Fa uns dies em vaig trobar amb un vell conegut anomenat Ramon. I vaig entendre, bastant ràpid, que s'havia convertit en un d'aquests escèptics de la intel·ligència artificial. No exactament un enemic de la IA, però sí algú entestat a restar importància al fenomen, com si tot això fos una moda exagerada, una il·lusió col·lectiva o una exageració de consultors amb PowerPoint.

En un moment de la conversa em va dir:

—Al final, les respostes de la intel·ligència artificial no són més que una qüestió de probabilitats.

Ho va dir com qui acaba de desmuntar el truc d'un mag. Com si hagués descobert que darrere de la intel·ligència artificial no hi ha pensament, sinó càlcul. Com si això bastés per tancar el debat. Em vaig quedar atònit. No perquè la frase fos falsa. En bona part, és certa. Els grans models de llenguatge funcionen calculant probabilitats: donat un context, estimen quina paraula, fragment de paraula o signe té més sentit que aparegui després. Però em va sorprendre que algú cregués que aquesta explicació rebaixa el fenomen. Perquè, ben mirat, per ventura nosaltres no fem una cosa semblant?

Els humans també vivim interpretant indicis. Associem conceptes. Reconeixem patrons. Anticipem conseqüències. Emetem judicis amb informació incompleta. Decidim sense certesa absoluta. Quan confiem en algú, quan diagnostiquem un problema, quan intuïm una oportunitat o quan escrivim una frase, no posseïm tota la veritat: treballem amb senyals. La intel·ligència humana no viu només de certeses. Viu d'inferències.

A vegades raonem de forma deductiva: si les premisses són vertaderes, la conclusió s'imposa. Altres vegades raonem de forma inductiva: observem casos particulars i extraiem una regla general. I moltes vegades, potser les més interessants, raonem de forma abductiva: a partir de pistes incompletes, busquem la millor explicació possible. És el raonament del metge, del detectiu, del científic, de l'emprenedor, del periodista i del dissenyador. No parteix de l'evidència total, sinó del rastre. No demostra des del principi: proposa, interpreta, arrisca.

Per això, dir que la IA "funciona amb probabilitats" no hauria de servir per menysprear-la. Hauria de servir per entendre millor què significa pensar. I llavors, potser per una associació massa fàcil, però massa temptadora, el Ramon de la meva conversa em va portar a un altre Ramon molt més decisiu: Ramon Llull. El primer volia reduir la intel·ligència artificial a un càlcul de probabilitats. El segon, fa més de set segles, ja havia imaginat una cosa molt més ambiciosa: una arquitectura per ordenar el pensament.

Per entendre-ho, cal situar-lo en el seu món. Ramon Llull neix a Mallorca al segle XIII, en una illa que no era una perifèria adormida, sinó una frontera viva del Mediterrani. Un lloc de pas, de comerç, de llengües barrejades, de memòries superposades. Una terra cristiana recentment incorporada a la Corona d'Aragó, però encara travessada per la cultura islàmica, l'àrab, l'herència jueva, el llatí de l'Església i el català, que s'afirmava com a llengua de creació i pensament. Mallorca no era només un paisatge bonic. Era un encreuament de mons.

I d'aquest territori fronterer van sorgir Llull i una de les grans obres intel·lectuals de l'Edat Mitjana: l'Ars Magna. La Stanford Encyclopedia of Philosophy presenta Ramon Llull com una figura destacada de la filosofia medieval i reconeix la seva Ars Magna com un sistema lògic combinatori concebut per descobrir la veritat i utilitzat com a instrument de diàleg intel·lectual. Stanford, en les seves notes sobre filosofia computacional, recorda, a més, que Leibniz es va inspirar, en part, en l'Ars Magna de Llull com a eina combinatòria d'argumentació i anàlisi.

En efecte, la seva Ars Magna era una mena de màquina de pensar feta amb lletres, figures, principis i combinacions. No era una màquina electrònica, clar. Era una màquina conceptual. Però contenia una intuïció decisiva: el coneixement pot representar-se simbòlicament i operar mitjançant combinacions. Llull no va inventar la intel·ligència artificial. Dir-ho així seria una exageració. Però sí que va imaginar una cosa que avui ens resulta sorprenentment familiar: representar conceptes, combinar-los segons regles i produir nous arguments. És a dir, convertir part del raonament en un sistema operatiu del pensament.

Llull va voler fer visible el mecanisme del pensament. I aquí hi ha el pont: Llull, la IA i el vell somni de pensar millor. Llull no va construir ordinadors. Però va anticipar una imaginació computacional: la idea que pensar pot ser, en part, combinar símbols de manera ordenada.

Aquesta línia travessa segles. Passa per Leibniz, per la lògica formal, per la computació, per la intel·ligència artificial simbòlica i arriba, transformada, fins als models generatius actuals. De fet, la connexió entre Llull i la intel·ligència artificial no és una fantasia personal. Existeix literatura acadèmica que la tracta explícitament: el llibre Ramon Llull: From the Ars Magna to Artificial Intelligence, publicat per l'Artificial Intelligence Research Institute del CSIC, aborda de forma directa aquesta relació. També hi ha treballs recents que recuperen l'Ars combinatòria de Llull com a inspiració per a sistemes actuals d'ideació assistida per LLM.

Naturalment, un LLM no funciona com les rodes de Llull. No gira discos de paper ni combina atributs teològics. Un model de llenguatge actual s'entrena amb enormes quantitats de text i aprèn patrons estadístics mitjançant xarxes neuronals profundes. La seva tasca bàsica consisteix a predir, en cada context, quina és la continuació més probable.

Però reduir-ho a "només probabilitat" és tan pobre com dir que una simfonia és "només aire vibrant" o que un quadre és "només pigment sobre tela". La descripció tècnica pot ser certa i, al mateix temps, insuficient per comprendre la magnitud cultural del fenomen. La probabilitat no és el contrari del coneixement. Moltes vegades és la seva forma més honesta.

La medicina treballa amb probabilitats. L'economia treballa amb probabilitats. La meteorologia treballa amb probabilitats. La inversió, la política, l'educació i l'emprenedoria es basen en probabilitats. Vivim prenent decisions sota incertesa. Pensem sense veure-ho tot. Actuem sense garanties.

La IA no substitueix el judici humà, però pot ampliar-lo. No posseeix consciència, biografia ni responsabilitat moral. Però pot ajudar-nos a explorar possibilitats, formular hipòtesis, contrastar idees, sintetitzar informació, escriure millor, programar, dissenyar i aprendre. Per això Ramon Llull és tan actual. Perquè ens recorda que el somni d'augmentar la intel·ligència humana no va néixer a Silicon Valley. Ve de lluny. Ve de la filosofia, de la lògica, del diàleg entre cultures, de l'esforç per ordenar el món i fer-lo pensable.

Llull va voler construir una eina per raonar millor. Avui construïm eines per pensar amb dades, llenguatge i models generatius. La distància històrica és immensa, però la pregunta de fons segueix viva: podem dissenyar sistemes que ens ajudin a pensar millor sense renunciar al més humà del pensament? Aquell Ramon escèptic volia rebaixar la IA dient que tot era probabilitat. I a mi em va portar fins a l'altre Ramon: el que va entendre que pensar també consisteix a ordenar combinacions, recórrer possibilitats i buscar sentit entre signes.

Sí: la IA funciona amb probabilitats. Però nosaltres també vivim entre probabilitats. Amem, decidim, investiguem, emprenem i eduquem sense certeses absolutes. Interpretem signes. Formulem hipòtesis. Construïm sentit. Tot és probabilitat, sí. Benvinguts al món real.