Al voltant d'1,95 milions de persones a l'Estat es trobaven en situació de pobresa oculta l'any 2025. Es tracta de persones que no eren classificades com a pobres segons el criteri convencional, però que cauen per sota del llindar de pobresa un cop s'afronta el cost d'accés a l'habitatge. Així ho revela un estudi de Fedea. El treball es basa en les dades de l'Enquesta de Condicions de Vida de l'Institut Nacional d'Estadística. L'informe constata que incorporar el cost de l'habitatge "no reverteix la millora de la pobresa registrada entre el 2014 i el 2025, però sí que eleva sistemàticament el seu nivell". En concret, la taxa de pobresa relativa convencional es va situar el 2025 en el 19,5% de la població, però pujaria fins al 23,5% si es descompta de la renda el cost d'accés a l'habitatge.
L'estudi recalca que "l'habitatge no només fa que més persones travessin el llindar de la pobresa, sinó que agreuja la situació econòmica de moltes de les que ja es trobaven per sota". Aquesta realitat posa de manifest que la pobresa oculta és un fenomen que afecta un segment significatiu de la població i que no es reflecteix en les estadístiques convencionals. L'anàlisi subratlla l'existència d'una "aparent paradoxa" en l'última dècada: mentre que la renda disponible agregada millora, una part creixent de la població es desplaça cap al "règim de tinença amb costos més elevats d'accés i menor capacitat d'amortir les pujades del mercat", que és el lloguer a preu de mercat.
Aquest règim ha passat de representar el 12,1% de la població el 2014 al 17,4% el 2025. Aquest fenomen fa que l'impacte dels costos residencials es concentri "de forma extraordinària entre els inquilins de mercat", assenyala l'informe. El 2025, la pobresa convencional afectava el 32,8% de les persones que vivien de lloguer a preu de mercat, una xifra que escala fins al 49,9% en descomptar el lloguer efectivament pagat. El document assenyala que "un de cada quatre inquilins inicialment no pobres passa el llindar després de pagar el lloguer" i que aquesta modalitat de tinença aglutina el 72,5% del total dels 1,95 milions de persones en situació de pobresa oculta.
L'efecte amortidor de la propietat sense hipoteca
En sentit oposat, l'estudi analitza l'impacte del que s'anomena lloguer imputat, una mètrica que reconeix el benefici econòmic implícit de no pagar una renda de mercat. En sumar aquest avantatge, al voltant de 3,38 milions de persones classificades com a pobres segons la seva renda monetària deixarien de ser-ho. Aquest efecte es dona principalment entre "propietaris de més edat sense hipoteca". Tot i que els experts recorden que el lloguer imputat "no suposa que aquestes llars disposin de més diners en efectiu", sí que reflecteix que "afronten un cost d'allotjament molt menor que altres llars amb una renda similar". Aquesta circumstància explica per què la pobresa oculta afecta de manera més intensa els llogaters que els propietaris.
L'estudi reflecteix que la vulnerabilitat associada a l'habitatge presenta un marcat perfil social i territorial. Es concentra sobretot en llars amb una persona de referència jove, nascuda fora de la Unió Europea i ubicada en zones residencials tensionades, com Madrid, Balears o Catalunya. Aquestes dades posen de manifest que la pobresa oculta no afecta de manera uniforme tota la població, sinó que té un component generacional i territorial molt definit. Els joves i els immigrants són els col·lectius que més pateixen l'impacte del cost de l'habitatge sobre la seva renda disponible.
Fedea també subratlla que la pobresa convencional només identifica el 46,7% de les persones en privació material severa el 2025. Aquesta cobertura puja al 56,9% en descomptar el cost d'accés a l'habitatge i arriba al 66,1% si es considera la despesa residencial total. Aquesta dada posa de manifest que la renda disponible per si sola "resulta insuficient per distingir plenament entre llars que, tot i disposar d'ingressos semblants, conserven capacitats econòmiques molt diferents després de pagar l'allotjament".
Per això, els autors recomanen incorporar de forma explícita el cost residencial en el disseny de les polítiques públiques de garantia d'ingressos, com l'ingrés mínim vital, amb l'objectiu d'"ajustar millor la protecció pública a la seva capacitat econòmica efectiva i detectar situacions de vulnerabilitat que poden quedar fora quan el test de recursos es basa exclusivament en la renda abans d'habitatge".