L'Institut Nacional d'Estadística (INE) publicarà aquesta setmana la dada de creixement del PIB del tercer trimestre (al voltant del 0,1% trimestral) mostrant una desacceleració de l'activitat econòmica. Malgrat el procés de desacceleració del creixement esperat en el tercer i quart trimestre convergint cap a la taxa nominal (entorn de l'1,3% real anual), està pràcticament assegurat un creixement mínim del 2,2% el 2023. No faltarà temps, de fet ja s'escolten i llegeixen les declaracions en els mitjans de comunicació, perquè uns s'apropiïn del resultat obtingut assenyalant la política aplicada, i altres, entre els quals em trobo, considerin que serà en bona part fruit d'impulsos extraordinaris molt difícils de sostenir en el temps. Aquesta perspectiva amb llums llargues, el mitjà i llarg termini, hauria de ser el principal objecte de les nostres penes perquè depenent del millor o pitjor acompliment de la nostra economia, la societat espanyola disposarà de més o menys renda per distribuir-la i redistribuir-la entre la població. En aquesta anàlisi temporal més àmplia es poden cometre errors de diagnòstic amb importants repercussions per a la majoria, per això val la pena l'intent d'aprendre del succeït en el passat recent.

El món occidental va gaudir d'una llarga etapa expansiva a final dels noranta i principis de l'actual segle que va donar pàbul a algunes declaracions afirmant que s'havien superat les crisis econòmiques. El 2008 la realitat els va posar al seu lloc recordant-los que les crisis econòmiques continuaven existint i es presentaven amb caràcter cíclic, si bé els períodes de bonança i decaïment poden canviar per causes diferents.

L'economia espanyola, com la mundial, va gaudir d'una llarga etapa expansiva en el període 1995-2007 amb una taxa anual mitjana del 3,6% real i un pic màxim del 5% el 2000. Durant aquesta època es va desencadenar l'eufòria a tots els nivells oblidant (o tapant) les causes que van permetre el fort creixement: una enorme bombolla immobiliària i financera basada en un fort i creixent endeutament del sector privat mitjançant hipoteques (del 23,8% al 101,5% del PIB). El desenfrenament nacional va tenir també la seva repercussió en la relació externa en augmentar el deute amb tercers a causa dels continuats dèficits de la balança de pagaments. El que va succeir quan va esclatar la bombolla ja el coneixem, es va enfonsar l'activitat econòmica, es van destruir milions de llocs de treball (-3,5 milions d'ocupats) i el dèficit públic es va disparar des del que semblava una còmoda posició de superàvit (de 2,1 al -11,3% del PIB) degut entre altres qüestions, a les errònies decisions fiscals adoptades confonent una situació conjuntural (eufòria sense base) amb els fonaments i estructures.

L'enfonsament de l'economia espanyola va coincidir amb la crisi internacional provocada per les hipoteques subprime iniciades en els Estats Units, però és necessari recordar que les decisions adoptades en l'economia espanyola eren prou greus per generar la seva pròpia crisi, per cert, gens petita.

La resposta va ser dramàtica amb una gran destrucció d'empreses i llocs de treball que havien crescut en un context insostenible. S'havia generat un teixit productiu al voltant de la massiva construcció d'habitatges sense sortida en una situació normal perquè era impossible mantenir el creixement del seu preu i la corresponent generació de deute. La resposta lògica, per tant, va ser la desaparició d'un munt d'empreses perquè era impossible recuperar el nivell d'activitat necessari per a la seva supervivència. Una situació molt dolorosa però necessària.

Les decisions de la Unió Europea no van ajudar en aplicar una política fiscal i monetària restrictiva, però segons la meva opinió seria injust i poc realista amagar-se en elles per oblidar totes les moltes errònies decisions adoptades a escala nacional durant la llarga etapa d'eufòria. Tampoc en la falta d'avisos dels riscos en què s'incorria, no n'hi va haver i no es van tenir en compte desqualificant-los com a avisos de profetes pessimistes.

Una conclusió errònia pot ser considerar els ERTO com una solució d'aplicació gairebé general per abordar deficiències de competitivitat estructural d'empreses i treballadors

Després d'un llarg sofriment, l'economia espanyola va començar a remuntar encara que sense assolir el nivell de 2007, alguna cosa en realitat molt difícil perquè com s'ha comentat va ser el resultat d'utilitzar mètodes no sostenibles. El 2020 va arribar l'epidèmia de covid-19 i tot se'n va anar en orris. El món es va enfrontar a una situació desconeguda perquè una maleïda bestiola matava de forma indiscriminada, i inicialment no hi havia manera efectiva de protecció de les persones.

Va caldre improvisar formes de protecció i l'escollida va ser la paralització de tota activitat no imprescindible fins a disposar d'una vacuna. La hibernació de la major part de l'activitat econòmica restringia la possibilitat de treballar a milions de persones i, per tant, la possibilitat d'aconseguir ingressos per continuar vivint. Als països de la Unió Europea es van buscar fórmules de protecció de les persones mitjançant pagaments públics d'una part dels seus ingressos habituals. A Espanya es van articular fonamentalment a través dels expedients de regulació temporal d'ocupació (ERTO) per als assalariats i la prestació per cessament d'activitat per als autònoms.

El cost per al sector públic de les mesures conjunturals ha estat important però imprescindible, ja que de no haver-se aplicat s'hauria provocat un molt greu conflicte social. L'empitjorament de les finances públiques era obligat i molt necessari, si bé podia haver-se reduït si no s'haguessin aplicat decisions que han augmentat la despesa estructural dirigides a determinats grups de persones (salaris d'empleats públics i pensionistes) que han comptat amb un nivell de protecció superior a la resta de la població.

La crisi de la covid-19 té una diferència fonamental respecte a l'anterior de 2008, la seva base ha estat conjuntural i les empreses han recuperat en bona part la seva activitat quan han passat els pitjors efectes de la pandèmia, és a dir, no han perdut els seus mercats o la seva capacitat de competir amb tercers com va passar quan va esclatar la bombolla immobiliària. Les polítiques públiques aplicades han estat totalment diferents perquè aplicar ERTO el 2008 l'únic que hagués aconseguit és mantenir empreses zombis amb un molt elevat cost per a l'Erari públic. Uns diners que no hi havia (recordi el dèficit de l'11% PIB) i que en cas de tenir-lo s'havia d'utilitzar en un altre tipus de polítiques de millora de l'ocupabilitat de les persones.

Les comparacions realitzades en termes partidistes són perilloses i inútils perquè es pot assolir conclusions errònies per afrontar les crisis econòmiques. Una d'elles pot ser considerar els ERTO com una solució d'aplicació gairebé general per abordar deficiències de competitivitat estructural d'empreses i treballadors. En realitat, l'opció ha d'estar bastant restringida a casos asilats d'empreses amb problemes conjunturals contrastats.

No havia passat del tot la crisi provocada per la pandèmia quan ens hem trobat amb una de nova generada per la invasió d'Ucraïna per Rússia. El seu principal efecte ha estat la inflació provocada per la pujada de preu dels productes energètics i altres matèries primeres. Un xoc extern d'aquestes característiques genera una pèrdua de riquesa que és necessari assimilar. El país és més pobre i no hi ha manera de solucionar-lo a curt termini. El que si es pot és reduir el seu impacte a mitjà i llarg termini i distribuir de forma més equilibrada el sofriment. Per a això, és necessari evitar mesures generalistes i concentrar la protecció en les persones més vulnerables. No és el cas de mesures que afecten tots els consumidors sense tenir en compte la seva renda o considerar els pensionistes com a únic grup digne de mantenir el seu poder adquisitiu en una situació extrema com que estem patint.

Concentrar els esforços en les persones en pitjor situació cobra encara més pes quan es disposa d'un marge fiscal nul en mantenir un dèficit estructural molt possiblement superior al 3,5% del PIB.

Les crisis econòmiques sempre generen danys, es tracta d'aprendre de cada una d'elles per aplicar les polítiques que permetin superar-les en el menor temps possible amb una distribució dels esforços equilibrada, evitant crear relats concentrats a mostrar els encerts oblidant (ocultant) els errors. En tot cas, disposar d'un teixit productiu fort amb ocupació més estable i unes fiances públiques sanes sempre ajuden a afrontar-les amb més garanties.