El món acaba de descobrir que no hi ha prou electricitat per sostenir la intel·ligència artificial (IA). El cas més visible és el d'Amsterdam: el govern neerlandès va frenar la construcció de nous centres de dades perquè la xarxa elèctrica ja no arriba. Això és un senyal global, en gairebé tots els països desenvolupats la demanda d'energia creix a una velocitat que la infraestructura no pot igualar.

Els data centers, on funcionen els models d'IA que processen les nostres cerques, tradueixen textos, creen imatges o analitzen mercats, es van convertir en devoradors d'electricitat. Cada vegada que algú entrena un model nou o fa milions de consultes a un assistent virtual, el consum creix en una proporció que pocs entenen i gairebé ningú pot controlar.

Davant d'aquest panorama, apareixen solucions precipitades. La més difosa és la que planteja la RAND Corporation, una institució amb prestigi històric en planificació tecnològica, que proposa “esprémer” la xarxa actual: usar millor les línies existents, retardar el tancament de plantes tèrmiques i accelerar els projectes aprovats.

En teoria sona raonable, però en la pràctica és un pal·liatiu. És com intentar que un motor vell corri una cursa agregant-hi més oli. Pot servir un temps encara que no canvia res. RAND parteix d'un diagnòstic correcte per la falta de capacitat immediata, però l'enfronta amb eines del segle passat. La xarxa no necessita més pegats, necessita una reorganització

Altres veus reclamen construir noves centrals, més parcs solars i eòlics, i més bateries. El problema és que la infraestructura elèctrica no s'aixeca d'un dia per l'altre, cada línia d'alta tensió requereix permisos, oposició veïnal, acords polítics i anys de feina.

En alguns països europeus els projectes triguen més d'una dècada a connectar-se. A més, la generació renovable és intermitent i no sempre coincideix amb els pics de consum. Per això es parla de combinar-la amb bateries, però el cost d'aquestes solucions encara és alt i la seva implementació massiva demana temps, precisament el que no hi ha.

Els Països Baixos són avui la mostra més visible d'aquest límit. La xarxa nacional té milers d'empreses esperant un punt de connexió, els municipis van imposar moratòries als centres de dades i els operadors elèctrics admeten que, fins i tot amb tots els projectes en marxa, no hi haurà prou energia abans del 2035.

Una cosa similar passa a Irlanda, on els data centers consumeixen més del 20% de tota la capacitat del país. Els Estats Units afronta la mateixa tensió, amb estats com Virgínia o Texas, saturats pel creixement de les granges de servidors. El que semblava un problema d'enginyeria es converteix en una restricció econòmica i política.

El més sorprenent és que les solucions discutides als fòrums oficials no qüestionen l'arrel del problema. Tots parteixen de la idea que la demanda energètica de la IA és un fet natural i inamovible.

Tanmateix, no ho és, ja que la IA no és una tempesta: és un conjunt de processos dissenyats per humans, amb marges d'optimització. No es tracta només de produir més energia, sinó d'utilitzar-la d'una altra manera. Si les xarxes elèctriques no poden expandir-se al ritme de la computació, llavors és la computació la que s'ha d'adaptar al ritme de l'energia disponible.

Aquesta és la gran omissió del debat actual. Ningú adverteix que la IA exigeix electricitat i també és la que ajuda a resoldre el problema. Una IA administra els fluxos d'energia millor que qualsevol operador humà. Anticipa quan una regió tindrà excés de generació o quan convé desplaçar el consum cap a hores vall.

Decideix en temps real on convé executar una tasca pesada i on posposar-la. Si cada centre de dades tingués un sistema reorganitzant la seva càrrega segons la disponibilitat d'energia, bona part del problema s'alleujaria sense construir una sola planta nova.

Imaginem que les grans plataformes tecnològiques comparteixen informació sobre l'estat de les seves xarxes, les tarifes, l'oferta renovable i els pronòstics climàtics. Una IA central coordinarà aquest entramat com un cervell que administra el seu propi cos.

Quan hi ha vent a Dinamarca i sol a Espanya, el sistema mou el processament cap a aquests llocs. Quan cau la producció, trasllada la feina a regions amb excedent. La IA es converteix en un agent que redistribueix l'esforç, no en una boca que només demana més aliment

També intervindrà dins dels models, avui els algorismes s'entrenen sense considerar el cost energètic de cada càlcul. Tanmateix, existeixen mètodes per reduir el consum sense perdre precisió: usar menys paràmetres actius, ajustar dinàmicament la freqüència de còmput o suspendre processos quan l'aportació marginal és mínima.

Tot això, pot fer-se mitjançant algorismes i ja hi ha empreses experimentant amb el que anomenen “models conscients d'energia”. No és ciència-ficció; és una línia de desenvolupament que retallarà la despesa elèctrica de la IA en més del 40% si s'aplica de forma global.

Mentrestant, els governs discuteixen si construir o no més centrals de gas, sí aprovar línies noves, sí autoritzar subestacions. El debat gira al voltant del subministrament, no de la gestió. És el mateix reflex de sempre: quan falta alguna cosa, produir més.

Però el coll d'ampolla energètic del segle XXI no es resol només amb producció. La veritable innovació rau en l'ús intel·ligent de què ja existeix. El planeta té prou energia, però la distribueix malament, l'usa pitjor i la malgasta en ineficiències que una IA detecta a l'instant.

La paradoxa és evident: la IA porta al límit la xarxa elèctrica mundial, i és també l'única eina capaç de reequilibrar-la. El que falta no és electricitat, sinó intel·ligència aplicada a l'electricitat. Mentre les institucions repeteixin les receptes de sempre, cada avenç en poder de còmput significarà més tensió, més plantes fòssils, més emissions i més costos. En canvi, si s'integra la IA dins del sistema energètic, no com un consumidor sinó com un gestor, el cercle es tanca.

La solució no és fora del problema, és a dins. Els models que avui consumeixen megabits contribuiran a administrar-los amb un redisseny mínim. La pregunta no és com alimentar la IA, sinó com usar la IA per alimentar el món. Perquè l'electricitat no és infinita i el temps tampoc. I la carrera per sostenir l'era digital ja no depèn de més cables ni més turbines, sinó d'una decisió molt més simple: permetre que la IA, per una vegada, pensi en la seva pròpia energia.

Les coses com són