Fa uns dies, una imatge va recórrer Europa: la del canceller Friedrich Merz observant una exhibició de robots d’Unitree durant el seu viatge a la Xina. No era, en realitat, cap demostració especialment nova. Venia a reproduir, en versió reduïda, l’espectacle que la televisió pública xinesa havia ofert durant la gala de l’Any Nou. El que feia significativa l’escena no eren els robots, sinó el rostre de Merz.

La seva expressió semblava condensar una revelació tardana: la convicció sobtada que el lideratge industrial mundial ja no es troba a Europa. O, més concretament, que Alemanya ja no ocupa el lloc que havia ocupat durant dècades. Potser aquesta presa de consciència arribava amb retard. Però justament per això resultava tan eloqüent.

Pocs dies després de tornar, Merz va pronunciar un discurs inhabitualment vehement. Venia a dir que, després del que havia vist a la Xina, Alemanya no es podia permetre debats complaents sobre la setmana laboral de quatre dies o sobre noves exigències ambientals si aquestes debilitaven encara més la seva competitivitat. El missatge era clar: cal fer més!

I és que el problema d’Alemanya no és només que la Xina produeixi més barat. Això fa anys que passa. El problema de debò és que ara també produeix millor, o almenys prou bé per disputar als alemanys els segments on fins fa poc se sentien inexpugnables. I quan això passa, no canvia només la intensitat de la competència: canvia la naturalesa mateixa del joc.

El problema d’Alemanya no és només que la Xina produeixi més barat. Fa anys que passa. El problema de debò és que ara també produeix millor

Durant dècades, la força de la indústria alemanya es basava en un pacte implícit. Els costos eren elevats, els salaris també, però aquesta càrrega quedava compensada per una superioritat tecnològica, una cultura industrial d’excel·lència i una reputació de qualitat que feia del made in Germany alguna cosa més que una etiqueta. Era una barrera d’entrada. Protegia la indústria alemanya davant la competència japonesa, després davant la coreana, i permetia mantenir fàbriques, ocupació i coneixement al país.

La relació amb la Xina encaixava perfectament en aquest esquema. Alemanya hi exportava maquinària, automòbils prèmium i béns d’equipament; la Xina oferia escala, demanda i costos baixos. Berlín podia interpretar aquesta interdependència com una extensió natural del seu èxit. La Xina era un mercat immens per als productes alemanys, no un rival sistèmic.

Però aquesta etapa s’ha acabat. La Xina ja no és només la fàbrica del món. És, cada vegada més, el gran laboratori industrial del món. Ho és en el vehicle elèctric, en les bateries, en la solar, en l’eòlica, en l’electrònica industrial i, cada cop més, en la robòtica i l’automatització. No competeix únicament en preu. Competeix en velocitat, en capacitat d’escala, en integració de la cadena de subministrament i en aprenentatge accelerat. Quan una empresa xinesa suma volum, suport estatal, mercat intern gegantí i pressió competitiva ferotge, la tradicional superioritat incremental alemanya deixa de ser suficient.

Aquest és el veritable “xoc xinès 2.0”. El primer va consistir a veure com la manufactura xinesa erosionava sectors occidentals estàndard. El segon és molt més profund i molt més dolorós per a Alemanya: és comprovar que la Xina penetra precisament en els sectors que havien sostingut la seva hegemonia exportadora. Ja no parlem de tèxtil o d’acer de baixa gamma. Parlem del centre de gravetat del model industrial alemany.

La Xina ja no és només la fàbrica del món. És, cada vegada més, el gran laboratori industrial del món

Això explica el gir psicològic i polític del país. Durant anys, molts alemanys van interpretar la relació amb la Xina des d’una superioritat tranquil·litzadora: nosaltres innovem, vosaltres produïu; nosaltres fabriquem la tecnologia sofisticada, vosaltres ens la compreu. Però la interdependència mai no és estàtica. Quan un país aprèn amb prou rapidesa, inverteix amb prou intensitat i acumula prou escala, deixa de ser client per convertir-se en competidor. I això és exactament el que ha passat.

Hi ha, a més, un altre factor que agreuja el problema. L’avantatge alemany s’havia construït sobre un entorn energètic i geopolític que ja no existeix. Energia relativament barata, obertura comercial, estabilitat reguladora i una demanda xinesa àvida de béns industrials alemanys. Tot això s’ha erosionat alhora. Sense gas rus barat, amb una Xina molt menys dependent de les importacions alemanyes i amb uns costos interns elevats, produir a Alemanya és avui molt més difícil del que ho era fa només una dècada.

És aquí on la discussió esdevé explosiva. Perquè quan les empreses només poden preservar competitivitat deslocalitzant producció, el problema ja no és una simple pèrdua de quota exportadora. El problema és el buidatge progressiu de la base industrial. I quan una economia perd producció, no perd només fàbriques. Perd enginyers, proveïdors, coneixement tàcit, ecosistemes locals i, finalment, capacitat d’innovació futura.

Baden-Württemberg, el cor manufacturer alemany, comença a mirar-se al mirall amb inquietud. I al reflex hi apareix una paraula incòmoda: Detroit

Per això ha arrelat a Alemanya la sensació que el país no afronta una simple crisi industrial cíclica, sinó una desindustrialització lenta. Baden-Württemberg, el cor manufacturer del país, comença a mirar-se al mirall amb inquietud. I al reflex hi apareix una paraula incòmoda: Detroit. La comparació és exagerada, sens dubte, però políticament és potent. Evoca la decadència d’un gegant industrial convençut que la seva superioritat era massa profunda per ser qüestionada, fins que la realitat el va desmentir.

Hi ha la temptació de pensar que la gran sortida d’Alemanya és refugiar-se en el motor de combustió; és comprensible com a reacció defensiva, però pobre com a estratègia. És cert que en aquest terreny la indústria alemanya encara conserva una sofisticació tècnica notable i un avantatge acumulat difícil d’imitar a curt termini. Però apostar el futur a una tecnologia que ja entra en la seva fase terminal no és reconstruir competitivitat: és comprar temps.

La qüestió de fons és una altra. Si Alemanya, i amb ella Europa, vol preservar capacitat industrial, haurà d’acceptar que amb el vell laissez-faire comercial ja no n'hi ha prou. La competència amb la Xina no es produeix entre empreses aïllades, sinó entre ecosistemes productius. D’un costat hi ha empreses. De l’altre, empreses sostingudes per crèdit, política industrial, mercat protegit, talent d’alt nivell d’universitats que ja estan entre les millors del món, escala, incentius alineats, planificació tecnològica, suport estatal i una ferotge competitivitat. Davant d’això, apel·lar només a les virtuts abstractes del mercat és, en el millor dels casos, ingenu.

El país que havia convertit la disciplina competitiva en doctrina descobreix que la disciplina, sense musculatura industrial, serveix de ben poc

Alemanya, que durant anys va mirar amb recel qualsevol política industrial massa explícita, es veu ara obligada a pensar en termes que li incomoden: subsidis, protecció selectiva, compra pública estratègica, autonomia tecnològica i reindustrialització dirigida, a la vegada que ha de fer front a problemes sistèmics com la burocràcia, la manca d’agilitat de la seva administració, la manca d’innovació en tot el que té a veure amb digital i IA i universitats que miren més al passat que al futur. És un canvi profund, gairebé una mutació cultural. El país que havia convertit la disciplina competitiva en doctrina descobreix que la disciplina, sense musculatura industrial al darrere, serveix de ben poc.

El cas alemany és també una advertència per a la resta d’Europa. Durant massa temps ens hem explicat una història confortable: nosaltres ens quedarem el disseny, la recerca, la part noble de la cadena de valor, mentre altres assumiran la producció. Però aquesta divisió del treball és una il·lusió de curta durada. Sense fàbriques, la innovació es debilita i finalment desapareix. Sense escala productiva, la tecnologia s’escapa. I sense ecosistema industrial, fins i tot el millor coneixement acaba migrant cap allà on es transforma en producte.

Potser, al final, això era el que reflectia la cara de Merz davant dels robots xinesos. No l’admiració per una exhibició tecnològica, sinó la intuïció que Alemanya ha deixat de mirar la Xina com un mercat i ha començat a mirar-la com allò que és: el competidor que posa en qüestió el seu lloc al món. I quan una potència industrial comença a entendre això massa tard, el risc ja no és només perdre el futur. És començar a perdre el present.