Imagina que el teu país té accés a les millors eines del món per construir autos, però ningú no sap manejar, arreglar o dissenyar un motor. Per més màquines que tinguis, res no es mourà. Això passa avui amb els xips, aquests components diminuts que funcionen com el cervell dels mòbils, computadores, televisors, autos moderns, targetes bancàries, avions, satèl·lits i fins i tot semàfors. Estan en tots costats. Però el món es queda sense persones que sàpiguen fer-los.

La producció de xips —o semiconductors, com s'anomenen tècnicament— depèn, sobretot, de comptar amb milers de persones molt ben preparades, amb coneixements tècnics avançats i capacitat per resoldre problemes en temps real. I aquesta gent escasseja cada vegada més.

El problema no és nou, però ara és urgent

Des de fa anys es forma una tempesta perfecta: la demanda de xips va créixer a nivells històrics gràcies a la intel·ligència artificial, la internet de les coses (IoT) i els cotxes elèctrics. Alhora, el nombre d'enginyers que treballen en aquesta indústria no creix al mateix ritme. Molts prefereixen anar-se'n a empreses de programari o tecnologia digital, on les condicions laborals són més flexibles i els salaris igualment atractius.

A més, formar un enginyer que pugui desentrampar-se en aquesta indústria no s'aconsegueix en dos o tres anys. És un procés llarg: primer acaba el secundari, després estudia una carrera universitària que pot durar entre cinc i sis anys, i en molts casos fa un postgrau o doctorat. En total, estem parlant de mínim vuit anys. O sigui que qualsevol solució que es pensi avui, tot just donarà fruits en la pròxima dècada.

La competència mundial per talent es va tornar ferotge

Les empreses més grans del sector fan l'impossible per atreure enginyers. Algunes ofereixen salaris altíssims. D'altres donen beques, habitatge i beneficis familiars. D'altres van a universitats i fan sortejos per als quals s'apropin amb el seu currículum. En alguns casos, fins i tot es va descobrir que empreses estrangeres van entrar en altres països fent-se passar per companyies internacionals per poder contractar d'amagat els seus enginyers més ben capacitats. Això va passar, per exemple, a Taiwan, on empreses xineses van buscar captar empleats locals disfressant-se amb altres noms.

Això demostra com de valuós que es va tornar el coneixement tècnic. No es tracta només de tenir una patent o una màquina, sinó de tenir la persona que sap fer-la com funcionar. És com en una cuina d'alta gastronomia: pots tenir els millors ingredients, però si no hi ha un xef que sàpiga què fer amb ells, ningú no menja bé.

Què fan les empreses més avançades per enfrontar aquest problema?

Algunes companyies inverteixen en formació directa. Per exemple, TSMC —l'empresa taiwanesa més important del món en aquest rubro— organitza esdeveniments per atreure dones, estudiants d'escoles tècniques, i fins i tot persones que no venen de carreres científiques tradicionals. Fan vídeos mostrant les seves pròpies enginyeres, expliquen les seves històries, i expliquen que hi ha lloc per a tothom, si tenen ganes d'aprendre.

Altres empreses, com ASML o Tokyo Electron, contracten gent a Corea del Sud, el Japó, els Estats Units, Alemanya i Taiwan alhora. I no es tracta d'unes quantes persones: estem parlant de plans per contractar-ne 8.000, 10.000, 15.000 empleats nous en pocs anys. També formen aliances amb universitats. Donen beques, pràctiques professionals, i fins i tot ofereixen contractes abans que els estudiants acabin la carrera. És una manera d'assegurar-se talent abans que se l'emporti una altra empresa.

Per què no arriba amb utilitzar intel·ligència artificial per reemplaçar persones?

Una de les preguntes que molts es fan és: no es pot utilitzar IA per resoldre això? I la resposta és: en part sí, però amb límits clars. La intel·ligència artificial pot ajudar molt en certes tasques, com el disseny de xips o la detecció d'errors. Per exemple, un programari amb IA pot provar milers de combinacions de disseny en poc temps i elegir la millor. També pot avisar quan una màquina està a punt de fallar, la qual cosa permet evitar pèrdues milionàries.

Però hi ha tasques que continuen depenent de l'experiència humana. A les fàbriques on es fan els xips, conegudes com a fondries, si alguna cosa falla en la línia de producció, cal prendre decisions en segons. Un petit error pot arruïnar una hòstia de silici de $20.000 dòlars, o fins i tot una tanda sencera que val mig milió. Aquestes decisions, ara per ara, no les pot prendre una màquina sola. Es necessita algú que conegui profundament el procés, que sàpiga llegir senyals subtils i que pugui actuar sense dubtar. A més, els nous enginyers aprenen en gran manera dels seus companys amb més experiència. Hi ha un sistema de mentoria dins de les fàbriques, on es transmet el coneixement amb exemples, amb pràctica directa. Això tampoc no es pot digitalitzar completament.

Quines habilitats necessita una persona per treballar en aquesta indústria?

Més enllà del coneixement tècnic, es necessiten persones organitzades, atentes, amb pensament lògic, capacitat d'anàlisi i moltes ganes d'aprendre. Per exemple, en TSMC, els enginyers utilitzen Excel avançat, saben una mica de programació i treballen amb grans volums de dades per controlar que els processos siguin consistents.

Però a més, han de treballar en equip, comunicar bé el que fan, i adaptar-se a horaris exigents, amb torns rotatius i molta pressió. La indústria no para mai, i això requereix compromís. Com deia un enginyer amb experiència: en aquesta carrera, l'equilibri entre vida personal i treball no te'l donen, te'l guanyes amb organització i esforç. Els qui volen especialitzar-se encara més poden fer un doctorat. Això els permet dedicar-se a la investigació, buscar noves maneres de produir xips o millorar les existents. En empreses com TSMC, els equips d'investigació es divideixen en dos grans grups:

• L'equip que dissenya noves tecnologies (anomenat ATMD), que es dedica a inventar i provar idees noves, combinant teoria i creativitat.

• L'equip que les porta a la pràctica (anomenat RDPC), que prova aquestes idees en una línia pilot, ajusta paràmetres, corregeix errors i les transforma en processos reals de producció.

Aquests dos equips treballen junts, com un laboratori que dissenya vacunes i un hospital que prova si realment funcionen.

Què pot fer un país llatinoamericà davant d'aquest panorama?

Primer, entendre que aquest problema és una oportunitat. Si el món necessita enginyers, un país que formi enginyers té futur. Encara que no es construeixin fàbriques gegants, sí que es pot participar des d'altres parts de la cadena: disseny, proves, manteniment, investigació, serveis tècnics. Segon, apostar a l'educació tècnica des del secundari. Les escoles industrials poden ser planters de talent si els va suport bé. I també incloure dones, a joves de zones rurals, a persones grans que vulguin reciclar-se.

Tercer, crear polítiques de llarg termini. Perquè formar enginyers no és com comprar computadores. Porta anys, requereix inversió constant i treball conjunt entre l'Estat, les universitats i les empreses. En definitiva, el futur tecnològic no es construeix només amb màquines, sinó amb persones. I cada país que entengui això a temps, pot ocupar un lloc clau al món que ve.

Les coses com són