No gaires anys després que es desfermés la febre de l’or a Califòrnia, a la desembocadura d’un riu a més de 9.300 quilòmetres s’obrien els canals per començar a cultivar-hi arròs. Era l’inici de l’activitat que ha donat sentit al Delta de l’Ebre des de finals del segle XIX i que, com en el cas de l’Estat dels EUA fundat per catalans, va portar centenars o milers de persones a buscar el seu futur en el riu, però a diferència de la febre de l’or, amb l’arròs el guany ha estat col·lectiu i no d’unes quantes persones amb sort. Això sí, també té amenaces.
Hi ha pocs territoris que s’associïn tant a un producte com és el Delta de l’Ebre amb l’arròs. Començant pel cultiu. És més que evident només de visitar la zona. Els arrossars dominen un paisatge que respira devoció per aquest cereal global, consumit arreu del món, bàsic per a bona part de les cultures culinàries. Al delta més que una cultura, és una religió; i quan passa de la terra al plat, tota una experiència. En el procés, és una indústria que dona vida a la zona.
Les comarques del Baix Ebre i el Montsià, que es reparteixen el Delta de l’Ebre separades pel riu del mateix nom, concentren més del 95% de la producció d’arròs a Catalunya, que l’any passat va superar les 135.000 tones, amb una superfície de conreu de gairebé 21.000 hectàrees. El 2025, va generar una producció de 64,7 milions d’euros. Hi ha uns 1.028 propietaris particulars i 162 empreses, segons dades del Govern corresponents a l'any passat.
Només el delta suma 20.400 hectàrees, de les quals 14.000 amb arròs denominació d’origen Delta de l’Ebre, amb entre 132.000 i 135.000 tones anuals. S’hi cultiven les varietats bahia, gleba, bomba i principalment Montsianell, segons dades de la DO. El període d’immersió comença a l’abril i a l’estiu s’inicia la recollida, que dura fins al setembre o l’octubre.
El sector, que fa uns anys estava molt atomitzat, s’ha anat concentrant i la previsió és que ho faci molt més. De fet, en deu anys s'ha passat a Catalunya de gairebé 2.000 explotacions a menys de 1.200. Al delta, el 99% dels arrossaires estan en una de les dues grans cooperatives: Arrossaires del Delta de l’Ebre, que agrupa els productors de la banda nord del riu i comercialitza marques com Nomen, Bayo i Segadors del Delta, i la Càmara Arrossera del Montsià, a la banda sud de l’Ebre i que ven les marques Montsià, Arroz Delta, Arroz Alcalá i La Càmara.
Impacte en el territori
“És un sector estratègic pel delta. Estem en un emplaçament amb un equilibri socioeconòmic i mediambiental entre agricultura, turisme i indústria i hi ha consens en el territori, cosa que no és fàcil, però s’ha sabut combinar els interessos particulars pel bé comú”, explica Joan Castellví, gerent d’Arrossaires del Delta, que afegeix que “la gran majoria de famílies viuen del sector, directament, indirectament o com uns ingressos complementaris”.
Aquest equilibri d’ecosistema i agricultura s’aguanta sobre diverses potes. La primera està relacionada amb el tipus de cultiu: “Al Delta, és l’únic conreu que es pot fer i ens permet mantenir l’entorn. Si no féssim arròs, tots aquests camps no existirien”, detalla Castellví. L’altra pota és la col·laboració de les administracions per ajudar a preservar la fauna: “Tenim els flamencs, que sí que causen alguns danys, però tenim un acord amb les administracions i ens ho compensen”, exemplifica.
“Per nosaltres és una forma de vida. Som arrossaires més que pagesos, la majoria no fem cap altre cultiu”, valora Àlex Morales, president de la Càmara Arrossera del Montsià, que alerta, això sí, de la reducció del nombre d’arrossaires: “Cada vegada som menys. Nosaltres ara som 550 productors, amb una mitjana d’edat que ronda els 60 anys, i només una quarantena tenen menys de 40 anys. S’ho acabaran quedant tot aquests joves, que pugen molt professionalitzats”.
Els motius d’aquesta concentració són diversos. Per exemple, la imatge, i Morales fa autocrítica: “A vegades donem una imatge tan catastròfica que el jove ni s’hi acosta”. Però el principal és que cada vegada cal més superfície perquè sigui rendible i “si no vens de família arrossera, és gairebé impossible que t’hi dediquis” perquè les barreres d’entrada són molt altes: “L’hectàrea es ven a 25.000 euros i després has de comprar les màquines, perquè si les has de llogar ja no et surten els números”.
Les dues cooperatives coincideixen a assenyalar una de les grans claus de futur del sector i, també, la gran amenaça actual. “Un dels elements clau de futur és adoptar totes les eines de la tecnologia al camp. Per exemple l’agricultura de precisió, que ens permet tractar només les parts del camp que ho necessiten, i no tot. Permet optimitzar la producció”, explica Castellví, d’Arrossaires del Delta. “Cada vegada les màquines són més grans i eficients”, afegeix Morales, de la Càmara Arrossera del Montsià, i aquest ha de ser el camí.
Les amenaces per a l'arròs
El núvol negre que sobrevola el sector és, curiosament, el mateix ja no només que la resta d’agricultura, sinó també de la indústria catalana i europea: la restrictiva normativa de la UE pel que fa a requisits mediambientals i de sostenibilitat. En el cas de l’arròs, com el d’altres cultius, això es materialitza especialment en l’ús de productes fitosanitaris, que s’utilitzen per tractar la planta davant de possibles malalties.
L’ús d’aquests productes químics està molt restringit a la UE. “Als pagesos no ens agrada utilitzar fitosanitaris, perquè són cars”, explica Morales, sinó que ja busquen alternatives, fan prevenció i només els utilitzen per necessitat. Les restriccions els encareixen encara més perquè han de tenir unes característiques concretes que no només els fan més costosos sinó també menys eficients. El gran problema de tot plegat és que la competència que ve de fora de la Unió Europea pot utilitzar tants productes com vulgui i més barats, el que els dona un avantatge competitiu clar.
“De fora d’Europa està entrant arròs produït amb fitosanitaris prohibits aquí i també tractats genèticament, cosa que també està prohibida. És a dir que no ho podem fer, però ho podem menjar”, lamenta Morales, posant èmfasi en la contradicció. “Les normatives que tenim a Europa no afavoreixen la rendibilitat de les explotacions. Una agricultura verda amb números vermells no és sostenible”, afegeix Castellví.
L’altre gran repte és el mercat. Tots dos coincideixen també que, en general, el consumidor, quan va al supermercat, no valora la marca ni la varietat ni que estigui fet a Catalunya. “Sí que n’hi ha alguns que ho valoren, però la gran majoria dels consumidors van al preu”, lamenta el gerent d’Arrossaires del Delta de l’Ebre, malgrat els esforços que han fet les cooperatives per posar en valor les seves marques.
“Hem fet una aposta per la marca, i a un preu molt competitiu, però la tendència del mercat és la marca blanca”, afegeix el president de la Càmara Arrossera del Montsià, que xifra en el 90% la quota de la marca de distribuïdor en algunes varietats, com l’arròs llarg. De fet, tan gran és el seu domini que els arrossers del delta s’hi ha hagut d’associar: “Fem marca blanca perquè de les nostres marques no podríem viure”.