La crisi bancària als Estats Units, amb el col·lapse del Silicon Valley Bank, el Signature Bank i Silvergate, ha sacsejat els principals mercats financers, obligat el govern nord-americà a llançar un generós pla de rescat en protecció dels interessos dels dipositants i despertar el pànic a un nou episodi de crisi financera.

El Silicon Valley Bank (SVB), amb uns actius superiors als 200.000 milions de dòlars, és el banc de referència per a les start-ups tecnològiques de l’Estat. Gairebé la meitat de les empreses creades en els darrers anys hi tenen comptes oberts. Era una peça clau, doncs, en el complex i imbricat sistema de finançament de la principal maquinària generadora d’innovacions al país. Un element que probablement hagi tingut pes en la resposta política a la crisi.

Per què tornem a estar davant d’un episodi de crisi bancària? El punt en comú d’aquestes fallides és, un altre cop, una deficient gestió del risc per part de les institucions financeres. Però al rerefons hi trobarem altres motius que ens resultaran familiars.

Al seu actiu, l'SVB tenia una concentració excessiva d’inversions fetes en deute públic a llarg termini i en actius financers basats en hipoteques, mentre que el seu passiu es nodria essencialment de dipòsits a curt termini procedents d’empreses de base tecnològica i que essencialment operen mitjançant internet.

El problema de la inversió en deute a llarg termini és que quan els tipus d’interès pugen, el seu valor es veu reduït al mercat perquè els inversors prefereixen els nous títols de deute, ja que ara els ofereixen un rendiment més elevat. I aquí rau el problema principal. Quan el risc d’inflació apareix, és essencial invertir a curt termini, per tal de poder renovar la cartera amb freqüència i aprofitar així les alces de tipus d’interès que es van produint, un mantra que els estudiants d’economia internacional tenen gravat a foc. La lluita sense compassió de la Reserva Federal contra la inflació ha enlairat ràpidament els tipus d’interès fins al 4,75% i induït que el rendiment dels bons americans passés en pocs mesos del 2% a més del 4%. En conseqüència, el valor de mercat dels títols antics es desplomà. Jerome Powell, president de la Reserva Federal, ja va avançar que l’enduriment de la política monetària generaria traumes i dolor, però segurament no devia tenir al cap el SVB quan pensava en les víctimes del procés.

Res d’imprevisible, en la mesura que els mecanismes de regulació i supervisió financera als Estats Units han tornat a quedar en evidència. Una de les conseqüències de la terrible crisi financera iniciada el 2008 fou l’augment en els requeriments de capital i liquiditat al sistema bancari, l’establiment de plans de contingència i un procés de supervisió més freqüent i estricte. Però tot just abans de la pandèmia, el Congrés aprovà que la banca de dimensió mitjana en quedés parcialment exempta. Ara, el banc central ha de respondre a corre-cuita improvisant una línia de cobertura financera per a les entitats amb inversions en deute públic. És a dir, totes.

L’episodi agafa notorietat i embranzida per dos elements addicionals. D’una banda, per les errades de gestió interna. En situacions d’incertesa econòmica, els gestors financers acostumen fer cobertura de riscos davant dels canvis en els tipus d’interès mitjançant l’ús d’instruments financers com els swap. Els directius de l'SVB no ho varen fer així, deixant l’evolució del valor dels seus actius al lliure albir d’un mercat financer convuls. De l’altra, pel paper de les tecnologies digitals. Les TIC han facilitat l’eficiència del sistema financer però també accelerat els riscos de fallides bancàries. Les retirades de dipòsits del banc es van produir massivament i sense cues al carrer, mitjançant l’ús de dispositius electrònics. En menys temps del que dura un cap de setmana festiu, el banc ja estava en situació de fallida i sense opció de reestructurar i vendre actius per fer front a les demandes dels seus clients. Massa poc i massa tard.

En aquestes circumstàncies, l’Administració Biden ha garantit la cobertura de tots els dipòsits dels clients del SVB. L’argument utilitzat és evident: no s’ha de permetre que aquells que treballen dur per generar innovacions i enriquir el país es facin responsables de les errades de gestió o supervisió d’un sistema financer a qui han confiat els seus estalvis.

Però la situació també té una lectura complementària que té a veure amb el concepte econòmic del risc moral. És a dir, de l’incentiu a actuar sense tenir en compte els riscos quan qui actua se sent protegit de les conseqüències de les seves accions. Ens trobem davant un nou episodi de males pràctiques de gestió bancària, com les ja viscudes i sofertes a Europa i els Estats Units quinze anys enrere i que, en el cas europeu, tingueren resposta amb rescats bancaris elevats i una costosa política de devaluació interna basada en una austeritat dirigida a protegir els interessos del costat creditor del conflicte. Ara, els accionistes i tenidors de bons corporatius de l'SVB en pagaran les conseqüències. Però els riscos de major concentració bancària no són cap fotesa, degut a la pèrdua de reputació i confiança en les institucions financeres de menor dimensió.

I ara què?, es pregunta el mercat. Els riscos de contagi directe en el sistema bancari europeu són limitats, per la diferència de regulacions, mecanismes de supervisió i estructura. Però els efectes indirectes són figues d’un altre paner. El ball d’interessos començat a la primavera passada tindrà un nou capítol aquests dies. Aquest cop li tocarà al BCE moure peça abans que la Reserva Federal i l’evolució de la inflació subjacent no fa esperar pas que la governadora Lagarde afluixi el ritme. La resposta de la Reserva Federal dies després determinarà si girem cap un entorn més estable o enfilem un camí més costerut.