Ni més ni menys que 1.063.806 estalviadors han confiat la inversió en fons mitjançant la gestió discrecional de carteres que els han ofert els seus bancs tradicionals o les fintech. La xifra de diners que mouen aquesta manera d'invertir davant la compra directa de fons d'inversió per part del particular va in crescendo i a bon ritme. Segons dades de l'Associació d'Institucions d'Inversió Col·lectiva (Inverco) sota aquesta fórmula delegada de l'estalvi es van moure 108.000 milions d'euros a tancament de 2022, davant un patrimoni total dels fons de 306.151 milions.
Amb dades d'Inverco, el 28,1% del total de fons es van distribuir l'any passat a través de la gestió discrecional de carteres. Dades que evidencien el pes i la importància que ha assolit aquesta forma de gestió, on el client es limita a declarar el seu perfil (conservador, mig o agressiu) i el banc o la fintech el col·loca en una cartera –composta per fons- que té prèviament creada i que respon a aquests perfils. Això sí, la gestora va canviant de fons dins de la cartera corresponent d'acord a l'evolució dels mercats.
L'estalviador a través de la gestió de carteres rep informació periòdica sobre l'evolució de la cartera que va elegir, però sap com ho estan fent altres entitats financeres amb la seva gestió en un perfil comparable? La resposta és que no, ja que es publiquen les dades de rendibilitat que indicarien qui està gestionant millor o pitjor les carteres, a diferència amb el que ocorre amb els fons d'inversió que tenen una valoració diària que es pot consultar per nombrosos canals. Així, un terç del negoci de particulars de la inversió col·lectiva manca de prou transparència perquè l'estalviador pugui elegir una altra gestora que ho estigui fent millor (encara que rendibilitats passades no impliquen rendibilitats futures). Una situació que deixa captiu a l'estalviador al seu producte de carteres en no poder comparar-ho.
Els bancs són molt poc transparents sobre la marxa de les seves carteres de gestió discrecional i únicament faciliten dades del volum de diners que mouen amb aquest producte, però no dels diners que fan guanyar o perdre amb la seva gestió i amb l'evolució dels mercats. En les fintech, gairebé totes dedicades a gestió de carteres utilitzant fons indexats i de baix cost, sí és habitual que en les seves pàgines web ofereixin dades del comportament de les seves carteres per perfils. L'estalviador pot optar perquè la seva cartera estigui formada per fons indexats (evolucionen d'acord amb els índexs de les borses, renda fixa, matèries primeres, etcètera) o amb fons actius, -gestionats per analistes-, en diferents classes d'actius, o per una barreja d'ambdós, al criteri del seu banc. El normal és que la gestió indexada resulti més econòmica a l'estalviador que la realitzada per experts.
CaixaBank lidera
Al mercat espanyol, Caixabank lidera la gestió de carteres quant a volum i a tancament de l'any passat movia 43.722 milions d'euros, seguit de lluny per BBVA amb 16.945 milions i per Banc Santander amb 14.870 milions. Kutxabank també destaca amb 10.121 milions, i el segueixen de lluny Ibercaja (4.066 milones) i Banc Sabadell (3.035 milions).
Una característica de la gestió de carteres és un doble cost davant invertir directament en fons. D'una part, es paga la gestió de la cartera i, d'una altra, s'abonen també les comissions als fons d'inversió en els que inverteix. A més, poden ser fons del mateix grup financer pel que té un guany doble: les comissions dels seus fons i la que percep per la gestió de la cartera. No obstant això, és habitual que en aquesta gestió discrecional s'utilitzin també fons d'altres gestores nacionals i internacionals i, a més, els fons on s'inverteix sol ser de les modalitats que menys comissions cobren. Així, en un estudi de la OCU destaquen els aspectes menys positius d'aquesta fórmula d'inversió com és, al seu entendre, un cost elevat o la utilització de fons de la mateixa gestora "on canalitzen les inversions a través de fons del mateix banc creats per donar cobertura a aquest servei" (les denominades classes cartera que, no obstant això, tenen comissions més baixes que si s'adquireixen de forma directa).
La importància dels costos
També des de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) recorden que aquesta gestió discrecional de carteres té un cost independent a l'intrínsec dels mateixos fons. I aquí, les diferències són molt notables. En general, les carteres gestionades mitjançant algoritmes són més barates, davant aquelles en la que l'elecció la fan analistes.
Dins de la gestió de carteres és molt habitual cobrar una comissió d'èxit que oscil·la entre el 9% i el 10% i que s'aplica únicament sobre els guanys obtinguts. Per tant, com no hi ha rendiments, la gestora no percep cap comissió, tret de l'anual de gestió i la corresponent a la dipositaria. Aquesta fórmula de cobrament addicional per èxit és molt ocasional en els fons d'inversió.
Però aquesta comissió d'èxit també pot ser abusiva. Si un any l'estalviador guanya, a l'altre perd i al següent tornes a guanyar amb la seva cartera, la gestora pot cobrar dues vegades pel suposat èxit de la cartera, encara que no sigui tal. D'allà res el concepte de Marca d'Agua (High-Watermark en el seu terme anglosaxó). Marca d'Aigua serveix per impedir que un inversor pagui dues vegades per la mateixa rendibilitat obtinguda, i per tant estableix que la comissió sobre rendibilitat només pugui aplicar-se quan el fons està per sobre d'un nivell prèviament assolit.