El mercat immobiliari a l’Estat continua immers en una dinàmica clarament alcista. L’encariment sostingut del metre quadrat, sumat a la manca d’oferta assequible, està obligant cada cop més compradors a replantejar-se on viure. Segons les dades del portal Pisos.com, adquirir un habitatge de 90 metres quadrats en municipis propers a les capitals pot resultar fins a un 50% més barat. A Catalunya, aquesta realitat es manifesta amb especial intensitat. Barcelona se situa al capdavant amb un preu mitjà de 464.002 euros per un habitatge de 90 metres quadrats, és a dir, uns 5.156 euros per metre quadrat.

Aquestes xifres contrasten fortament amb les de municipis de l’entorn metropolità immediat. A Badalona, per exemple, el mateix tipus d’habitatge té un cost mitjà de 229.077 euros (2.545 euros/m²), mentre que a l'Hospitalet de Llobregat el preu se situa al voltant dels 246.545 euros (2.739 euros/m²). Això implica que un comprador pot arribar a estalviar més de 217.000 euros simplement sense sortir de la mateixa àrea metropolitana de Barcelona.

Aquesta bretxa de preus entre la capital catalana i les ciutats del seu entorn explica en bona part el desplaçament progressiu de la demanda cap a la perifèria. “Les capitals de província s’han convertit en territoris cada vegada més inaccessibles per a la majoria dels compradors, fet que està provocant un desplaçament massiu cap a municipis propers que ofereixen millors condicions d’accés”, afirma Ferran Font, director d’Estudis de Pisos.com. “Parlem de diferències de preu que, per a moltes famílies, marquen literalment la frontera entre poder o no poder accedir a la propietat”, afegeix Font.

La situació també és especialment complicada a la Comunitat de Madrid, on la pressió immobiliària ha assolit nivells molt elevats. Un habitatge de 90 metres quadrats a la capital espanyola té un preu mitjà de 567.211 euros, amb un cost per metre quadrat que s’enfila fins als 6.302 euros. Aquesta xifra contrasta de manera contundent amb els preus de municipis de la corona metropolitana com Alcalá de Henares, on el mateix habitatge pot adquirir-se per uns 225.157 euros (2.502 euros/m²), o Getafe, amb un preu mitjà de 251.901 euros (2.799 euros/m²). La diferència supera, en alguns casos, els 300.000 euros entre viure a Madrid ciutat o en una població propera.

Aquest fenomen no és exclusiu de Madrid i Barcelona. Arreu de l’Estat es repeteix un patró molt similar, amb capitals tensionades i municipis perifèrics que ofereixen alternatives molt més assequibles. Al País Basc, Sant Sebastià registra alguns dels preus més elevats de l'Estat, amb 594.647 euros per un habitatge tipus de 90 metres quadrats. En canvi, a localitats com Azkoitia, el preu baixa fins als 87.619 euros, i a Oñati se situa al voltant dels 129.909 euros, xifres que evidencien una desigualtat territorial molt marcada.

A les Illes Balears, Palma presenta un preu mitjà de 477.463 euros per un pis de 90 metres quadrats, mentre que a Inca, a poca distància de la capital, es poden trobar habitatges per 223.517 euros, gairebé la meitat. Al País Valencià, València ciutat registra un preu mitjà de 278.749 euros, però en municipis propers com Canals o Carlet és possible comprar un habitatge per poc més de 60.000 euros.

A Andalusia, el contrast també és evident. Sevilla presenta un preu mitjà de 233.094 euros per un habitatge tipus, mentre que a localitats com Arahal el cost baixa fins als 65.416 euros, i a Las Cabezas de San Juan fins als 63.914 euros. Altres comparacions il·lustratives són les de Bilbao (352.578 euros) davant d’Elorrio (126.171 euros) o Balmaseda (166.775 euros); Alacant (233.799 euros) enfront d’Elx (77.778 euros); Saragossa (194.298 euros) davant de Casp (57.582 euros); Las Palmas de Gran Canaria (238.658 euros) comparat amb Ingenio (111.127 euros); o Santander (250.669 euros) respecte a Los Corrales de Buelna (102.196 euros).

Aquest escenari posa de manifest que l’accés a l’habitatge s’ha convertit en un problema estructural que supera l’àmbit estrictament urbà. “La dispersió de preus entre les capitals i els seus municipis pròxims revela que el problema de l’accés a l’habitatge no es resol únicament amb polítiques aplicades a les grans ciutats, sinó amb una visió territorial molt més àmplia que inclogui tot l’àmbit metropolità”, assenyala Ferran Font.

Tot i que la cerca d’habitatge a la perifèria pot ser una solució efectiva a curt termini per a molts compradors, els experts alerten que aquesta dinàmica també pot generar un efecte dominó sobre els preus. Quan la demanda es desplaça de manera massiva cap als municipis de l’entorn, la pressió sobre aquests mercats augmenta i, amb ella, els preus tendeixen a pujar. Això pot reproduir el mateix problema que es vol evitar, però en una nova escala territorial. “El mercat està obligant els compradors a ampliar el seu radi de cerca de manera constant. El que fa uns anys era una opció voluntària per a alguns, avui s’ha convertit en una necessitat per a molts”, conclou Font.