Hi ha impostos que apareixen a la declaració de la renda, d’altres que paguem cada trimestre i alguns que gairebé hem assumit com una fatalitat inherent al simple fet de treballar, consumir o tenir patrimoni. Tanmateix, n’hi ha un altre de molt més subtil que no figura en cap liquidació, que no té tipus impositiu ni genera cap rebut i que, precisament per això, hem normalitzat amb una resignació sorprenent: l’impost sobre el temps. Són aquelles hores que un autònom deixa de dedicar al seu negoci, als seus clients, a cercar oportunitats, a innovar o, senzillament, a descansar. Perquè, novament, alguna administració ha decidit que aquest mateix autònom ha d’emplenar un formulari, presentar una declaració, interpretar una nova obligació, adaptar un programa, comprovar una notificació o acreditar, per enèsima vegada, una informació que massa sovint la mateixa administració ja té.

La darrera estimació de la Federació d’Associacions de Treballadors Autònoms (ATA) és prou contundent per obligar-nos a reflexionar: cadascun dels aproximadament 3,5 milions d’autònoms que hi ha avui a l’Estat espanyol dedica una mitjana de 226 hores anuals a tràmits burocràtics, un 13% més que el desembre de 2025. Segons els càlculs de la mateixa organització, aquest temps representa un cost mitjà de 3.390 euros anuals per professional i, en el conjunt del col·lectiu, l’impacte econòmic s’enfila fins als 11.770 milions d’euros, amb prop de 780 milions d’hores consumides cada any en obligacions administratives. Més enllà de la metodologia emprada per monetitzar aquest temps, la magnitud és prou eloqüent: hem assumit amb una normalitat inquietant que milions d’hores potencialment productives desapareguin any rere any en una teranyina de tràmits que, paradoxalment, no deixa de créixer mentre totes les administracions proclamen la seva voluntat de simplificar-la.

Perquè 226 hores equivalen a més de vint-i-vuit jornades de vuit hores o, si ho preferim, a gairebé sis setmanes de feina. Sis setmanes durant les quals un professional no crea, no ven, no pensa com millorar el seu negoci, no obre nou mercat, no es forma ni desenvolupa nous projectes. És precisament aquí on la qüestió deixa de ser una simple molèstia administrativa per convertir-se en una contradicció econòmica difícil de defensar: fa anys que exigim a empreses i professionals que siguin més productius, més innovadors i més competitius, mentre l’Administració consumeix una part creixent del recurs més valuós i irrecuperable que tenen per aconseguir-ho.

A Catalunya hauríem de prendre’ns aquesta contradicció especialment seriosament, perquè la nostra economia descansa en bona mesura sobre petites i mitjanes empreses, microempreses i professionals independents. Un teixit empresarial extraordinàriament capil·lar que sosté l’activitat, l’ocupació i la vida econòmica arreu del país. No parlem majoritàriament d’estructures amb departaments jurídics, fiscals, laborals, tecnològics o de compliment normatiu, sinó de negocis en què poques persones concentren la direcció, la gestió comercial, l’administració i, sovint, la mateixa execució de l’activitat. En conseqüència, cada nova obligació que des d’un despatx institucional pot semblar menor adquireix una dimensió completament diferent quan recau sobre qui treballa sol o dirigeix una empresa de tres, cinc o deu persones.

Hem assumit amb normalitat que milions d’hores potencialment productives desapareguin en una teranyina de tràmits burocràtics

Aquesta és, des del meu punt de vista, una de les grans mancances del nostre model regulador: legislem massa sovint com si una multinacional i un autònom fossin dues versions de mida diferent d’una mateixa realitat empresarial. I no, no ho són. Una gran corporació absorbeix una nova exigència repartint-la entre equips especialitzats, contractant assessors o incorporant tecnologia; un autònom l’assumeix restant hores al negoci o pagant una gestoria que aprima encara més uns marges que no sempre són generosos. La norma pot ser idèntica, però el cost relatiu de complir-la és radicalment desigual. Per tant, si volem parlar seriosament de competitivitat, també hauríem de començar a parlar de desigualtat burocràtica.

No defenso, naturalment, una economia sense normes. Regular és imprescindible per garantir transparència, drets laborals, seguretat jurídica, protecció dels consumidors i lluita contra el frau. Seria absurd plantejar el debat en termes de regulació sí o regulació no. La qüestió és una altra: quanta regulació necessitem, com la despleguem i, sobretot, quin cost imposem a qui l’ha de complir.

El problema, de fet, no és una norma concreta, sinó la lògica d’acumulació. Cada nova realitat econòmica genera una regulació; aquesta regulació crea procediments, els procediments incorporen obligacions i cadascuna d’aquestes obligacions consumeix una mica més de temps, mentre les exigències prèvies rarament desapareixen. Legislem per sedimentació, superposant capes fins a construir un entramat que pot resultar perfectament comprensible per a qui l’ha dissenyat i extraordinàriament feixuc per a qui l’ha d’acatar. Després, quan la complexitat esdevé insostenible, anunciem solemnement plans de simplificació administrativa que conviuen, sense cap mena de rubor, amb noves obligacions. Costa imaginar una paradoxa més ben institucionalitzada.

I el més sorprenent és que tot això succeeix en plena era de transformació digital. Hem creat seus electròniques, eliminat bona part del paper, generalitzat els certificats digitals i automatitzat procediments, però digitalitzar no significa necessàriament simplificar. Un tràmit prescindible no deixa de ser-ho perquè ara el fem des d’una pantalla, de la mateixa manera que demanar reiteradament una informació que l’Administració ja posseeix no es converteix en innovació pel simple fet de fer-ho mitjançant un formulari electrònic.

Legislem massa sovint com si una multinacional i un autònom fossin dues versions de mida diferent d’una mateixa realitat empresarial

En determinats casos, fins i tot, la digitalització ha comportat una transferència silenciosa de feina des de l’Administració cap a ciutadans, autònoms i empreses. Som nosaltres qui introduïm dades, descarreguem certificats, gestionem credencials, consultem notificacions, interpretem instruccions i resolem incidències. El paper ha desaparegut, certament, però bona part de la càrrega administrativa continua intacta. Modernitzar una administració no consisteix a traslladar el mateix laberint a una pantalla més bonica, sinó a qüestionar si el laberint continua tenint sentit.

I aquí sorgeix una de les contradiccions que més em costa acceptar. L’Administració exigeix a qualsevol empresa que controli costos, elimini processos improductius, automatitzi tasques, augmenti l’eficiència i rendeixi comptes pels resultats. Tanmateix, resulta difícil entendre per què aquesta mateixa exigència no s’aplica amb idèntica severitat a la mateixa maquinària administrativa. Si una empresa obligués els seus clients a dedicar cada vegada més hores a relacionar-s’hi mentre proclamava que estava simplificant els processos, probablement acabaria perdent-los. L’Administració, en canvi, gaudeix del privilegi extraordinari de no tenir competència, i potser aquesta absència d’alternativa explica per què el cost del temps que imposa als altres continua sense ocupar el lloc que mereix en el debat públic.

Aquesta realitat, a més, transcendeix les fronteres espanyoles. Europa ha desenvolupat una capacitat reguladora formidable i, en molts àmbits, imprescindible, però encara ens costa incorporar amb prou rigor el cost acumulatiu de la regulació sobre qui l’ha d’executar. La competitivitat europea no es juga només en les grans decisions sobre energia, tecnologia, finançament o política industrial, sinó també en milers de petites friccions quotidianes que resten agilitat a qui intenta generar activitat econòmica. Podem aprovar grans plans per impulsar l’emprenedoria, destinar recursos a la digitalització i pregonar la necessitat de fer créixer les nostres empreses, però si paral·lelament convertim el compliment normatiu en una especialitat professional, estarem subvencionant amb una mà allò que dificultem amb l’altra.

La mateixa ATA assenyala que el 90% dels autònoms constata un increment de les càrregues administratives, tributàries i vinculades a la Seguretat Social, mentre que el 41% considera prioritària la reducció d’aquestes gestions per facilitar tant la generació de riquesa com la conciliació. Aquesta darrera qüestió és especialment rellevant perquè acostumem a analitzar la burocràcia exclusivament en termes econòmics i oblidem el seu cost humà. Si distribuïm aquestes 226 hores al llarg de l’any, parlem de més de quatre hores setmanals absorbides per obligacions administratives, un temps que, en el cas de molts autònoms, acaba inevitablement envaint les tardes, els caps de setmana o les hores de descans. Aleshores ja no parlem només de productivitat perduda, sinó d’una manera molt concreta d’empobrir la qualitat de vida.

Hauríem de començar a exigir a l’Administració que expliqui per què necessita cada dada, cada declaració i cada tràmit

Hi ha encara un altre cost, molt més difícil de quantificar i probablement més corrosiu: el desànim. El d’aquell professional que decideix no contractar perquè incorporar un treballador implica una nova dimensió administrativa; el de qui prefereix no ampliar el negoci perquè créixer implica multiplicar obligacions; o, encara pitjor, el de qui té una bona idea, però, davant la complexitat fiscal, laboral i burocràtica que comporta convertir-la en empresa, decideix que no paga la pena. Un país no perd emprenedoria únicament quan una empresa abaixa la persiana. També en perd cada vegada que algú decideix no aixecar-la.

Ha arribat el moment, doncs, d’invertir la càrrega de la prova. En lloc d’exigir sempre al ciutadà i a l’empresa que acreditin, comuniquin i justifiquin, hauríem de començar a exigir a l’Administració que expliqui per què necessita cada dada, cada declaració i cada tràmit. Qualsevol nova regulació empresarial hauria d’incorporar una estimació transparent no tan sols del seu impacte pressupostari, sinó també de les hores que exigirà a qui l’ha de complir, especialment quan parlem de microempreses i autònoms. I, sobretot, cada nova obligació hauria d’anar acompanyada d’una pregunta que sorprenentment formulem molt poc: quina d’anterior podem eliminar?

Simplificar significa legislar millor, coordinar administracions, compartir informació entre organismes i assumir un principi que hauria de resultar elemental: el temps dels ciutadans també té valor econòmic. Si mesurem fins a l’últim decimal la productivitat dels treballadors, els costos laborals, els marges empresarials o el rendiment de les inversions, no sembla cap extravagància començar a calcular també quanta activitat productiva sacrifiquem per sostenir procediments que potser ningú no s’ha atrevit a revisar.

Fa massa anys que expliquem als autònoms què han de fer per adaptar-se al futur. Els exigim que es digitalitzin, innovin, es formin contínuament, siguin sostenibles, augmentin la productivitat i competeixin en un mercat cada vegada més exigent. Potser ha arribat l’hora de capgirar la pregunta i plantejar-nos què està disposada a fer l’Administració per adaptar-se a ells. Perquè 226 hores anuals no són una anècdota, ni una incomoditat inevitable, ni el preu natural de viure en una economia avançada: són temps que no tornarà, projectes que no s’impulsaran, negoci que no es generarà i hores personals que ningú no retornarà.

I si realment creiem que els autònoms són imprescindibles per sostenir l’economia del país, potser caldria demostrar-ho d’una manera revolucionàriament senzilla: deixant-los treballar. L’Administració, avui, també forma part del nostre problema de productivitat.