En un món on la innovació s’ha convertit en una condició indispensable per mantenir la prosperitat, moltes polítiques públiques continuen pensant-se amb esquemes que ja no serveixen. Els cicles tecnològics s’han accelerat, el temps entre una idea i un producte viable s’ha escurçat de manera radical, i el talent, el capital i el coneixement es mouen amb una velocitat desconeguda fa només unes dècades. Empreses que fa molt poc no existien avui lideren mercats globals. I empreses consolidades, si no es redefineixen a temps, corren el risc de quedar relegades o de desaparèixer.

Per això la innovació ja no és només una aposta de futur. És una exigència del present. Sense innovació no hi ha competitivitat, i sense competitivitat no hi ha prosperitat sostenible, ni salaris que aguantin, ni estat del benestar que es pugui mantenir sense deteriorament. D’aquí que les polítiques d’innovació ocupin un lloc central tant en governs progressistes com conservadors. Tothom en parla. El problema és que massa sovint se’n parla amb receptes antigues.

Durant anys s’ha donat per fet que la fórmula era clara: més ciència, més talent, més capital, més transferència, més programes públics, més col·laboració entre universitats i empreses. Tot això és important, evidentment. Però el gran error és pensar que innovar és simplement tenir tots els ingredients. No ho és. La innovació no és una suma de capacitats. És una dinàmica. El que compta no és només tenir recursos, sinó aconseguir que aquests recursos es combinin de manera eficaç, es dirigeixin cap a oportunitats reals i permetin que alguns projectes arribin a competir de debò a escala global.

Aquí és on fallen moltes polítiques públiques. No perquè els faltin bones intencions, ni tan sols perquè els faltin diners, sinó perquè parteixen d’una idea equivocada sobre què és innovar i sobre com es construeix un ecosistema innovador.

Primer gran error: voler construir un ecosistema tancat

El primer gran error és pensar que la clau de la innovació és construir un entorn local complet, gairebé autosuficient, que contingui totes les peces: talent local, capital local, empreses locals, centres locals, tecnologies locals i governança local. Aquesta visió és temptadora perquè fa una sensació de control i captura de valor. Però en innovació, el control gairebé sempre és una il·lusió com ho és la captura total del valor.

Només alguns països de dimensió extraordinària es poden permetre aspirar a tenir-ho tot dins de casa. I fins i tot en aquests casos, la innovació continua sent en gran part oportunista, imprevisible i oberta. Els grans lideratges tecnològics no solen sorgir perquè algú hagi dissenyat un sistema perfecte des d’un despatx, sinó perquè s’ha sabut detectar una oportunitat, connectar-se bé i escalar-la abans que els altres. La innovació real no acostuma a néixer en ecosistemes tancats, sinó en sistemes profundament connectats.

Tothom parla de polítiques d'innovació. El problema és que massa sovint se’n parla amb receptes antigues

Hi ha exemples ben il·lustratius. No era evident fa unes dècades que Dinamarca acabaria sent una potència en farma, ni que els Països Baixos esdevindrien centrals en una tecnologia tan crítica com la litografia ultraviolada per a la fabricació dels semiconductors més avançats. Això no passa perquè un país ho tingui tot, sinó perquè sap ocupar una posició rellevant dins d’un sistema global molt més ampli.

Aquesta és la lliçó que sovint s’ignora: en innovació, estar ben connectat és més important que voler ser autosuficient. Un ecosistema petit o mitjà no pot competir intentant replicar localment totes les peces del trencaclosques global. El que ha de fer és estar present on passen les coses, connectar-se als grans fluxos de talent, capital i mercat, i aprofitar aquestes connexions per impulsar propostes pròpies. Qui es tanca, s’empetiteix. Qui es connecta, multiplica possibilitats.

Segon gran error: cafè per a tothom

El segon gran error és el més habitual i també el més còmode: repartir. No triar, no prioritzar, no exigir, no assumir el cost polític de deixar algú fora. El famós cafè per a tothom és una temptació constant perquè permet evitar conflictes, construir consensos aparents i quedar bé davant de tothom. Però és letal per a qualsevol política d’innovació seriosa.

Una política d’innovació no és un mecanisme de distribució equilibrada. És, per definició, un mecanisme de selecció. Innovar vol dir apostar. Vol dir assumir que no tots els projectes tenen el mateix potencial, que no tots els actors aporten el mateix, i que no totes les iniciatives mereixen el mateix suport. Vol dir discriminar, en el sentit estricte del terme: distingir, seleccionar, concentrar recursos i exigir resultats.

Innovar vol dir apostar i discriminar, en el sentit estricte del terme: distingir, seleccionar, concentrar recursos i exigir resultats

Quan això no es fa, el resultat acostuma a ser previsible. Els recursos es dispersen, l’exigència s’afebleix, les estructures es perpetuen i la mediocritat es consolida. El cafè per a tothom és la negació de la competició, i sense competició no hi ha innovació rellevant. Hi pot haver activitat, programes, informes, esdeveniments i retòrica. Però no hi ha el tipus d’intensitat que fa aparèixer projectes capaços de créixer i guanyar fora.

La qüestió no és si els actors són públics o privats. Aquesta distinció és secundària. El que importa és si competeixen, si es comparen amb estàndards internacionals, si tenen incentius per millorar i si poden fracassar. Sense aquesta pressió competitiva, qualsevol ecosistema es torna autoreferencial. I quan un ecosistema es torna autoreferencial, la paraula innovació s’hi repeteix molt, però la innovació real hi apareix poc.

Seria magnífic trobar una fórmula per generar prosperitat sense intensitat competitiva. Però, de moment, no existeix. Les societats que innoven de debò són societats que seleccionen, pressionen i obliguen a competir. Tota la resta és maquillatge.

Tercer gran error: confondre capacitats amb dinàmiques

El tercer gran error, probablement el més profund, és pensar que la innovació es pot explicar simplement a partir de disposar de totes les capacitats. Més enginyers, més patents, més articles científics, més centres tecnològics, més startups, més inversió pública. Tot això és important i també tot això es pot comptar. I precisament per això sedueix tant els responsables públics: perquè és visible, quantificable i fàcil de presentar.

Però el que es pot comptar no és necessàriament el que més importa. El problema no és disposar de tots els ingredients, sinó saber què fer-ne. No n’hi ha prou amb tenir una llista d’ingredients per fer un plat d’estrella Michelin. No n’hi ha prou amb tenir coneixement; cal tenir empreses i institucions capaces d’absorbir-lo, combinar-lo, aplicar-lo i transformar-lo en productes, serveis o avantatges competitius. No n’hi ha prou amb generar talent; cal oferir-li projectes amb ambició, connexions útils i possibilitats reals d’escalar. No n’hi ha prou amb tenir capital; cal que aquest capital trobi propostes amb potencial global.

El problema no és disposar de tots els ingredients, sinó saber què fer-ne. No n’hi ha prou amb tenir una llista d’ingredients per fer un plat d’estrella Michelin

En un món on el talent i el capital es mouen ràpidament, l’avantatge no el té qui acumula més recursos, sinó qui crea millors dinàmiques. Dinàmiques de connexió, de selecció, d’aprenentatge, d’exigència i d’escalat. Aquesta és la diferència entre una societat que parla molt d’innovació i una societat que produeix innovacions rellevants.

Per això moltes estratègies fallen. Perquè es concentren a engrandir l’inventari de recursos, però no a construir les condicions perquè aquests recursos es transformin en projectes globalment competitius. I aquesta transformació no depèn només dels inputs. Depèn de com es relacionen els actors, de quins incentius tenen, de la intensitat competitiva, de quines oportunitats detecten i de si hi ha algú disposat a apostar de veritat.

El problema de fons que perpetua l’statu quo

A aquests tres errors s’hi afegeix un problema encara més estructural: la captura del regulador. Les polítiques d’innovació mouen molts recursos, tenen una forta dimensió tècnica i solen estar molt vinculades a sectors i institucions amb gran capacitat d’organització i interlocució amb el poder públic. Universitats, grans centres de recerca, organismes consolidats de transferència: tots aquests actors tenen veu, xarxes, legitimitat, capacitat de pressió i una gran experiència en defensar els seus interessos. I és natural que ho facin.

El problema és que sovint els actors que haurien de tenir més veu en la definició de les polítiques són precisament els que menys en tenen. Els nous innovadors, els emprenedors que intenten crear mercats, els directius de les empreses emergents que sí que competeixen globalment o els qui estan obrint camí en sectors nous, massa sovint no són al centre de la conversa. No tenen el mateix lobby, ni la mateixa proximitat institucional, ni la mateixa capacitat d’influència.

Sovint els actors que haurien de tenir més veu en la definició de les polítiques són precisament els que menys en tenen

Això fa que moltes polítiques acabin atrapades en la lògica de sempre: reforçar estructures existents, mantenir equilibris coneguts i continuar fent allò que és administrativament còmode i políticament defensable. El resultat és que es parla molt d’innovació, però es continua gestionant sobretot continuïtat.

No hi ha receptes simples per resoldre tot això. Encara s’entén malament què fa que una societat sigui realment innovadora. Però sí que es poden identificar amb força claredat alguns errors recurrents. El primer és voler construir un sistema tancat en un món obert. El segon és cafè per tothom quan cal apostar. El tercer és confondre capacitats amb dinàmiques. I mentre aquests tres errors continuïn presidint moltes polítiques públiques, es continuarà parlant molt d’innovació sense generar-ne prou.