A partir d'ara, les grans empreses de moda ja no podran fer desaparèixer la roba que no venen. La Unió Europea ha posat data de caducitat a una pràctica que, fins ara, permetia a les marques desfer-se de quilòmetres de teixit sense donar explicacions. La nova normativa, emmarcada en el Reglament sobre disseny ecològic per a productes sostenibles (ESPR), obliga les companyies a buscar alternatives com la reutilització, la donació o el reciclatge. Però el sector de la reutilització ja ha llançat un avís: la mesura és benvinguda, però no ataca el cor del problema. Mentre no es freni la producció desenfrenada, la indústria continuarà generant el mateix volum de residus, només que ara els gestionarà d'una altra manera.
La decisió de la Comissió Europea posa fi a una realitat que poques persones coneixien: cada any, entre el 4% i el 9% dels productes tèxtils que es fabriquen es destrueixen abans de ser utilitzats. Xifres de Brussel·les xifren en 5,6 milions de tones les emissions de CO₂ associades a aquesta pràctica. És a dir, la roba que es crema o es llença sense haver estat mai vestida té una petjada de carboni comparable a la d'un país sencer.
La prohibició, que entra en vigor aquest diumenge, s'aplica a les grans empreses, mentre que les de dimensions mitjanes tindran de marge fins al 2030 per adaptar-s'hi. La norma no només impedeix la destrucció, sinó que també obliga les companyies a informar sobre el volum de productes no venuts i el destí que reben. Això suposa un canvi de paradigma: fins ara, les marques podien eliminar els excedents sense retre comptes a ningú. A partir d'ara, hauran de justificar què fan amb aquelles peces que no han aconseguit col·locar als aparadors.
Una mesura que canvia la gestió, però no el model de producció
El sector de la reutilització, representat per l'Associació Espanyola de Recuperadors d'Economia Social i Solidària (AERESS), celebra la normativa com un pas important, però hi posa matisos. "No ataca l'arrel del problema de la moda ultraràpida, que és la sobreproducció d'un producte de baixa qualitat que ràpidament es converteix en residu", expliquen des de l'organització. La lectura és clara: la indústria podria continuar fabricant les mateixes quantitats de roba, amb els mateixos materials de baixa qualitat, i simplement derivar l'excedent cap a canals de reutilització o reciclatge. El problema de fons, l'excés de producció, no es resol amb aquesta mesura.AERESS tem que la situació ideal, que seria que les empreses reduïssin la producció, no es doni a curt ni a mitjà termini.
"Probablement canviarà la forma de gestionar l'excedent", assenyalen, cosa que vol dir que les marques buscaran noves vies per desfer-se de les peces sense que el model de negoci s'alteri. Malgrat les crítiques, la normativa obre una finestra per a les entitats d'economia social. AERESS considera que aquestes organitzacions poden tenir un paper clau en la gestió dels excedents, preparant les peces per a una segona vida. "Aquest tipus de peces suposaran una oportunitat per crear nous llocs de treball per a persones en situació de vulnerabilitat", destaquen. Si les empreses estan obligades a desfer-se de la roba que no venen, el camí més lògic és que la derivin a entitats que se'n puguin fer càrrec i, alhora, generin ocupació i inclusió.
Reutilitzar abans que reciclar
Un dels arguments que AERESS defensa amb més força és que la reutilització ha de ser la prioritat per damunt del reciclatge. No és el mateix donar una segona vida a una peça que convertir-la en fibra per fabricar-ne una de nova. "La reutilització conserva un valor més gran que el reciclatge i redueix el consum de matèries primeres, aigua i energia associat a la producció tèxtil", expliquen. En altres paraules: allargar la vida d'una peça existent és molt més eficient que transformar-la en una altra de nova.
Els tècnics de Brussel·les ho saben, i per això la normativa estableix que les empreses hauran de prioritzar la reutilització per sobre d'altres destins. Però la pregunta que plana és si les marques de moda ràpida, acostumades a produir grans volums de peces de baix cost, estaran realment disposades a col·laborar amb entitats de reutilització o si buscaran vies alternatives, com l'enviament de l'excedent a països del sud global, on sovint acaba en abocadors improvisats.
AERESS reclama que el reglament es complementi amb mesures que ataquin la sobreproducció. "Cal incentivar el disseny de peces més duradores i impulsar la reutilització i el reciclatge mitjançant inversions i instruments econòmics", assenyalen. Sense aquestes mesures, la normativa podria quedar-se curta i convertir-se en un simple canvi de nom de la gestió de residus, sense alterar el flux de materials que la indústria tèxtil aboca al mercat. La moda ultraràpida viu de la rotació constant de col·leccions, de la producció de peces que sovint no arriben a vendre's.
La qüestió és si la indústria està disposada a repensar el seu model o si, simplement, es limitarà a adaptar-se a la normativa sense canviar l'essència del seu negoci. A partir d'ara, les grans empreses tèxtils no podran destruir l'excedent no venut. Haurem de saber quanta roba no venen i on acaba. La destrucció només es permetrà en casos excepcionals, com per riscos per a la salut o danys irreparables. Però la producció massiva continuarà sent el motor del sector. Les peces seguiran sent de baixa qualitat i amb una vida útil curta. I el consumidor continuarà veient aparadors plens de novetats cada setmana. El repte, doncs, no és només que la roba no es cremi, sinó que no es produeixi en excés. I en això, la norma europea encara té un llarg camí per recórrer.