En una decisió d'àmplia transcendència geopolítica i amb l'objectiu declarat de provocar el col·lapse financer del govern iranià, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha proclamat aquest dimarts la imposició immediata d'una càrrega aranzelària extraordinària del 25% a totes les importacions nord-americanes procedents de qualsevol país que mantingui llaços comercials actius amb la República Islàmica de l'Iran. Aquesta mesura, caracteritzada per la seva radicalitat i pel caràcter unilateral de la seva aplicació, suposa un gir d'extrema duresa en la política de màxima pressió que Washington ha exercit sobre Teheran, i que ara es reconverteix en una mena de bloqueig econòmic indirecte, mitjançant la penalització fiscal de tercers països.

El comunicat oficial, difós pel mateix Trump a través d'una publicació a la seva plataforma digital, no deixava espai per a l'ambigüitat ni per a la negociació prèvia. "Amb efecte immediat, qualsevol país que mantingui relacions comercials amb la República Islàmica de l'Iran pagarà un aranzel del 25% sobre cadascuna de les transaccions comercials que realitzi amb els Estats Units d'Amèrica. La present ordre és definitiva i concloent", diu textualment el missatge presidencial, el to del qual evoca l'estil d'un ultimàtum més que el d'una mesura de política econòmica convencional. El context immediat que, segons els analistes, podria haver precipitat aquesta escalada, és la forta agitació interna que sacseja l'Iran des de fa mesos. Les protestes massives, desencadenades per motius socials i polítics, han estat reprimides amb contundència per les autoritats iranianes, amb un balanç de víctimes que supera ja les 500 persones. L'administració nord-americana sembla intentar aprofitar aquesta fragilitat domèstica per a estrènyer el cercli de manera decisiva, creant una disjuntiva gairebé insalvable per als aliats econòmics de Teheran: o bé tallen els seus vincles comercials amb l'Iran, o bé s'enfronten a una barrera aranzelària massiva i potencialment devastadora per als seus interessos en el mercat nord-americà, un dels més grans i rendibles del planeta.

Les repercussions d'aquesta política, però, traspassen àmpliament el marc bilateral entre els Estats Units i Iran. L'autèntic abast de l'ordre executiva es manifesta en la seva capacitat per a desestabilitzar les fràgils treves comercials globals aconseguides en els darrers temps. La Xina, principal soci comercial de l'Iran i importadora crucial del seu petroli, es troba ara en una situació extraordinàriament delicada. Després d'una llarga i costosa guerra aranzelària, Washington i Pequín havien aconseguit una precària aturada en les hostilitats, amb conversacions en marxa per a un acord més estable. La imposició sobtada d'aquests nous aranzels condicionals, que podrien afectar una part significativa de les exportacions xineses als Estats Units, amenaça de fer saltar per als aires aquest procés, rellançant un cicle de represàlies que tindria efectes recessius per a l'economia mundial.

Una dinàmica semblant, encara que de diferent magnitud, s'aplica a l'Índia, una altra nació que manté importants interessos energètics amb l'Iran i amb qui Washington també havia iniciat rondes de diàleg per a reordenar les seves relacions comercials. Altres economies emergents, com Turquia o els estats del Golf, es veuran igualment forçades a calcular amb urgència els costos i beneficis de la seva cooperació econòmica amb Teheran. L'estratègia de Trump, per tant, no només cerca aïllar l'Iran, sinó que també actua com un mecanisme de disciplina geoeconòmica, enviant un missatge contundent sobre les conseqüències de desafiar l'hegemonia financera nord-americana.

Aquesta maniobra, tant agressiva com arriscada, ha estat rebuda amb profunda preocupació pels cercles diplomàtics i econòmics internacionals, que temen que la instrumentació dels aranzels com a arma geopolítica de tall unilateral inauguri una nova i perillosa fase del comerç global, marcada per la coerció i la incertesa sistemàtica. La mesura posa a prova la cohesió dels aliats tradicionals dels Estats Units a Europa, molts dels quals continuen compromesos amb l'Acord Nuclear de 2015 del qual Washington es va retirar, i obre un període de gran turbulència en el qual les decisions de capítols com Pequín, Nova Delhi o Ankara podrien reconfigurar de manera permanent els eixos de l'intercanvi i la influència a l'Orient Mitjà i a l'Àsia.