Rebre diners al nostre compte i reenviar-los a una altra persona pot semblar un favor innocent: un amic té "un problema amb el banc", un conegut no pot rebre una transferència o algú ofereix una petita comissió per utilitzar el nostre Bizum. El problema apareix quan aquests diners procedeixen d'una estafa. Les denominades "mules bancàries" són avui una peça habitual en fraus digitals perquè permeten interposar comptes aparentment aliens entre la víctima i els autors. Prestar un compte no és delicte per si mateix; fer-ho sabent —o acceptant seriosament la possibilitat— que serveix per moure diners il·lícits pot ser una altra història.
Contràriament al que pugui semblar, és una pràctica molt estesa i prou habitual perquè l'Europol, les policies europees i el sector bancari realitzin operacions específiques contra les anomenades money mules o "mules bancàries". El mateix Banc d'Espanya adverteix que en els últims anys els delinqüents utilitzen cada vegada més comptes bancaris a nom de tercers per rebre diners procedents d'estafes i transferir-los després a altres comptes, dificultant així seguir el rastre dels diners. L'operació internacional EMMA (European Money Mule Action), coordinada per l'Europol amb Eurojust i la Federació Bancària Europea, dona una idea de la dimensió. En una de les seves grans operacions es van identificar 18.351 mules bancàries, 324 reclutadors i 7.000 operacions fraudulentes; hi va haver 1.803 detinguts i es van evitar pèrdues estimades en 67,5 milions d'euros. A més, l'Europol ha assenyalat que més del 90% de les operacions amb mules detectades en una de les seves campanyes estaven relacionades amb ciberdelinqüència: phishing, programa maliciós, frau en comerç electrònic, frau amb targetes, etc.
Prestacions a tercers, un error
Una "mula bancària" és, en termes col·loquials, la persona el compte de la qual s'utilitza per rebre, retirar o reenviar diners procedents d'una activitat delictiva. Jurídicament, no existeix un delicte autònom anomenat "ser mula bancària": caldrà determinar quina va ser la nostra participació i, sobretot, què sabíem. Si coneixem que col·laborem en una operació fraudulenta, la conducta pot encaixar en la cooperació en una estafa —arts. 28, 248 i 249 del Codi Penal— o en blanqueig de capitals de l'art. 301. Fins i tot l'art. 301.3 castiga el blanqueig comès per imprudència greu. El clàssic "jo només vaig fer un favor" no és una causa d'exempció de responsabilitat, per molt d'afecte que tinguem a l'amic.
Els delinqüents necessiten utilitzar comptes bancaris de terceres persones per moure els diners. I aquí rau el problema, tal com subratlla Eloi Castellarnau Fort, advocat penalista i soci director de Castellarnau Abogados Penalistas, per a ON ECONOMIA: "Els diners obtinguts mitjançant una estafa deixen rastre. Si l'autor rep directament els fons, la investigació pot arribar a ell amb relativa rapidesa. Utilitzar comptes de tercers introdueix esglaons entre la víctima i el beneficiari final, permet retirar els diners, fraccionar-los o reenviar-los i dificulta reconstruir la traçabilitat".
Com sospitar del frau
Amb l'exemple, es pot entendre la situació: la pregunta més senzilla sol ser també la millor: si els diners són seus i són legítims, per què necessita utilitzar el meu compte en lloc del seu? Un conegut ens demana rebre 3.000 euros i transferir-los després a un altre compte. Quins senyals haurien de fer-nos sospitar? Moltes: que els diners procedeixin d'un desconegut, que s'exigeixi reenviar-los immediatament, que es demani retirar-los en efectiu, fraccionar-los per Bizum o enviar-los a un compte estranger; també que el conegut al·legui que té el seu compte bloquejat, embargat o "amb problemes". Si a més demana discreció o proposa un concepte fals per a la transferència, les alarmes ja haurien d'estar sonant. En un procediment penal, la pregunta serà molt senzilla: per què una persona raonable va acceptar una operació econòmica que no entenia?
L'expert també afirma que les petites comissions poden ser un problema, depèn de com es facin: "No hi ha un agreujant automàtic per cobrar una petita comissió, però sí que és un indici especialment comprometedor. Cobrar per prestar el compte fa molt més difícil sostenir que es tractava d'un favor innocent i pot ajudar a acreditar que la persona sabia, o almenys assumia, que estava participant en una operació anòmala. La jurisprudència recent sobre "mules" ha valorat precisament la disponibilitat del compte, la rapidesa a moure els fons i les comissions percebudes. De vegades cinquanta euros són els cinquanta euros més cars de la vida".
Davant una estafa, les proves són les millors armes. D'aquesta manera, el desconeixement real és decisiu perquè, per condemnar per una participació dolosa en una estafa o per blanqueig dolós, s'ha d'acreditar coneixement i voluntat. Si la persona desconeixia l'origen delictiu i les circumstàncies no eren objectivament sospitoses, s'hauria d'excloure la responsabilitat penal dolosa. Però hi ha una zona intermèdia: l'art. 301.3 CP sanciona el blanqueig per imprudència greu. No és el mateix rebre 200 euros d'un germà que ens torna un sopar que rebre 4.000 euros d'un desconegut i reenviar-los cinc minuts després a un altre compte perquè "és una història llarga".
Prevenció amb el Bizum
Bizum no té una mena d'immunitat penal per ser ràpid, quotidià i portar una icona amable al mòbil. L'expert afegeix: "Jurídicament importa l'origen dels diners, la finalitat de l'operació i el nostre grau de coneixement. Rebre fons d'una víctima i reenviar-los pot situar-nos en la cadena d'una estafa de la mateixa manera que una transferència convencional. Per a la Policia i per al jutjat, els diners que surten d'A, passen per B i acaben a C segueixen deixant B al mig del mapa".
Les conseqüències poden aparèixer abans fins i tot que hi hagi una condemna. Un compte pot quedar bloquejat o sotmès a controls, i el jutjat pot acordar mesures cautelars per assegurar responsabilitats econòmiques. Si hi ha condemna, es poden imposar presó, multa, responsabilitat civil i decomís; en el blanqueig, l'art. 301 CP contempla multes vinculades al valor dels béns. A més, una condemna genera antecedents penals i l'entitat financera pot revisar la relació amb el client conforme als seus controls antifrau i de prevenció del blanqueig.
Què hem de fer si apareix al nostre compte un ingrés sospitós?
Segons l'advocat, no moure'l. Però tampoc "retirar-lo, ni reenviar-lo ni “tornar-lo” a un IBAN o telèfon que ens faciliti qui contacti amb nosaltres. El correcte és avisar immediatament el banc, conservar missatges, correus, perfils, telèfons i justificants, i documentar que hem comunicat l'anomalia. Si hi ha indicis de frau, convé denunciar; i si ja s'han transferit els diners o existeix una citació policial o judicial, és aconsellable obtenir assessorament penal abans d'improvisar explicacions".
D'aquesta manera, si algú necessita rebre els seus diners, que els rebi al seu propi compte; i si no pot, que expliqui el motiu al seu banc. No hem de convertir-nos en intermediaris de pagaments que no entenem, especialment quan intervenen desconeguts, presses, comissions o instruccions per ocultar el veritable concepte. En versió segle XXI: no presti vostè el seu IBAN, la seva targeta, les seves claus ni el seu Bizum si no vol acabar explicant davant un jutge per què els diners d'una estafa van decidir fer turisme pel seu compte.