La gran onada d’acomiadaments no arribarà quan la tecnologia sigui millor —que ja ho és—, sinó quan les organitzacions s’atreveixin, o no tinguin més remei, a canviar.

Aquesta és la qüestió central que sovint no entenem bé quan parlem d’intel·ligència artificial. La IA no impacta de debò quan transforma tasques, sinó quan transforma organitzacions. I és aquí on comença el problema laboral de fons.

L’impacte de les grans disrupcions tecnològiques mai no és immediat. Fins fa poc, amb l’ordinador personal o internet, parlàvem d’una o dues dècades. Ara tot sembla accelerar-se. Però la raó del decalatge continua sent la mateixa: adopció.

La tecnologia no transforma l’economia quan apareix, ni tan sols quan demostra que és superior. La transforma quan s’adopta socialment. I això vol dir molt més que ús o difusió. Vol dir integració real en els processos, en les eines i, sobretot, en la manera d’organitzar la feina.

La IA no impacta de debò quan transforma tasques, sinó quan transforma organitzacions. I és aquí on comença el problema laboral

El primer impacte és sobre les tasques. És rellevant, però acostuma a ser limitat en termes d’ocupació, de preus o d’oferta. Les tasques s’automatitzen, s’acceleren, es fan millor. Però això, tard o d’hora, ho acaba fent tothom. El nivell general puja, sí, però puja per a tots. I quan tothom opera amb eines semblants, els avantatges competitius es redueixen.

Aquest és el patró habitual de les grans tecnologies. Quan van aparèixer els fulls de càlcul, els departaments financers i les consultores van començar a elaborar informes que abans ni tan sols hauríem pogut imaginar. Però això no va transformar radicalment ni la competència ni els preus relatius. Simplement, tothom va passar a jugar en un nivell superior.

El veritable impacte arriba després. Arriba quan no només canvien les tasques, sinó els sistemes i les organitzacions que les articulen. És aquí on la tecnologia transforma de debò el mercat de treball. No perquè una màquina faci millor una funció concreta, sinó perquè permet redissenyar l’empresa sencera. La IA no destrueix només feines. Destrueix organigrames.

Quan una organització es redissenya a partir d’una nova base tecnològica, el resultat més immediat acostuma a ser aquest: menys gent per fer el mateix, o la mateixa gent per fer molt més. És aquí on apareixen els acomiadaments. No com a efecte puntual d’una eina brillant, sinó com a conseqüència lògica d’una reestructuració profunda.

L’adopció no és un procés tecnològic. És una decisió social, competitiva i organitzativa

Per això l’impacte en les estadístiques acostuma a trigar. Canviar l’estructura operativa d’una organització no és trivial. Redissenyar processos, jerarquies, responsabilitats i fluxos de decisió és lent, costós i socialment complex. Durant molt de temps, aquesta mena de transformacions havien trigat una dècada o més. Ara tot indica que el cicle serà més curt. Però el mecanisme continua sent el mateix.

L’adopció no és un procés tecnològic. És una decisió social, competitiva i organitzativa. I per això no es produeix amb la mateixa velocitat a tot arreu ni en tots els sectors. Depèn del dinamisme de cada societat i de cada organització. Depèn de la seva disposició a assumir risc, a experimentar, a competir i, sobretot, a reorganitzar-se.

Hi ha molts factors que expliquen que una societat o una indústria siguin més dinàmiques que unes altres. Però un dels més importants és la intensitat competitiva. Allà on la pressió competitiva és alta, l’adopció acostuma a ser més profunda i més ràpida. Són aquests entorns els que abans transformen la seva manera d’operar i la seva estructura organitzativa.

I quan això passa, el resultat acostuma a ser bastant clar: organitzacions més petites, més àgils, més ràpides i, sovint, més potents. En el fons, es tracta de substituir part del treball humà per software, codi i capital. Primer en les tasques que ja fèiem. Després, en les noves coses que ara podem fer i que abans ni tan sols imaginàvem.

Les línies mestres del canvi ja es comencen a veure, encara que la tecnologia que les sosté encara faci les primeres passes

El centre de gravetat del procés és allà on aquesta adopció és més ràpida i més profunda. Primer, a les grans tecnològiques. Després, a les consultores. I, en general, a totes aquelles empreses amb una intensitat competitiva alta i una gran capacitat de transformar no només les tasques, sinó també els sistemes i l’organització. Són el canari a la mina. La punta de llança d’un procés que s’anirà estenent al llarg d’aquesta dècada i, probablement, també de la següent.

Les línies mestres del canvi ja es comencen a veure, encara que la tecnologia que les sosté encara faci les primeres passes. Veurem organitzacions més petites, més ràpides i més híbrides, en què conviuran persones i agents executant tasques. La coordinació de processos estarà sovint en mans d’agents i de codi, i també una part creixent de les funcions operatives. En canvi, tot allò que tingui a veure amb la relació humana, amb la interpretació, amb el judici entre alternatives i amb decisions no del tot objectivables continuarà, almenys de moment, en mans de persones.

Ara encara som en la fase d’adopció dels agents: sistemes que semblen xats, però que ja no només responen, sinó que actuen. I això, que avui encara sembla una capa afegida sobre les empreses existents, acabarà transformant-ne l’arquitectura interna.

Som, doncs, davant d’un procés sense retorn. La pregunta no és si passarà, sinó qui s’hi adaptarà abans i millor.

El debat no hauria de ser només com resistim els acomiadaments que venen, sinó com construïm allò que ha de venir després

I aquí la clau, tant en l’àmbit personal com en el social, és una sola: dinamisme. Capacitat de crear empreses noves, de reinventar professions, de reorganitzar sectors sencers i d’obrir espais d’activitat que avui encara no veiem amb claredat.

Tota disrupció té dues cares: destrucció i creació. La destrucció vindrà segur. I els sectors amb més adopció, més competència i més capacitat d’aprofitar la tecnologia seran també els que viuran més tensió i més substitució. Però seran, alhora, els que estaran millor situats per capturar el futur.

Les societats que només vulguin protegir-se de la disrupció en patiran la destrucció. Les que siguin capaces de crear en capturaran el benefici.

Per això el debat no hauria de ser només com resistim els acomiadaments que venen, sinó com construïm allò que ha de venir després. La destrucció tecnològica és, en bona part, automàtica. La creació no. I és aquí on es decidirà qui perd i qui guanya en l’era de la IA.