Fa uns dies vaig anar a la farmàcia per comprar un medicament per a la meva neta. Quan vaig entrar, estaven atenent un client d’una edat que situaria de forma aproximada en els 70 anys i que, proveït de dues targetes sanitàries, va rebre (anava a dir ‘comprar’, però no em sembla el terme més adequat) un total de 16 medicaments per un cost de sis euros.

Quan va arribar el meu torn, al marge de traslladar-li la petició concreta, em vaig permetre fer-li a la farmacèutica un comentari sobre el que acabava de presenciar. I en concret, com el nostre sistema de salut podia receptar tal nombre de medicaments (si prenem com a referència la mitjana de vuit receptats per persona)? Bé, la seva resposta em va deixar sense rèplica possible: “És probablement un excés, però nosaltres (els farmacèutics), què podem fer?”.

Es tracta d’una escena molt reveladora, una espècie de micro-radiografia reflex d’una cultura social que no sé molt bé on ens durà. En ella –i en només uns pocs segons– es condensa un problema enorme que podem caracteritzar a través de tres aspectes: la medicalització de la vida ciutadana, la falta de consciència social que ens impedeix que assumim una certa crítica sobre el mal ús de determinats serveis públics i la impotència d’una professional enfront d’una maquinària davant la qual, si bé s’admet que no funciona adequadament, no té sentit oposar-s’hi.

Es tracta d’una situació que m’atreveixo a llegir des de moltes perspectives. En primer lloc, la sociològica com a exemple d’una cultura social (bonisme) que ha institucionalitzat, sense cap lògica ni sentit, l’ús dels medicaments i per la que les persones majors som, a més, tractades com a subjectes no autònoms. En segon terme, l’ètica com a mostra de com la responsabilitat es dilueix en estructures burocratitzades (“jo només despatxo”, “jo només recepto”, “jo només segueixo el protocol”). Per últim, l’econòmica com a reflex d’una percepció social totalment desenfocada respecte a una despesa pública invisible (considerada fins i tot com a sagrada) i que ningú s’atreveix a controlar ni molt menys auditar.

És probable que ambdues persones (l’usuari del sistema sanitari i la farmacèutica) tinguin el convenciment que estan fent el correcte

El més inquietant de tot això és que és probable que ambdues persones (l’usuari del sistema sanitari i la farmacèutica) tinguin el convenciment que estan fent el correcte perquè el sistema els ho permet, facilita i fins i tot incentiva.

Si ens centrem en els aspectes sanitaris, i encara que només sigui com a espectador del que ocorre al meu voltant, crec que hem creat una estructura que ha convertit la salut en un flux logístic. La malaltia es gestiona com si fos una cadena de subministrament (diagnòstics, receptes, caixes, dades i reemborsaments, entre altres). Cada engranatge compleix la seva funció i ningú sembla tenir marge per preguntar: el metge prescriu, el farmacèutic dispensa, el pacient confia, el sistema paga. Tot correcte. Tot ineficient. Tot inhumà.

Però el més greu no és la despesa, que també, sinó la lògica que subjau: la medicalització de la vida com a forma de gestió social. Perquè en tal context cada medicament és, en el fons, una forma de control. No necessàriament conspiratiu, però sí cultural. Control sobre el cos, sobre la incertesa, sobre l’envelliment i sobre la soledat. Quan el sistema no sap com acompanyar, recepta. Quan no pot transformar, seda. Quan no vol escoltar, dosifica. El problema radica en el fet que hem renunciat a la pregunta pel sentit de la cura.

La farmacèutica a la qual al·ludia al principi tenia raó: què faria ella? Si no dispensa, incompleix la norma. Si pregunta, envaeix terreny mèdic. I finalment es converteix en un obstacle burocràtic. Està atrapada, com tants altres, en la lògica del compliment. I això mateix passa en gairebé tots els sectors públics i privats: professionals intel·ligents, formats i crítics atrapats en un sistema que premia l’obediència i castiga la reflexió. I així, sense adonar-nos-en, convertim el benestar en consum i la salut en tràmit. El resultat és un sistema sanitari saturat, econòmicament insostenible i emocionalment buit.

L’acte de cuidar, aquesta antiga aliança entre coneixement, escolta i acompanyament, se substitueix per un intercanvi automatitzat. On abans hi havia una conversa, ara hi ha un clic en la recepta electrònica; on hi havia un vincle, hi ha un número de lot; on hi havia humanitat, hi ha protocol. El més inquietant és que el mateix pacient participa encantat. El sistema l’ha entrenat per no preguntar, per confiar cegament, per exigir la seva dosi com un dret adquirit. No volem salut: volem certesa. I el fàrmac l’ofereix en píndoles d’obediència.

Hem après a obeir sense pensar, a cuidar sense mirar, a gastar sense entendre

És més senzill continuar prenent alguna cosa que revisar el perquè, més fàcil omplir la bossa que obrir el buit. I mentrestant, les dades s’acumulen. No les de salut, sinó les de la despesa. Espanya supera cada any rècords de consum farmacèutic, en un país on les patologies cròniques es disparen a conseqüència que hem aconseguit tenir una esperança de vida que és envejada per la resta del món. Però intueixo que l’excés de medicació no ha de ser una de les raons bàsiques d’aquest allargament.

En l’endemig, seguim actuant com si la solució fos afegir una altra caixa més a la farmaciola. Crec que hi hauria d’haver un punt d’inflexió possible que no passa per retallar, sinó per humanitzar de nou la sanitat. Això és, per retornar als professionals el poder de preguntar, per crear espais on el pacient participi de veritat en la seva cura, per integrar dades de forma intel·ligent per anticipar, no per reaccionar. Un nou entorn en què la farmàcia, aquest lloc quotidià on es creuen les biografies i els codis de barres, podria esdevenir un espai d’escolta, d’educació sanitària i de diàleg intergeneracional.

Potser la farmacèutica que em va respondre amb resignació podria dir algun dia: “Faríem una cosa diferent”. Perquè sí, podríem fer-ho. Podríem pensar la salut com un ecosistema, no com una línia de producció. O parlar de longevitat activa, de benestar emocional, d’alimentació conscient, d’acompanyament digital. O dissenyar una intel·ligència artificial que no recepti més, sinó millor. Podríem fins i tot ensenyar als nostres majors –i a nosaltres mateixos– a conviure amb la fragilitat sense convertir-la en patologia. Però per a això cal atrevir-se a canviar la relació entre l’usuari i el sistema, a trencar l’encanteri del protocol, a retornar-li la part de l’ànima que va perdre en algun punt entre la pantalla del metge i el taulell de la farmàcia.

L’escena –setze medicaments i cap pregunta– no és, lamentablement, un cas aïllat. És un mirall. Reflecteix com hem après a obeir sense pensar, a cuidar sense mirar, a gastar sense entendre. També és la mostra d’on pot començar el canvi: just aquí, on algú s’atreveix a preguntar el que sembla obvi: per què? Què podem fer?

P.D.: Us demano disculpes pel fet que, per una vegada, aquestes reflexions no responen a l’objecte de la secció Té futur el treball?. Encara que amb probabilitat hi haurà algú que pugui pensar en les conseqüències que aquest nou paradigma podria suposar en termes de volum d’ocupació, no soc capaç d’analitzar l’impacte quantitatiu. Però em seria relativament fàcil identificar els canvis qualitatius que això podria implicar.