La lluita contra la desigualtat econòmica a Catalunya registra un progrés tangible, encara que desigual. Les dades de l'últim Atles de la renda de les llars, publicat per l'INE, dibuixen un paisatge de contrastos on la tendència general és positiva, però sota la superfície amaga profundes fractures territorials i socials.

L'indicador clau, l'Índex Gini, que mesura la concentració de la riquesa en una escala de zero (igualtat perfecta) a cent (desigualtat absoluta), ha baixat a Catalunya de 34,4 punts el 2015 a 31,4 el 2023. Aquest descens de tres punts en vuit anys suggereix una moderació de la concentració de la renda, un fenomen que analistes atribueixen a possibles efectes de les polítiques fiscals, la recuperació del mercat laboral postpandèmia i l'impacte de les transferències socials.

Aquest progrés situa Catalunya, amb el seu 31,4, per sota de la mitjana espanyola. Tanmateix, aquesta xifra encara la converteix en el quart territori de l'Estat amb major desigualtat, un rànquing encapçalat de forma destacada per la Comunitat de Madrid.

Aquest estudi comparatiu posa en relleu que, si bé el camí és el correcte, el ritme de millora és insuficient per a situar-se entre les regions més igualitàries de l'Estat. La persistència d'aquesta posició indica l'existència d'estructures econòmiques i socials profundament arrelades que dificulten una redistribució més àmplia de la riquesa.

El mapa de la desigualtat per demarcacions

Desglossant el mapa de la desigualtat, es revelen dinàmiques territorials divergents. La demarcació de Barcelona es manté com el nucli amb major concentració d'ingressos, un fet lògic donat el seu pes com a centre econòmic i financer.

No obstant això, la veritable història de l'èxit es troba a la resta de territoris. Tarragona, Girona i, especialment, Lleida no només presenten xifres més baixes, sinó que han protagonitzat els descensos més accentuats.

Tarragona, per exemple, ha pràcticament rebaixat el seu índex en quatre punts des del 2015, un progrés notable que podria estar lligat a la transformació del seu teixit productiu. Lleida, per la seva banda, es consolida com el territori amb una distribució de la renda més equitativa entre els catalans.

Si descendim a l'escala municipal, les diferències esdevenen abismals. L'espectre de la desigualtat oscil·la entre el valor excepcionalment baix de Castellar de la Ribera, a Solsonès, i el molt elevat de Das, a la Cerdanya.

Aquesta última xifra no és una anomalia aïllada. Municipis com Bolvir, Sant Mori a l'Alt Empordà i especialment La Riba a l'Alt Camp, on l'índex s'ha disparat quinze punts des de 2020, conformen un preocupant club de localitats amb una altíssima desigualtat. El cas de La Riba és particularment inquietant i mereixeria una investigació específica per esbrinar les causes d'aquesta regressió tan brusca en un període tan curt.

La distribució dels municipis que superen la mitjana catalana també és eloqüent. La província de Girona acumula gairebé el doble de municipis en aquesta llista que la resta de demarcacions. Aquesta sobrerepresentació assenyala l'existència d'un model socioeconòmic específic a les comarques gironines que propicia majors contrastos, possiblement lligat a una economia dual amb un turisme d'alta gamma que conviu amb una població local amb dificultats per accedir a l'habitatge i als recursos bàsics.

La realitat de la fractura social 

La imatge més crua i precisa de la fractura social s'observa en l'anàlisi de les seccions censals. Aquí, la desigualtat no és una abstracció estadística, sinó una realitat veïnal. Més d'una de cada cinc seccions supera l'índex Gini de Catalunya.

I d'entre elles, setanta-sis presenten valors iguals o superiors a quaranta, convertint-se en els epicentres de la concentració de la riquesa al país. Aquests enclavaments es troben en punts tan diversos com diverses seccions de la ciutat de Barcelona, Esplugues de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Sitges, i, novament, Das i Sant Mori.

L'anàlisi d'aquestes zones d'alta tensió social revela patrons econòmics clau que expliquen la desigualtat. En les seccions amb major desigualtat, els salaris representen menys de la meitat dels ingressos de les llars. No hi ha cap secció d'aquestes on els sous suposin més del 60% dels ingressos.

Això suggereix que la renda prové fonamentalment d'altres fonts: rendes del capital, beneficis empresarials, herències o guanys patrimonials. És una economia on l'esforç laboral no és el principal motor de l'acumulació de riquesa, sinó la possessió d'actius i capital preexistents.

Una altra manera d'analitzar aquesta fractura és observant la diferència entre la renda mitjana i la renda mediana. La mitjana és la suma total d'ingressos dividida entre el nombre de llars, mentre que la mediana és el valor central, el punt on la meitat de les llars guanya més i l'altra meitat menys.

En una societat igualitària, ambdues xifres són similars. En les seccions amb alta desigualtat, la diferència és esgarrifosa. Això significa que unes poques llars amb ingressos molt alts estan "desplaçant" la mitjana cap amunt, creant una falsa impressió de benestar general, mentre la majoria de la població viu amb rendes molt més properes a la mediana, que és significativament més baixa. En contrast, a la majoria de Catalunya aquesta bretxa és cinc vegades més estreta, indicant una distribució molt més homogènia.

En conclusió, les dades mostren una Catalunya en transició. El descens general de l'Índex Gini és un símptoma positiu que cal celebrar i consolidar. No obstant això, la persistència de veritables illes de desigualtat extrema, especialment visibles a escala municipal i de secció censal, actua com un recordatori urgent que el creixement econòmic no es tradueix automàticament en benestar compartit.

El repte per als pròxims anys no serà només continuar millorant la mitjana, sinó abordar amb polítiques específiques i ambicioses aquests focus de fractura social on la riquesa es concentra i la llar mitjana es queda enrere.