025, un 130% més que l’any anterior, mentre la inversió privada va arribar als 344.700 milions, amb un increment del 127,5%. Els Estats Units van concentrar 285.900 milions de dòlars d’inversió privada, més de vint-i-tres vegades la xifra de la Xina. Això no és tan sols innovació. És poder industrial, financer i geopolític en una escala difícil d’exagerar.

A Catalunya ens convindria deixar de mirar aquest debat com si fos una extravagància de Silicon Valley, perquè el que està en joc afecta directament la nostra capacitat competitiva. Si la IA acaba convertida en una infraestructura essencial per programar, investigar, analitzar, innovar o prendre decisions empresarials, què passarà amb una economia formada majoritàriament per petites i mitjanes empreses si les capacitats més avançades queden concentrades en quatre proveïdors globals? Podrem parlar seriosament d’autonomia empresarial quan una part creixent de la nostra productivitat depengui d’una tecnologia que no controlem? I què ocorrerà si demà, sota l’argument perfectament legítim de la seguretat, determinades funcionalitats només estan disponibles per als qui tenen prou capital, infraestructura o autorització?

A Espanya ja podem observar com la IA comença a remoure estructures empresarials que semblaven consolidades. La Vanguardia explicava el passat 13 de setembre que el sector de la consultoria ocupa gairebé 300.000 persones i factura més de 23.000 milions d’euros, mentre els clients pressionen per reduir preus i hores perquè determinades tasques poden executar-se ara amb molta més rapidesa. La mateixa tecnologia que havia de multiplicar la productivitat qüestiona de retruc el model de facturació, les piràmides professionals i el valor atribuït a determinades feines. Si això ja està passant amb la IA que tenim avui, què passarà quan arribin els sistemes que els seus mateixos creadors consideren prou potents per demanar que n’alentim el desenvolupament?

Europa, en canvi, té davant seu una responsabilitat encara més delicada. Si el risc és públic, la supervisió no pot dependre exclusivament de les empreses que obtenen el benefici privat. Des del 2 d’agost de 2026, la Comissió Europea disposa de noves facultats per aplicar les obligacions de l’AI Act als proveïdors de models d’ús general, incloses exigències específiques per als sistemes que poden comportar riscos sistèmics. És un començament, però Europa haurà de demostrar que sap regular sense limitar-se a generar burocràcia i, sobretot, que és capaç d’evitar que unes normes pensades per contenir els gegants acabin convertides en una barrera que només els gegants poden pagar.

Si el risc és públic, la supervisió no pot dependre exclusivament de les empreses que obtenen el benefici privat

Perquè regular també pot concentrar poder. Qui podrà assumir costoses auditories, equips jurídics, sistemes de verificació i exigències creixents de compliment? Una start-up europea o una corporació valorada en centenars de milers de milions? Què passarà si, sota una regulació necessària, però mal dissenyada, acabem regalant als actuals dominadors del mercat la millor muralla imaginable contra futurs competidors?

I després hi ha la geopolítica, aquella part del debat que acaba d’esvair qualsevol rastre d’innocència. Amodei defensa alentir el desenvolupament, però alhora considera essencial preservar l’avantatge dels Estats Units davant la Xina i reclama controls més estrictes sobre l’exportació de tecnologia avançada. Mentrestant, Donald Trump ha rebutjat les advertències més alarmistes precisament argumentant que els Estats Units no poden arriscar-se a perdre el lideratge davant Pequín. La seguretat, per tant, arriba fins on comença la supremacia tecnològica.

No és un detall menor, sinó probablement el moll de l’os de tot plegat. Qui domina aquesta tecnologia no controla simplement un producte, sinó una infraestructura cada vegada més cabdal per al funcionament de l’economia contemporània. La IA ja no transforma només eines concretes, sinó la capa digital sobre la qual operen una part creixent de la producció, les finances, la logística, les comunicacions i la presa de decisions empresarials. Qui lideri aquesta transformació disposarà d’una capacitat extraordinària per condicionar el pròxim cicle econòmic mundial.

Potser per això ningú no vol ser el primer a frenar de debò. Altman ha anunciat que OpenAI no sortirà a borsa aquest 2026 enmig de les preocupacions per la seguretat, mentre Reuters assenyala que Anthropic continua preparant la seva pròpia operació corporativa. Fins i tot quan el discurs vira cap a la prudència, els interessos empresarials continuen damunt la taula, com és lògic que sigui. El que no és tan lògic és que pretenguem ignorar-los mentre decidim qui tindrà autoritat per establir els límits de la tecnologia.

Per què la prudència s’acaba exactament allà on comença el risc de perdre la primera posició?

I encara queda la pregunta que probablement ens afectarà més directament. Si la IA del futur és molt més poderosa que l’actual i determinades capacitats es restringeixen perquè poden resultar perilloses, qui decidirà què podem preguntar-li i què no? Tindrà una gran corporació accés a eines que quedaran prohibides per a una pime? Podran els governs utilitzar capacitats que els ciutadans no coneixerem? Acabarem construint una intel·ligència artificial de primera categoria per a qui tingui poder, capital i autorització, mentre la resta usem una versió convenientment domesticada?

No qüestiono que els riscos existeixin. Precisament perquè poden existir, qüestiono que acceptem sense més ni més el relat dels qui han liderat aquesta cursa i que, malgrat reclamar prudència, no volen renunciar a liderar-la. Si estan genuïnament preocupats, que assumeixin la responsabilitat que correspon a qui ha desenvolupat la tecnologia. Si consideren imprescindible un acord col·lectiu perquè cap competidor els avanci mentre frenen, que expliquin també aquest interès. I si el perill és realment de tots, les institucions públiques hauran de tenir capacitat efectiva de supervisió, perquè resulta difícil defensar que els mateixos que construeixen, comercialitzen i competeixen siguin també els únics encarregats de decidir què és segur.

Ens havien dit que el perill era quedar enrere. Ara els qui van al davant ens alerten que potser el veritable risc és continuar avançant a aquesta velocitat. Potser tenen raó, però abans de començar tots a tremolar tenim tot el dret del món a preguntar-los una cosa molt senzilla: si el risc és realment tan gran, per què la prudència s’acaba exactament allà on comença el risc de perdre la primera posició?