Fa uns dies, el periodista Alberto Herrera em va proposar seguir els diners d'un habitatge nou. Volia saber quant rep cada participant des de la compra del solar fins al lliurament de les claus.

Em vaig posar a fer-ho. Vaig prendre com a exemple un pis anunciat per 400.000 euros. Vaig sumar quinze conceptes fiscals. Vaig incloure impostos, taxes i cotitzacions generats durant tota la cadena.

El resultat em va sorprendre.

En aquest exercici pràctic, el desemborsament final de la família s'acosta a 449.000 euros. Després d'aplicar tots els impostos haguts i per haver en cadascuna de les fases, vaig obtenir que les diferents administracions recapten uns 148.000 euros. En canvi, el benefici net estimat del promotor ronda els 56.000 euros. El sector públic rep 2,6 vegades el que el promotor. De cada tres euros desemborsats per la família, aproximadament un acaba en impostos, taxes o cotitzacions.

Anomenar promotor l'Estat és una provocació. El promotor arrisca capital, coordina l'obra i respon pel projecte. La recaptació pública procedeix de tota la cadena i arriba a diferents administracions. Inclou l'IVA, actes jurídics documentats, llicències, ICIO, cotitzacions socials, IRPF de treballadors, tributació del sòl i Societats. Fins i tot amb aquestes cauteles, la xifra és aclaparadora.

L'habitatge constitueix un dels nostres principals problemes socials. Els joves tarden cada vegada més a emancipar-se. Moltes famílies poden afrontar una quota hipotecària i queden bloquejades davant l'estalvi inicial. Mentrestant, el sistema fiscal cobra en gairebé totes les estacions del recorregut.

L'habitatge constitueix un dels nostres grans problemes socials i, mentrestant, el sistema fiscal cobra en gairebé totes les estacions

Parlem molt del marge del promotor. També del preu del sòl, dels bancs i dels propietaris. Parlem bastant menys del gran germà que participa en totes les operacions i sempre cobra. Cobra quan es transmet el terreny. Cobra durant la construcció. Cobra sobre els salaris. Cobra quan l'empresa obté beneficis. Cobra quan el comprador signa. I continua recaptant si apareix una hipoteca.

Els impostos financen serveis públics essencials. La qüestió és decidir què volem incentivar. Gravem el tabac per reduir-ne el consum. Bonifiquem determinades inversions per estimular-les. Després declarem prioritari l'accés al primer habitatge i apliquem una càrrega fiscal que eleva precisament la seva porta d'entrada.

Hi ha països que han decidit utilitzar el sistema fiscal per solucionar el problema d'accés a l'habitatge. Portugal concedeix a determinats compradors de fins a 35 anys una exempció de l'impost de transmissions i de l'impost del segell per al seu primer habitatge habitual. El Regne Unit aplica un tractament favorable en el Stamp Duty a primers compradors. Irlanda retorna impostos sobre la renda pagats durant els quatre anys anteriors per ajudar a completar l'entrada d'un habitatge nou. Des d'octubre, el límit pot arribar als 35.000 euros.

La idea irlandesa em sembla especialment interessant. El comprador rep una part dels impostos que ja va aportar. El seu historial fiscal es transforma en estalvi per a l'entrada. El contribuent percep de forma directa que haver treballat i tributat també l'ajuda a construir patrimoni.

S'assenyala el sector privat quan qui més guanya amb el mercat de la vivenda és l'administració pública

Espanya podria combinar diverses fórmules. Existeix un ITP reduït per al primer habitatge i una bonificació de l'AJD. Però és insuficient. Podria fer-se molt més i seria una solució definitiva per accedir a l'habitatge de compra, que suposa pagar en forma d'hipoteca la meitat del que és un lloguer.

El problema és que tots els diners que la cadena de transformació i venda d'un habitatge genera a l'estat voreja el 10% dels ingressos anuals de l'administració pública. I per això no pot aplicar-se.

No dic que no faci falta més sòl disponible, llicències ràpides i construcció suficient. El que dic és que hi ha molta hipocresia i populisme al voltant d'aquest problema. Es culpa els propietaris particulars i se'ls anomena rendistes. No és cert. La semàntica és molt perniciosa. Per què no els anomenem estalviadors?

S'assenyala el sector privat quan qui més guanya amb el mercat de l'habitatge és l'administració pública. Potser haurien d'eliminar primer aquest benefici retallant despeses públiques absurdes i corrupció. Veurien com s'acabava això que la culpa és dels propietaris.