L’economia de les cures ha deixat de ser un concepte marginal per convertir-se en un dels grans temes estructurals de l’agenda social i econòmica. En un context d’envelliment accelerat, transformació de les famílies, desigualtats persistents i necessitat de consolidar un model de benestar sostenible, aquest conjunt d’activitats —tradicionalment invisibles i sovint no remunerades— emergeix com un autèntic motor de riquesa i cohesió. I per això celebrarem el 17 de desembre una jornada per parlar-ne, conjuntament amb l'Ajuntament de Barcelona i la Fundació "la Caixa". Et pots inscriure per assistir-hi en aquest enllaç.

Quan parlem d’economia de les cures parlem de totes les activitats destinades a sostenir la vida quotidiana: des de l’atenció a persones grans dependents o infants fins a les tasques domèstiques, la gestió del dia a dia de les llars o el suport emocional i afectiu. A aquesta dimensió informal, que moltes vegades recau en l’àmbit familiar, s’hi sumen els serveis professionalitzats: atenció domiciliària, residències, llars d’infants, entitats especialitzades i tot l’ecosistema emergent vinculat a l’atenció, el benestar i la silver economy.

La seva presència és constant i imprescindible, però no sempre visible. Malgrat això, el seu impacte econòmic comença a estar ben quantificat. Catalunya és un bon exemple d’aquest pes creixent: segons dades de l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona, corresponents al 2024, les cures informals a persones grans representen un valor de 10.105 milions d’euros anuals, l’equivalent al 4,1% del PIB català.

També suposen, en conjunt, el suport de prop de l’11% de l’ocupació del país, encara que la majoria d’aquesta ocupació no aparegui en les estadístiques laborals perquè no és remunerada. Darrere d’aquest volum hi ha sobretot dones: aproximadament dues de cada tres cuidadores no professionals són dones, fet que evidencia l’impacte de les cures en les trajectòries laborals, econòmiques i vitals del col·lectiu femení.

Un sector que creixerà

Aquesta realitat, més enllà del seu pes econòmic, posa de manifest un repte de gran magnitud. La dependència creixerà notablement en les pròximes dècades, segons apunten les projeccions demogràfiques. El volum de persones més grans de 65 anys augmentarà i, amb ell, la necessitat de suport continuat. Si aquest increment no es planifica i s’organitza adequadament, la càrrega tornarà a recaure sobre les llars, i especialment sobre les dones, perpetuant desigualtats estructurals.

A Barcelona, l’economia de les cures ja té una presència rellevant. El sector genera aproximadament l’1,1% del valor afegit brut de la ciutat, una xifra que només reflecteix la part visible d’un àmbit molt més ampli. El teixit barceloní vinculat a les cures és extens i divers: gairebé 500 empreses relacionades amb la silver economy, prop de 400 residències, desenes de startups especialitzades i més de 400 entitats socials que treballen en camps com la dependència, l’acompanyament, la salut comunitària o l’atenció emocional. Aquesta constel·lació d’actors demostra que les cures no són només una necessitat social, sinó també un espai d’activitat econòmica emergent amb capacitat d’innovació, creació de llocs de feina i dinamisme local.

Així i tot, les condicions del sector encara estan lluny de ser òptimes. La precarietat és una de les grans assignatures pendents: salaris baixos, alta rotació i contractes temporals. La infravaloració històrica de les cures també pesa en l’àmbit professional, on moltes treballadores —majoritàriament dones i en molts casos dones migrades— suporten condicions laborals que no reflecteixen la importància de la seva feina. Però, fins i tot més enllà del mercat laboral, persisteix el repte de les cures informals: la dedicació quotidiana d’un nombre molt elevat de persones que sostenen el benestar de familiars amb poca o cap compensació econòmica i, sovint, amb un alt cost personal. A Barcelona, es calcula que hi ha més de 330.000 persones cuidadores informals i que sis de cada deu són dones.

A mesura que el debat social i polític avança, diverses veus apunten que les cures no només s'han de reconèixer, sinó que cal situar-les al centre d’un nou model de desenvolupament. L’economia de les cures té potencial per generar ocupació de qualitat i estable, impulsar la innovació tecnològica en salut i benestar, reforçar la cohesió dels barris i reduir desigualtats de gènere. També pot ser un vector de transformació urbana: una ciutat que atén bé les cures és una ciutat que redistribueix temps, recursos i oportunitats; que facilita la conciliació; i que posa la vida al centre.

L'ofensiva de Barcelona

En aquest sentit, Barcelona ha fet un pas endavant amb la mesura de govern “Barcelona cap al dret a la cura 2025-2030”, presentada pel consistori i que preveu una inversió de 140,5 milions d’euros en un conjunt de més de cent accions. El pla proposa reforçar els serveis públics de cures, impulsar el sector econòmic vinculat a l’atenció i el benestar, reconèixer el paper de les persones cuidadores i promoure un salt qualitatiu en corresponsabilitat, tant entre homes i dones com entre famílies, comunitat i institucions. La iniciativa, encara que no ocupa un lloc central en el relat públic de la ciutat, dibuixa una aposta decidida per fer de les cures un dret i no una càrrega privada, i per construir un model econòmic més just i sostenible.

Mirant al futur, l’economia de les cures es presenta com una peça clau per a Catalunya i per a Barcelona. El seu reconeixement, la seva professionalització i la seva transformació en un sector estratègic poden redefinir l’estructura productiva, reduir desigualtats i millorar significativament la qualitat de vida. Les cures, sovint invisibles, són en realitat un pilar fonamental sobre el qual es construeix la vida quotidiana. I situar-les al centre de l’economia no és només una qüestió de justícia social, sinó també una oportunitat de desenvolupament que ja no es pot ignorar.