Dimecres passat, CCOO, UGT, CGT, la PAH i el Sindicat de Llogateres van anunciar una vaga general per al pròxim 11 de novembre, en nom de l'habitatge i els salaris dignes. Serà la primera aturada de 24 hores convocada pels sindicats majoritaris des del 2012 i caurà, casualitats del calendari, dos dies abans que arrenqui la campanya de les eleccions generals del 29 de novembre. La convocatòria arriba després de la mort de la Maricarmen, la dona de 87 anys desnonada a Madrid que s'ha convertit en símbol del moviment. Que el problema és real, ningú no ho discuteix: l'accés a l'habitatge és avui la principal fractura social del país. Ara bé, precisament perquè el problema és seriós, val la pena examinar què se'ns proposa, contra qui i per què ara.

Comencem pel convocant que dona nom a la causa. Un sindicat, en el sentit clàssic del terme, és l'organització dels treballadors davant d'una contrapart concreta, la patronal, amb qui negocia condicions. Quina és la patronal del Sindicat de Llogateres? Segons el Banco de España, més del 90% dels habitatges llogats com a residència habitual a preu de mercat són propietat de persones físiques, i les empreses en tenen només un 8%. Dit d'una altra manera, la contrapart no és un fons voltor amb seu a Delaware, sinó centenars de milers de petits estalviadors que han convertit un pis en complement dels seus ingressos. També convé recordar que la vaga és una eina laboral, de manera que el cost de l'aturada no el pagaran els propietaris d'habitatge, sinó empreses i autònoms que no lloguen cap pis a ningú. És una vaga enviada a l'adreça equivocada.

Tampoc no és gaire clar contra qui es fa. Una vaga general s'adreça, per definició, a qui té el poder de canviar les coses, és a dir, al govern. Però el context apunta en una altra direcció. El 2 d'octubre, el Congrés va rebutjar els dos decrets d'habitatge amb els vots de PP, Vox i Junts; tres dies després es convocaven eleccions, i el 6 d'octubre el Consell de Ministres aprovava de nou uns textos que, en paraules del mateix president, mantenen l'essència dels que havien decaigut, per portar-los a la Diputació Permanent, on l'aritmètica li és favorable. Fer servir un òrgan pensat per a la continuïtat institucional per esmenar el veredicte del ple quatre dies després no és precisament un exercici de deferència parlamentària. Quin poder real té, doncs, una oposició que no governa, no fa pressupostos i a qui el govern esquiva fins i tot quan guanya una votació? Què se li retreu a aquesta oposició?

Quan un sindicat sincronitza la seva màxima eina de pressió amb el calendari electoral d'un partit esdevé una corretja de transmissió

Entre el 2012 i avui, els sindicats majoritaris no han trobat motiu per a una vaga general, ni amb una inflació que el 2022 va superar el 8% i es va menjar bona part del poder adquisitiu, ni amb uns lloguers que el 2024 van pujar gairebé un 9% en els nous contractes. Hem hagut d'esperar a la vigília d'unes eleccions, i a un moment en què qui governa necessita mobilitzar el seu electorat, perquè la indignació cristal·litzés en aturada. Quan una organització sindical sincronitza la seva màxima eina de pressió amb el calendari electoral d'un partit, deixa de ser un contrapoder per esdevenir una corretja de transmissió. Però les dades són les que són: la despesa del conjunt de les administracions en habitatge està estancada en el 0,5% del PIB des del 2020 i representa només un 1% de la despesa pública total, en plena recaptació rècord. El Pla Estatal d'Habitatge fins al 2030 hi destina 1.400 milions anuals, un 0,09% del PIB. Mentrestant, la demanda ha crescut com mai: el Banco de España xifra en 750.000 habitatges el dèficit acumulat entre 2021 i 2025; només l'any passat es van crear unes 240.000 llars noves i es van acabar 92.000 habitatges, i el mateix organisme avisa que el vigor dels fluxos migratoris eixamplarà la bretxa. S'ha celebrat el creixement demogràfic com a motor del PIB sense planificar on viuria tota aquesta gent. Això no és un accident del mercat, sinó una bomba de rellotgeria amb responsables polítics ben identificables.

Els grans perjudicats són els joves, que pateixen el problema en primera persona i a qui, en lloc d'un diagnòstic, se'ls ofereix un culpable: el petit propietari o l'oposició que vota en contra. És una estafa d'expectatives, perquè cap de les receptes que es reivindiquen -pròrrogues forçoses, topalls de preus, expropiacions- no afegeix un sol habitatge al parc, i l'experiència acumulada indica que sovint en resten. Si de debò volem que el lloguer baixi, la pressió s'hauria d'adreçar a qui pot moure les palanques: el sòl, les llicències que s'eternitzen, el pressupost per a habitatge públic i la coherència entre la política demogràfica i la capacitat de construir. Aquesta vaga, en canvi, la pagaran les empreses, la capitalitzaran els partits i la patiran, una vegada més, els mateixos joves.