Sovint pensem que el futbol és només un esport, però en realitat funciona com el laboratori de comportament humà més gran i transparent del món. I el que passa avui als estadis és un símptoma primerenc d'una crisi més profunda que definirà la nostra era. Qui interpreta que això és una simple discussió sobre regles de joc, no comprèn el que passa.

Per entendre cap a on va la nostra relació amb la intel·ligència artificial (IA), primer hem d'entendre per què el futbol, l'esport més popular del planeta, es va tornar sobtadament miserable per als seus aficionats. I el culpable té nom, és el VAR.

Què és exactament el VAR?

Per a qui no viu el dia a dia de l'esport, és fonamental explicar què és aquest mecanisme. Les sigles corresponen a “Àrbitre Assistent de Vídeo”. En la pràctica, significa que les decisions ja no les pren únicament l'ésser humà que corre pel camp amb un xiulet.

Ara, existeix una sala tancada, plena de pantalles i tècnics, on altres jutges revisen cada jugada polèmica. Tenen la capacitat d'aturar el partit, rebobinar la imatge, veure-la en càmera lenta i traçar línies digitals mil·limètriques sobre la gespa per determinar si la punta d'una bota estava avançada o no.

La premissa amb què es va vendre aquesta tecnologia va ser seductora, es va parlar de “justícia total”. Es va prometre que, en eliminar l’error humà, el joc seria més just. I aquesta tecnologia venia a netejar les imperfeccions de la nostra biologia. No obstant això, el resultat va ser una paradoxa dolorosa perquè el joc és tècnicament més precís, però l’experiència humana de presenciar-lo s’ha trencat.

La intolerància a l'"eina trencada"

Per què la gent odia el VAR? Aquí és on comencem a veure la doble vara amb què mesurem la realitat. Quan un àrbitre humà s'equivoca, per exemple, no veu un penal o xiula una falta que no va ser, el fanàtic s'enfureix, crida i es queixa. Però, en el fons de la seva psique, hi ha una acceptació. Entenem que l'àrbitre és una persona, que pot estar tapat per un jugador, pot parpellejar o sentir pressió. El seu error té una narrativa perquè és un "error honest", part del drama de la vida.

Amb la màquina, eixa benevolència desapareix. Tenim un pacte utilitari amb la tecnologia i la seva única raó d'existir és ser perfecta. Si el VAR deté el partit durant quatre minuts per a analitzar una imatge i el resultat segueix sent confús, no es veu com un error, se sent com una estafa.

Si l'eina destorba, és una “eina trencada”. I a les eines no se les perdona, només se les llença a les escombraries. Però aquesta impaciència és només la punta de l'iceberg perquè, sota la frustració tècnica, s'amaga alguna cosa més fosca, i és el nostre tribalisme.

La rebel·lió dels objectes: la síndrome de Hitchcock

Hi ha un moment en què la tecnologia deixa de ser una eina passiva, com un martell o una calculadora, i comença a assemblar-se massa a un ésser viu.

Alfred Hitchcock va capturar aquest terror magistralment en la seva pel·lícula Els ocells. El que ens esfereeix en aquesta cinta no és només l'atac físic, sinó la idea que alguna cosa que considerem “decorat” o “fons” de sobte adquireix voluntat pròpia i s'organitza contra nosaltres.

El VAR i la IA representen avui aquest paper. Mentre l'ordinador es limitava a processar dades en silenci, era la nostra esclava. Però ara, la màquina “opina” i atura el flux del temps humà per imposar la seva veritat digital.

Això activa al nostre cervell una alarma biològica primitiva, la xenofòbia digital.

Els éssers humans som tribals per naturalesa i desconfiem del que no pertany al nostre grup. Històricament, discriminem l'estranger, el que té un altre color de pell o parla un altre idioma. Però ara, ens enfrontem a un "estranger" radical, una entitat que no és biològica, un "No-Home" que envaeix territoris percebuts com a exclusius de la nostra espècie, per exemple el judici, la justícia i el llenguatge.

La paradoxa de l'immigrant

Si aprofundim en aquest rebuig, ens trobem amb una contradicció fascinant que ja hem vist en les crisis migratòries humanes. És un "doble vincle" impossible de resoldre.

Pensem en com certes societats reaccionen davant l'immigrant. Primer, se'l menysprea per ser diferent i es diu: "Per què no s'adapten? Per què no s'assemblen més a nosaltres?". S'exigeix que l'assimilació sigui total.

Però aquí hi ha l'agafada, quan l'immigrant finalment s'assimila, quan aprèn l'idioma a la perfecció i adopta els costums locals, el menyspreu no desapareix, sinó que muta.

Ara neix el sospitós cap a l'"impostor". Molesta que s'assembli massa a nosaltres, que sigui una còpia falsa.

Amb la IA ens passa exactament el mateix. Si la màquina és freda i mecànica com ho és el VAR actual, l'odiem perquè és “ximple”, perquè no entén el context, perquè és inhumana i talla el clima emocional, i li exigim que sigui més humana.

Però si la IA arribés a simular perfectament la humanitat, si un chatbot ens parlés amb veritable empatia o una màquina dictés sentències amb “misericòrdia”, el nostre rebuig seria encara més visceral.

Entraríem en el que es coneix com la “vall inquietant”. Sentiríem repulsió davant l'impostor que intenta usurpar la nostra identitat. Igual que amb l'immigrant en la paradoxa xenòfoba, la màquina perd si és diferent, i perd encara més si és igual.

El mirall de Hobbes: per què tenim por de la consciència artificial?

Finalment, això ens porta a l'última pregunta: per què la nostra fantasia col·lectiva sobre el futur de la IA sempre és apocalíptica? Per què, quan pensem en màquines conscients, imaginem Matrix o Terminator? Per què assumim que una súper-intel·ligència voldria exterminar-nos?

La resposta no està en els xips de silici, sinó en el nostre propi mirall.

Tito Maci Plaut, el dramaturg romà, va descriure: "L'home és un llop per a l'home”. La nostra història com a espècie és la història de la dominació. Hem conquerit, esclavitzat i desplaçat tot el que era més feble que nosaltres.

Quan mirem la IA i sentim por, el que fem és projectar la nostra pròpia naturalesa depredadora sobre l'algoritme. Assumim que si alguna cosa és intel·ligent i conscient, inevitablement voldrà conquerir, perquè això és exactament el que nosaltres faríem.

La nostra por a la màquina no és a l'artificial, sinó a trobar-nos tancats en una habitació amb un altre “llop”. Un que potser serà més ràpid, més fort i més intel·ligent que nosaltres.

Per això, la resistència que veiem avui als estadis de futbol contra el VAR no se solucionarà amb millors càmeres o processadors més ràpids. És una batalla antropològica i estem programats biològicament per defensar la nostra tribu de qualsevol cosa que s'atreveixi a imitar-nos sense tenir la nostra sang. I aquesta desconfiança, aquesta xenofòbia cap al no-biològic, serà la barrera més difícil d'enderrocar en el segle que comença.

Les coses com són.