Aquesta setmana, el Bitcoin ha assolit nous màxims històrics. La confirmació que és “or digital”, ens diuen. Les altcoins, aquelles criptomonedes alternatives, també es troben en màxims. Que bé.

Es tracta de versions encara més especulatives de l’experiment criptogràfic. Davant d’aquest escenari, mantinc la meva convicció i valoració que sostinc des de fa una dècada: el Bitcoin no és diners real. I l’epidèmia d’altcoins només reforça aquest diagnòstic.

Les altcoins es presenten com a millores tècniques o amb funcionalitats específiques. Però són una proliferació massiva de monedes sense cap suport sòlid. Proves: una, l’apalancament narratiu. Cada altcoin surt al mercat amb una història atractiva sobre privacitat, escalabilitat, contractes intel·ligents o noves finances descentralitzades. Històries que sonen bé, però que poques vegades es materialitzen en usos reals o sostenibles. Dues, el seu comportament als mercats: extrema volatilitat i manca de liquiditat. Moltes d’aquestes monedes han perdut més del 90% del seu valor en setmanes. Es tracta de pura especulació, amb inversors que busquen multiplicar la seva inversió sense considerar cap fonament més enllà de la revenda.

Les criptomonedes privades no compleixen les funcions essencials dels diners. No són mitjà d’intercanvi: ningú paga el pa, el cafè o el lloguer amb bitcoins. I no són dipòsit de valor: no hi ha res al darrere que les avali. La seva cotització depèn exclusivament que algú estigui disposat a pagar més que tu demà. Això no és valor. És fe.

Mantinc la meva convicció i valoració que sostinc des de fa una dècada: el Bitcoin no és diners real.

El fenomen Bitcoin es basa en una narrativa. La narrativa que és escàs. Que és descentralitzat. Que els bancs centrals destruiran les nostres monedes fiduciàries. Que qui no compri, es quedarà fora de la pròxima gran oportunitat. És un impuls emocional, no racional. Però és el que mou avui milions de compradors.

No estic sol en aquesta lectura. Paul Krugman, Premi Nobel d'Economia, ha comparat el Bitcoin amb una religió. Nouriel Roubini l’ha anomenat “la mare de totes les bombolles”. Joseph Stiglitz proposa directament la seva prohibició. Robert Shiller, també Nobel d’Economia, el cita com un cas paradigmàtic de bombolla mediada pel relat. Quatre noms que, des del pensament econòmic seriós, adverteixen del que vivim.

Sé que molts creuen que una bombolla amb milions de participants no pot esclatar. Però la història diu el contrari. El 1929, milions d’americans tenien accions. Tots pensaven que, amb tants milions de persones, era impossible que hi hagués una estampida. I llavors, tot es va enfonsar. Que una multitud es precipiti cap a un abisme no vol dir que l’abisme no hi sigui.

Tampoc el temps transcorregut és garantia de solidesa. La bombolla immobiliària va durar prop de deu anys. Era global, massiva, transversal. La seva explosió va ser lenta, però devastadora. El Bitcoin ja porta quinze anys. Això no el fa més segur. El fa més perillós. Perquè com més participants hi hagi, més gran serà l’impacte de la caiguda.

Una bombolla, encara que massiva, continua sent una bombolla. Milers de persones poden córrer cap al penya-segat. Però el penya-segat continua allà.

I les caigudes ja han passat. Ja portem tres episodis amb pèrdues superiors al 50% en poques setmanes. Tres desploms històrics. Tot i això, la narrativa es recompon i torna a començar. Però el mecanisme és sempre el mateix: pujades impulsades per expectatives i fe. Fins que algú deixa de creure-hi, i el castell de cartes s’ensorra.

L’escassetat programada (els famosos 21 milions de bitcoins) alimenta el relat que es tracta d’un “or digital”. Però escassetat no és el mateix que valor. L’or té usos industrials, històrics, culturals. El Bitcoin no. Només té la promesa que algú altre vindrà després. I quan aquest “altre” no aparegui, arribarà la caiguda.

Les criptos i les seves versions extremes (les altcoins) no són diners, ni refugi, ni inversió. Una bombolla, encara que massiva, continua sent una bombolla. Milers de persones poden córrer cap al penya-segat. Però el penya-segat continua allà. Per molt gran que sigui l’eufòria, per molt alt que estigui el preu, per molt que ho compri mig món, una bombolla continua sent una bombolla.

Insisteixo, podem estar així deu anys més. Però, en algun moment, tot això s’ensorrarà i no en quedarà res.

I quan dic res, vull dir exactament això: res.