Aquesta setmana vull dedicar la meva columna a ON ECONOMIA a una cosa que semblarà molt òbvia: la separació de canals en les relacions professionals. Deixeu-me dir per començar que el participi d'obvi és "obviat", així que, sovint, tendim precisament a desconsiderar el més principal. A què em refereixo quan parlo de la separació de canals? Em refereixo que és gairebé impossible que no es barregi el professional amb el personal i, de vegades també, el familiar.

Les àrees on aquesta barreja és més habitual en l'emprenedoria. Quan el nou emprenedor no ho fa en solitari, sinó acompanyat per un amic o familiar. És llavors quan s'adopten acords que se sustenten o es veuen condicionats per les relacions personals, i no per criteris veritablement professionals. Per evitar aquests errors que, a la fi, desemboquen en situacions molt tenses i conflictes que poden perfectament arruïnar el projecte empresarial, proposo dos exercicis molt simples i aclaridors.

El primer és preguntar-se si les condicions que s'acceptaran serien les mateixes que acordaríem amb un tercer, amb una persona amb la qual no tinguéssim cap mena de relació. Recomano prendre un full de paper i anotar, en cas d'estar tancant el mateix acord amb un tercer, què és el que acceptaríem i el que no.

El segon exercici arriba quan cal asseure's amb el familiar o amb l'amic per parlar-lo. Dir-li a un ésser estimat o apreciat que serà tractat com un tercer no és agradable, així que aquí el que funciona molt bé és la reciprocitat. L'anomeno l'exercici dels barrets. Es proposa a l'altra persona o persones de posar-se la gorra d'empresaris o de socis quan es tracta de realitzar pactes societaris. Aquests acords són de tu a tu, i cada una de les aportacions ha de ser avaluada i valorada d'acord amb criteris de mercat. Els diners són diners. Si algú aporta un local o un espai per treballar, es computa el que costaria en el mercat. Si algú aporta una idea, també es valora. El mateix equipament, maquinària i fins i tot contactes comercials o clients. Quan arriba el moment de retribuir el treball, cal treure's la gorra d'emprenedors i posar-se en un altre canal. El canal de patró i treballador. Si jo fos un treballador, quin seria l'acord just? Tant en la dedicació com en les tasques. Acostuma a haver-hi una confusió i tendir a premiar el risc de pujar a un nou vaixell de destinació incerta en forma de salari, quan el premi pel risc està en la participació empresarial, i aquesta mai no es mesura en forma d'hores de feina.

Un altre dels àmbits on la barreja entre el personal i el professional produeix estralls és en aquelles situacions en les quals hi ha una relació professional determinada i s'obre una altra de diferent. Per exemple, imaginem un cap i un subordinat que decideixen invertir junts en borsa o que decideixen posar diners en una iniciativa fora de l'organització en la qual treballen. Un d'ells, per exemple, ha vist un pis en venda que està molt bé de preu i decideixen adquirir-lo per després arrendar-lo un temps. En aquestes situacions, l'asimetria prèvia en la relació produeix un condicionant en l'altre assumpte. Sense voler-ho ambdós, a l'hora de prendre decisions, un tendirà a creure que té més autoritat que l'altre. A la fi, sol ser un focus de conflictes.

La meva recomanació en aquests casos és similar a la de les gorres. L'anomeno separar canals de comunicació. Cal ser molt clars. Ara estem en manera cap-subordinat. Ara som en manera amics. Ara som en el paper d'inversors. De no fer-ho així, el problema és que criteris de fora d'un àmbit condicionen les relacions, decisions i repartiment de diners d'un àmbit diferent, amb la qual cosa sempre, absolutament sempre, es produirà una injustícia econòmica, un malestar d'alguna de les parts i un conflicte assegurat.

Si alguna cosa he après amb els anys, és que les relacions econòmiques han de ser ètiques, honestes i correctes. Però també racionals i no emocionals. L'emoció és necessària en gestió de persones, per descomptat. Però no per tancar acords, firmar contractes, realitzar inversions o posar diners en un negoci.

Amb aquests menesters cal ser persona, però cal ser molt fred i activar la nostra dimensió racional. Deia la meva mare, que en pau descansi, que més val posar-se vermell un dia que groc tota la vida. Doncs això. Millor deixar les coses ben clares d'un inici i una sola vegada, que empassar-se després molts gripaus indesitjats i ser amics... per sempre.