Josep Maria ‘Tatxo’ Benet Ferran (Lleida, 1957) presideix FemCAT, una fundació d’empresaris que aquest 10 de novembre celebrarà un fòrum amb l’objectiu de fer que “les coses passin”. Un any després d’abandonar la presidència de Mediapro, es dedica de ple a l’activisme empresarial i als seus negocis particulars, sense cap intenció de saltar al primer pla de la política, tot i que ha rebut propostes. Però això no li impedeix opinar sobre la política, les eleccions, els votants, la vaga general o de les administracions públiques. Critica l’excés de “curtterminisme” i la manca de “visió estratègica”.
Ha liderat un gegant audiovisual com Mediapro, ha ressuscitat Ona Llibres, ha creat empreses en diversos camps –inclòs l’agrícola–, ha muntat una col·lecció d’art, presideix una organització empresarial... què li queda per fer i què vol fer ara?
No soc una persona que es planifiqui la vida. La vida la vaig entomant a mesura que va arribant. Per tant, la meva planificació arriba fins a la presidència de FemCAT, que és el que estic fent. Hi porto 10 mesos i me'n queden 14, de manera que estaré enfocat en això, a banda dels meus negocis particulars. Realment, em sento molt implicat amb FemCAT, amb moltes ganes, perquè és un lloc des del qual pots ajudar a fer que les coses millorin. Jo vinc del món de l'empresa, on estàs acostumat que els resultats siguin gairebé immediats. Això no és el que busquem amb FemCAT, sinó fer un país millor a llarg termini. Fem coses ara perquè el país sigui millor d'aquí a uns anys, perquè hi ha massa curtterminisme i massa poca visió estratègica.
No li agradaria entrar en política?
Doncs no et dic que no, però també et dic que no hi entraré. De fet, m’ho van insinuar, m'ho van proposar, i seré sincer perquè no tinc per què amagar-ho: no ho hagués vist amb mals ulls per una raó, crec que és molt fàcil queixar-se de la política i dels polítics i quan tens l'oportunitat d'implicar-t'hi, dir que no. Això és molt fàcil. Però vaig dir que no per circumstàncies familiars. Has de tenir present el teu entorn. Crec que és un deure de tots els catalans ajudar, amb tot el que puguem, al nostre país. I si jo hagués pogut ajudar el meu país des d'aquest camp, ho hauria fet. Però jo estimo molt la meva família.
Manté contacte amb Mediapro?
No mantinc contacte. Hi tinc gent coneguda, hi tinc amics, però crec que quan un marxa d'un lloc ha de ser molt respectuós amb la gent que s'hi queda i no ha d'interferir. Ha de deixar que la gent faci. I, òbviament, jo estic a la seva disposició per a qualsevol cosa que pugui fer, i m'hi he ofert, desinteressadament.
Es podria plantejar tornar a la producció audiovisual algun dia?, ha signat un contracte de no competència amb Mediapro?
Sí, tinc un contracte de no competència que, sincerament, no tinc ni idea de quan acaba. No sé si acaba d’aquí a un any o d’aquí a un any i mig, no ho sé. I tampoc sé quin és el nivell de no competència perquè no me l'he mirat, no l'he estudiat, aquesta és la veritat. Com deia, jo tinc una filosofia de la vida per la qual vaig entomant les coses com venen. I, en aquests moments, posar-me en el món audiovisual –això seria tornar a fer un altre Mediapro–, segurament no seria capaç perquè no tinc l'edat ni les ganes.
Manté el contacte amb Jaume Roures? Ja no tenen cap negoci junts?
No, no hi tinc contacte. Tampoc tenim negocis.
Però, amb Gerard Romy [també cofundador de Mediapro] manté la relació..
Amb Gerard Romy tinc una bona amistat, sí. El vaig tornar a contractar com a assessor de Mediapro [mentre va ser a la companyia].
Què s’hauria de fer des de Catalunya per tenir més presència en l'ecosistema audiovisual internacional?
Sobre què es pot fer perquè el sector audiovisual català no perdi pistonada, al contrari, en guanyi, el primer que faria seria cuidar Mediapro, que és un fenomen molt singular i molt estrany: que la principal empresa audiovisual espanyola i una de les primeres d'Europa, per no dir la primera, estigui a Catalunya, doncs és un fet molt estrany, que no té cap mena de sentit. O sigui, que Mediapro sigui no sé quantes vegades més gran que la segona productora audiovisual espanyola i que estigui a Barcelona, on pràcticament no hi ha negoci audiovisual –més enllà del fan les productores i Televisió de Catalunya–, doncs és un fet molt estrany. Per això hi havia molta gent que no s'ho creia, que no s'ho explicava o que es pensava que Mediapro xuclava de TV3, quan TV3 era una part molt petita del negoci. El nostre negoci estava a tot el món –a l'Argentina, Brasil, Mèxic, Xile, França, Itàlia, Portugal, a Madrid...–, allà és on teníem nosaltres el gran negoci i, òbviament, també teníem una part petita del negoci aquí a Catalunya. A banda, nosaltres teníem una concepció de l'audiovisual molt singular, que no la tenia ningú ni a Espanya ni a Europa, que és molt més àmplia: no és només fer sèries o fer partits de futbol, és tot allò que implica enviar senyals audiovisuals des d'un emissor a un receptor. I teníem departaments d'intel·ligència artificial. Era una empresa molt dinàmica. Llavors, jo ajudaria Mediapro a què es mantingués com ara.
Hi ha perill que Mediapro se’n vagi de Barcelona?
No, crec que no. Jo ja no tinc capacitat de decisió, dependrà de la gent que la gestioni, però espero que no, que no marxi d'aquí.
L'administració catalana hauria de fer alguna cosa per convèncer-los?
És difícil dir-ho. Crec que l'administració ha de tenir una política que faci que, no només Mediapro, sinó totes les empreses que estan a Catalunya se sentin còmodes aquí i no tinguin temptacions de marxar. En això, l'administració pot fer moltes coses. Algú pot pensar que parlem de regalar coses o de fer vestits a mida: no, senzillament, es no posar traves quan algú vol crear riquesa. I això no només serveix per a Mediapro, serveix per a qualsevol empresa que estigui a Catalunya o s’hi vulgui instal·lar. Catalunya té un munt d'empreses que són extraordinàries. Ara que estic a FemCAT, una de les coses més inspiradores és justament conèixer aquest teixit empresarial tan variat i tan divers. I això ho hem de cuidar.
Ara que menciona FemCAT, quan va presentar el fòrum que han convocat pel 10 de novembre al Palau de la Música, va dir que era l'hora d'actuar i de fer que “les coses passin”. Què han de fer els empresaris per fer que les coses passin?
No els empresaris, són les empreses que fan que, realment, les coses passin. I l'empresa la formen els directius, els treballadors, els proveïdors, els seus clients. Moltes vegades s'intenta denigrar l'empresa perquè sembla que sigui sinònim del capitalista. No, no, una empresa és, bàsicament, la gent que hi treballa. Poden ser executius, treballadors, qui sigui, però també els seus clients i proveïdors. Les empreses són especialistes a fer que les coses passin i que passin amb eficàcia i amb rendibilitat. L’administració i la societat hauria de prendre nota de com això funciona. És a dir, l'empresa no és un enemic, tot el contrari: l'empresa és un referent. I moltes aconsegueixen coses extraordinàries, com Grífols, que són líders mundials, com Mediapro –modèstia a part–, Fluidra, BonÀrea i tantes empreses catalanes que lideren i que aconsegueixen que les coses passin. Doncs hauríem de ser capaços que al nostre país les coses també passessin amb la mateixa eficiència. I repeteixo, quan dic empresa no em refereixo a l'empresari capitalista, sinó al conjunt de persones que formen una empresa.
També ha dit que l'economia catalana està sobrediagnosticada, com ho està el país. Què cal fer per transformar aquests diagnòstics en decisions?, qui no està fent la feina?
Això és molt difícil de dir. Crec que sabem el que ens passa, però no sabem com fer-hi front. I una de les coses que ens passa és que mirem a curt termini. El populisme fa que cada vegada mirem les coses més a curt termini: es resumeix en què ‘si em demanen que faci això, ho faig’, malgrat que a llarg termini serà negatiu. Tot el que s'està fent amb l’habitatge és un exemple claríssim d'aquesta política curtterminista. Aproven decrets, així es tranquil·litza als que protesten, però, a llarg termini, és dolent, com s'està demostrant perquè fa 8 anys que fan decrets d'aquesta mena i la situació cada vegada és pitjor. Però no vull centrar-ho només en l’habitatge. En general, tenim aquesta política a curt termini. No podem donar solucions a tot ara, hem de posar les bases per donar solucions a llarg termini, solucions viables i duradores. I l'altre problema que tenim és que hem creat un aparell burocràtic que no està enfocat a fer allò que se li demanda.
Què vol dir amb això?
Per exemple, quan l’administració té una demanda de fer una carretera o de concedir llicències d’urbanització, l’objectiu del funcionari de torn no és la carretera o les llicències, sinó que es compleixi tota una sèrie de requisits. Per tant, si un d'aquests requisits no es compleix, ell no donarà permís. La carretera no s'haurà fet, però l'estructura burocràtica haurà complert amb la seva funció. Això és el que no pot ser. És a dir, l'objectiu que tots hem de tenir –tots nosaltres com a ciutadans, els empresaris, els treballadors, els funcionaris– és que les coses es facin. I que si hi ha un problema, se solucioni.
Per tant, la burocràcia de l’administració és un dels grans frens del creixement econòmic?
Amb el tema de l’habitatge, no en tinc cap mena de dubte. L'excés de burocratisme, l'excés de demandes que li fan a qualsevol persona que té la iniciativa de crear o promocionar un grup d’habitatges. Hem arribat a un punt que estem culpabilitzant la persona que té la solució del problema, és a dir, aquella que és capaç –perquè sap com fer-ho i és el seu negoci– de construir pisos i ficar-los per llogar. Si el culpabilitzem del problema, sense ser el culpable, no es posarà a fer pisos de lloguer perquè dirà: ‘escolta, fico els meus diners en una altra cosa’.
Tota la culpa és de l’administració?
L'administració és un concepte molt, molt i molt gran. Tothom diu que ara tenim polítics tan dolents i que, abans, els teníem tan bons. Posen d’exemple Felipe González, Miquel Roca, Kennedy, Helmut Kohl, Mitterrand..., tothom els té en un pedestal. Vaig llegir un article, no recordo si del Financial Times o del Wall Street Journal, que deia que això és un fenomen que passa a tot el món i apuntava que la culpa no és que els polítics d'avui siguin pitjors que els d'abans, sinó que la culpa és de nosaltres, dels ciutadans, que som diferents a com érem abans i tenim unes exigències que abans no teníem. Carlos Solchaga [ministre d’Indústria, 1982-1985, i després d’Economia, 1985-1993] va fer una reconversió industrial, en tancar alts forns i navilieres que costaven milers i milers de milions a l’Estat. Podria tancar-los ara? Segurament ara no ho podria fer perquè hi hauria una reacció tremenda. Llavors, no som nosaltres, la societat, que som menys tolerants amb els polítics i els estem exigint resultats més immediats?. No som capaços de dir: ‘escolta, jo ja accepto que durant un temps això vagi malament, però porta'm un pla que, de veritat, funcioni a llarg o mitjà termini’.
Però les formacions polítiques no pensen a llarg termini...
El que em pregunto és: no hi pensen perquè ells tenen una deformació, diguéssim genètica, o no hi pensen perquè nosaltres, els votants, no volem que pensin a llarg termini, sinó a curt termini perquè volem que ens arreglin el problema ara mateix? Aquesta és la clau de la qüestió. Segurament la resposta està en un punt intermedi, però una bona part de la culpa també és nostra, dels ciutadans.
Entre els empresaris hi ha més preocupació pel 29N que per les eleccions anteriors?
A cada elecció hi ha hagut preocupació per saber què passaria. Amb aquesta, es pot passar d'un govern d'esquerra que, a més, està sostingut per uns partits d'extrema esquerra, a un govern de dreta, amb el suport d'un partit d'extrema dreta. Seria un canvi molt important del pèndol. A veure què passa. En realitat, la societat no és tan pendular com ens la pensem. Hi ha uns estereotips: ser liberal o voler l’economia de mercat és de dretes, mentre defensar el matrimoni homosexual o l’eutanàsia és d’esquerres. Però hi ha molta gent que els agraden coses considerades de dretes i, en altres aspectes, d’esquerres. Per tant, davant unes eleccions, què votaran? Doncs, per allò que, en aquell moment, els preocupi més. Si el que els preocupa més és l’habitatge i els agraden més les receptes de l’esquerra en això, votaran per l’esquerra encara que el seu pensament sigui de dretes en algunes coses. I si el que els preocupa més és la seguretat, potser votaran la dreta malgrat les polítiques socials de l’esquerra.
FemCAT què hi té a dir?
Tornant al que dèiem abans del llarg termini, per això és tan important una organització com FemCAT, una fundació d’empresaris que va tenir l’encert de sorgir fa 20 anys per pensar a llarg termini. Pensem, amb optimisme, que podem fer perquè Catalunya sigui el millor país del món. No ens dediquem a donar serveis als nostres socis, som l'expressió més pura d'aquella frase de John F. Kennedy: ‘No preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país’. Això és FemCAT químicament pur. No pensis en què FemCAT pot fer per tu, pensa en el que tu pots fer per FemCAT. I extrapolant-ho, no pensis en el que Catalunya pot fer per tu, pensa en el que tu pots fer per Catalunya a través de FemCAT. Aquesta idea ha estat vàlida durant 20 anys i continua sent molt necessària.
I què estan fent en aquest moment?
El que fem és una feina bastant sorda, molt low profile, d’impulsar programes perquè els nois a les escoles sàpiguen que és el món de l'empresa, programes que portin el món de la universitat a l'empresa, impulsar graus universitaris. Fem moltes coses, però no volem protagonisme, no tenim egos. Diem que fer coses sense egos és una manera de fer-les femcatiana.
Què els diria als sindicats que han convocat la vaga general?
És una vaga general una mica estranya, no?, perquè és una vaga general contra l'oposició, no? Suposo que és una vaga general contra els que van votar en contra dels decrets [d’habitatge], si no, no ho entenc. Crec que és una vaga general que es va muntar en un moment que hi havia un impacte emocional molt gran per una notícia. Ara tenim l'impacte emocional de l'accident [ferroviari a Toledo]. Vivim en un món d’impactes emocionals que gestionen el dia a dia en lloc de pensar a llarg termini. És obvi que hem de tenir un impacte emocional per una cosa com aquesta, però el que no hem de fer és ficar-nos a legislar sota l'efecte d'aquest impacte i prendre decisions immediates. Hem de deixar que les víctimes tinguin el seu dol, curar els ferits, aclarir què és el que ha passat. I, amb tranquil·litat, prendre les mesures perquè això no torni a passar mai més.