La convivència en parella suposa la fusió de dos projectes de vida, però no necessàriament la de dues economies. Mentre que l'amor pot ser infinit, els diners, per desgràcia, no ho és. La gestió de les finances s'erigeix així en un dels pilars més sensibles i potencialment conflictius de qualsevol relació. Davant models tradicionals que advoquen per un compte únic i comú, o per la separació total de béns que pot generar desequilibris, emergeix amb força una estratègia avalada per planificadors financers i psicòlegs: la tècnica dels tres comptes. Aquest mètode, senzill en la seva base, però profundament eficaç, no només busca el control i l'estalvi, sinó també preservar l'autonomia individual i prevenir disputes.

La discussió sobre els diners rares vegades és només sobre xifres. Segons un estudi recent de l'Institut de Teràpia de Parella, més del 40% de les disputes conjugals recurrents tenen el seu origen en desacords financers. "Els diners estan carregats de valors emocionals, creences heretades i expectatives diferents", explica Elena Torres, terapeuta familiar. "Per a un pot representar seguretat, per a un altre, llibertat. Quan aquestes visions xoquen sense un marc de gestió clar, el conflicte està servit", explica la doctora.

El problema s'agreuja en escenaris de diferències salarials significatives, on la contribució equitativa pot ser injusta, o quan sorgeixen discrepàncies sobre el que es considera una despesa necessària versus un caprici. És en aquest context en què la tècnica dels tres comptes ofereix una solució estructurada. L'essència d'aquesta estratègia rau en la creació de tres comptes bancaris diferents, cada una amb un propòsit definit que, en conjunt, cobreixen totes les dimensions de la vida financera de la parella.

-El compte comú. Aquest és el compte operatiu, l'eix central de les despeses compartides. En ella es domicilien els pagaments recurrents i ineludibles: hipoteca o lloguer, subministraments, internet, compra setmanal, despeses dels fills i assegurances de la llar. La clau aquí no resideix necessàriament a aportar la mateixa quantitat, sinó a fer-ho de forma proporcional als ingressos de cada un. Si una persona guanya un 60% del total dels ingressos de la parella, aporta el 60% de la suma necessària per al compte comú. Aquest sistema de contribució proporcional és considerat pels experts com el més just, ja que equilibra l'esforç financer i evita ressentiments.

-El compte d'estalvis i inversió. El segon compte compartit té una mirada a llarg termini. El seu objectiu és materialitzar els somnis i metes comunes: l'entrada per a un habitatge, un vehicle familiar, unes vacances somiades o la creació d'un matalàs de seguretat. L'ideal és tractar-la com un compte intocable per a despeses del dia a dia. Moltes parelles opten per comptes remunerats o productes d'inversió conservadors perquè el capital no perdi valor amb la inflació. Igual com amb el compte comú, les aportacions poden ser fixes o proporcionals.

-El compte individual. Aquest és, potser, el component més innovador i psicològicament saludable del mètode. Es tracta del compte personal i intransferible de cada membre. A aquest compte arriba el romanent de la nòmina després de realitzar les aportacions als dos comptes compartits. Aquests diners són de gestió exclusiva i inqüestionable per part del seu titular. Aquí rau el seu poder: gastar-lo en un hobby, en roba, en sortides amb amics o en un regal per a la mateixa parella deixa de ser motiu de discussió. "El compte individual actua com un salvavides de la identitat dins de la parella", expressa la Torres.

La implementació d'aquesta tècnica transcendeix el mer control pressupostari. Els seus beneficis impacten directament en la qualitat de la relació:

-Elimina la fiscalització mútua. En tenir un espai financer propi, s'acaben els retrets per despeses considerades supèrflues per l'altra part.
-Fomenta la comunicació. Establir els percentatges d'aportació i revisar periòdicament l'estat dels comptes comuns obliga a una comunicació oberta i honesta sobre els diners.
-Promou l'equitat. El sistema proporcional garanteix que cada un contribueixi segons la seva capacitat, generant una sensació d'equip.
-Facilita la gestió. En tenir els fons segmentats, és més senzill fer un seguiment de la despesa i ajustar els pressupostos.

La tècnica dels tres comptes no és una fórmula màgica, sinó una eina de gestió basada en el sentit comú. Representa un pacte de confiança. Lluny de ser una mostra de desunió, com podrien pensar algunes parelles més tradicionals, aquesta separació funcional dels diners és una aposta conscient per la sostenibilitat del projecte comú. En definir les regles del joc des del principi, es desactiva un potent focus de conflicte i s'estableixen les bases no només per a una economia sanejada, sinó per a una relació més forta i respectuosa. En l'art de viure en parella, de vegades, la millor manera d'estar unit és saber on traçar les línies que protegeixen la individualitat.