Confesso que començo a estar-ne fins al capdamunt. Fins al capdamunt d'haver de justificar una vegada i una altra no només el dret a viure en català a Catalunya, sinó també que el català sigui la llengua de la nostra escola catalana. Estic cansada que la nostra llengua es converteixi periòdicament en munició electoral, que allò que hauria de ser una expressió natural de la nostra identitat col·lectiva es presenti com una imposició i que hàgim de defensar constantment un model educatiu concebut per afavorir la cohesió social i la igualtat d'oportunitats. I encara m'indigna més comprovar que aquesta confrontació reapareix quan les dades ens alerten que el català travessa un moment especialment delicat.

Alberto Núñez Feijóo, aspirant a presidir el govern espanyol, ha incorporat al seu anomenat “Contracte amb Espanya” el compromís de garantir l'ensenyament del castellà a tot l'Estat i de les llengües cooficials als territoris respectius, una formulació que torna a situar la immersió lingüística al centre de la controvèrsia política. I jo em pregunto quin problema pretén resoldre. Perquè no estem parlant únicament de la llibertat d'expressar-nos en català al carrer, a la feina o en les nostres relacions personals, sinó d'un dels principals espais de transmissió de la llengua i de l'oportunitat que tots els infants, vinguin d'on vinguin, puguin créixer coneixent-la i compartint-la. De debò aquesta és una de les prioritats de qui pretén governar l’Espanya del futur?

M'agradaria que algú m'expliqués quin perill corre exactament el castellà a Catalunya. Quina amenaça justifica aquesta necessitat recurrent de reforçar una llengua que disposa d'una presència extraordinària en l'àmbit social, comercial, audiovisual i digital, que compta amb centenars de milions de parlants i que gaudeix de la projecció institucional d'un estat? Perquè, que ningú no s'equivoqui, no hi ha evidències que permetin presentar la supervivència del castellà al nostre país com una qüestió amenaçada. El català, per contra, afronta dificultats que haurien d'inquietar qualsevol responsable polític compromès amb la preservació de la diversitat lingüística.

El castellà no necessita que el salvin. El català necessita que el deixin viure

Les xifres són prou eloqüents. Segons l'Enquesta d'usos lingüístics de la població 2023, elaborada per l'Institut d'Estadística de Catalunya i el Departament de Política Lingüística de la Generalitat, el percentatge de població de quinze anys o més que tenia el català com a llengua habitual exclusiva va passar del 36,1% el 2018 al 32,6% el 2023. Paral·lelament, l'ús habitual compartit del català i el castellà va créixer del 7,4% al 9,4%, una evolució que obliga a interpretar les dades amb rigor i a reconèixer una societat cada vegada més plurilingüe. Però aquest matís no elimina una preocupació essencial. Si el català perd pes com a llengua principal de relació, quin paper hauria de tenir l'escola per garantir-ne la continuïtat?

La immersió lingüística no va néixer per perseguir el castellà ni per separar els alumnes segons la llengua familiar, sinó per evitar aquesta segregació i garantir que tots els infants adquirissin competències en les dues llengües oficials. L'escola catalana no hauria de ser el lloc on cada infant queda condicionat per la llengua que es parla a casa, sinó l'espai on tots tenen l'oportunitat d'aprendre la llengua del país. Aquesta és una qüestió d'igualtat d'oportunitats que va molt més enllà de qualsevol disputa partidista. Naturalment que el model necessita avaluació, recursos i millores, especialment quan els resultats educatius evidencien mancances que no podem ignorar. Però exigir que funcioni millor no equival a qüestionar-ne el principi vertebrador justament quan el català necessita més espais de socialització.

I encara hi ha un element que em resulta especialment difícil de pair. L'hemeroteca, aquesta eina tan incòmoda per a determinades trajectòries polítiques, ens recorda que el mateix Alberto Núñez Feijóo reivindicava, el 31 de maig del 2025, la seva defensa del català i del gallec, fins al punt de qüestionar públicament que Pedro Sánchez pogués protegir aquestes llengües més que ell. Ho va fer a Castelldefels, apel·lant a la seva experiència al capdavant de la Xunta de Galícia i reclamant que ningú no li donés lliçons sobre el respecte a les llengües cooficials. Poc menys de disset mesos després, presenta un compromís electoral que reobre la controvèrsia sobre l'ensenyament en català. Què ha canviat exactament? Les necessitats lingüístiques dels alumnes? La realitat social del país? O les conveniències d'una contesa electoral en què el Partit Popular també competeix amb Vox per l'electorat de dretes?

No pretenc endevinar les motivacions de Núñez Feijóo, però sí que considero legítim exigir-li coherència. Si defensar el català era un compromís que reivindicava públicament el 2025, com encaixa aquella declaració amb la política educativa que avui proposa? Quines garanties ofereix perquè qualsevol modificació del model escolar no afebleixi la transmissió d'una llengua que disposa de menys força social? I sobretot, per què costa tant entendre que protegir el català no significa de cap de les maneres anar contra el castellà? La pluralitat d'Espanya no hauria de quedar subordinada a les necessitats de cada campanya electoral.

La situació esdevé encara més complexa en un entorn digital dominat per grans mercats lingüístics

Mentrestant, Catalunya també ha canviat profundament. Negar-ho seria faltar a la veritat. L'arribada de persones de procedències diverses ha transformat la composició demogràfica del país i ha incrementat la necessitat de disposar de polítiques d'acollida lingüística efectives. Però seria injust atribuir el retrocés del català a la immigració, com si les persones nouvingudes fossin responsables de les mancances del nostre sistema d'integració. Si algú arriba a Catalunya i comprova que pot desenvolupar pràcticament tota la seva vida sense aprendre català, quin incentiu real li estem oferint per incorporar-lo al seu dia a dia? Defenso que qui decideix viure i treballar aquí té dret a conèixer la llengua del país que l'acull i també una responsabilitat cívica envers aquest patrimoni compartit. Una exigència que, naturalment, ha d'anar acompanyada d'una oferta formativa suficient, accessible i compatible amb les obligacions laborals i familiars.

La situació esdevé encara més complexa en un entorn digital dominat per grans mercats lingüístics. Les xarxes socials, les plataformes audiovisuals i els videojocs configuren els referents culturals de les noves generacions, mentre els algoritmes prioritzen l'audiència i la rendibilitat per damunt de la diversitat. I aquí convé recordar que la llengua també és economia. És indústria editorial, producció audiovisual, desenvolupament tecnològic, comerç i ocupació. Si volem que el català sigui útil i atractiu, també hem d'afavorir-ne la presència en l'activitat empresarial. De què serveix proclamar compromís amb Catalunya si després la llengua pròpia desapareix de les comunicacions corporatives, de l'atenció comercial o dels entorns digitals? Internacionalitzar-se no hauria d'exigir renunciar a allò que ens diferencia.

Tampoc no penso eximir de responsabilitats els successius governs de la Generalitat, ni les empreses, ni les famílies, ni nosaltres mateixos. Durant massa anys hem confós la protecció normativa amb la vitalitat social, com si el reconeixement institucional fos suficient per assegurar la continuïtat del català. Hem reclamat que els altres respectin la nostra llengua mentre nosaltres mateixos hi renunciàvem massa sovint per inèrcia, per comoditat o per una cortesia mal entesa. Necessitem polítiques sostingudes, professorat preparat, mecanismes d'avaluació, recursos per a l'acollida i una aposta decidida per la creació cultural, però també la convicció col·lectiva que parlar català no requereix cap justificació.

Espanya afronta problemes econòmics i socials d'una magnitud considerable, des de l'accés a l'habitatge fins a la precarietat salarial, la productivitat, l'envelliment demogràfic o la sostenibilitat de les pensions. Davant d'aquest panorama, voldria saber quins resultats educatius pretén millorar el líder del Partit Popular amb les seves propostes lingüístiques, amb quines evidències les justifica i quin paper reserva al català dins d'un estat que constitucionalment reconeix la seva diversitat. Perquè defensar la immersió no significa considerar-la intocable, sinó exigir que compleixi amb eficàcia la seva funció educativa i integradora, sense convertir cada mancança del sistema en una excusa per debilitar-la.

La pluralitat d'Espanya no hauria de quedar subordinada a les necessitats de cada campanya electoral

Espanya és plural, i aquesta pluralitat hauria de ser motiu de reconeixement, no una font recurrent de confrontació. El català, el basc i el gallec no són anomalies que calgui administrar amb resignació, sinó expressions d'una riquesa cultural que mereix respecte, protecció i projecció. Respectar la diversitat no consisteix a tolerar les diferències mentre no incomodin, sinó a garantir que puguin continuar existint sense haver de demanar permís.

Catalunya és el català i el català és Catalunya. Ho afirmo sense cap voluntat d'excloure ningú, perquè la identitat d'un país pot acollir llengües i procedències diverses sense renunciar a allò que històricament l'ha vertebrat. No vull una Catalunya lingüísticament uniforme, però tampoc no accepto que, en nom d'una determinada idea d'igualtat, acabem convertint la nostra llengua en un element cada vegada més residual dins del seu propi territori. I encara menys que l'escola, que hauria de contribuir a garantir-ne la transmissió, torni a ser el camp de batalla d'una confrontació política recurrent.

Estic cansada d'aquesta toxicitat i de veure com el futur del català torna a quedar atrapat en la confrontació electoral. Però també sé que indignar-nos no serà suficient si després continuem renunciant a parlar-lo, a transmetre'l i a fer-lo necessari en tots els àmbits de la nostra vida. Per això acabo amb una pregunta que voldria adreçar tant a l’amic Feijóo com als nostres governants i a nosaltres mateixos. Si no som capaços de garantir que el català continuï sent la llengua de l'escola catalana, on pretenem assegurar-ne el futur? Perquè una llengua no desapareix únicament quan algú la prohibeix, sinó també quan una societat acaba acceptant, gairebé sense adonar-se'n, que ja no és imprescindible.